dijous, 20 de març de 2008

DIJOUS SANT I DIVERSITAT D'OPINIONS SOBRE LA DOCTRINA DE LA TRANSUBSTANCIACIÓ.

Avui, dijous sant, recordem l'últim sopar de Jesucrist amb els apòstols. Cap altre sopar ha provocat tantes discusions teològiques com aquest. Les paraules de Jesucrist en oferir el pa i el vi són les que han provocat la controvèrsia teològica durant segles. "Preneu i mengeu perquè aquest és el meu cos i la meva sang. Feu això en el meu memorial".
D'acord amb la postura catòlica això implica la transsubstanciació de les formes del pa i del vi en les formes sagrades del cos i de la sang de Jesucrist. La transubstanciació es produeix miraculosament per la consagració que realñitza el sacerdot a la missa. Evidemment la transubstanciació implica la presència real de Jesucrist. Les paraules literals del Mestre semblen indicar com a mínim la presència real. En qualsevol cas és evident que la doctrina de la transubstanciació pertany a la teologia sobrenatural, ni tan sols a la teologia natural. La teologia natural és en realitat la metafísica que ens condueix necesàriament a la conclusió de l'existència de Dèu, sense necessitat de la Paraula Revel.lada. És evident que per creure que les formes del pa i del vi es transformen en el cos i la sang de Jesucrist cal la fe sobrenatural. Des de l'autonomia de la raò és impossible arribar a aquestes conclusions. A mès ontològicament és impossible que pertanyi a l'ordre natural. És evident que la transubstanciació pertany a l'ontologia del misteri. A mès com que vulnera l'ordre natural implica el miracle. Entenem per miracle la "mirabilia", allò meravellòs o fantàstic que no està d'acord amb l'ordre natural de les coses. Nomès la intervenció divina directa el pot portar a terme.
En principi sembla que hi ha argumentació teològica suficient per a sostenir la interpretació catòlica del text bíblic.m També podem afegir un altre argument. Si Jesucrist diu: "serè amb vosaltres fins a la fi dels temps", de quina manera pot ser això si no és a travès de la presència eucarística?.
Quan va venir la Reforma luterana va canviar la interpretació del text bíblic. Segons Luter no hi ha transubstanciació, sinó nomès la presència real. La Reforma li treu tota la importància que havien tingut a l'Edat Mitjana els sacerdots. Dins d'aquest marc és coherent que negui al sacerdot la facultat de realitzar la transubstanciació. El que li interessa a Luter és la trobada directa del fidel amb Dèu. La transubstanciació implica que el fidel arriba a participar de la vida íntima de Dèu per la mediació del sacerdot. Luter no podia aceptar tal cosa. L'únic mitjancer és el mateix Jesucrist. El que jo no entèn és com explica aleshores Luter la presència real, sense cap mediació sobrenatural.
Mès endavant Joan Calví va arribar mès lluny. No nomès va negar la transubstanciació, sinó també la presència real. Calví no podia entendre com pot estar Jesucrist al mateix temps al Cel i aqui a la terra dividit en multitud de formes sagrades. Des d'aquest punt de vista les formes del pa i del vi són nomès un símbol del cos i la sang de Jesucrist. Personalment crec que Calví va voler entendre en termes de raò natural, allò que nomès es pot entendre en termes de raò sobrenatural.
La teologia cristiana és impossible de racionalitzar al cent per cent, menys encara quan entrem en el terreny de la teologia sobrenatural. La teologia cristiana té arguments a favor de determinats enunciats de fe, però una intel.ligibilitat racional del conjunt del enunciats de fe, arriba un moment que és impossible. No parlem de lògica-matemàtica, parlem del misteri. Seria ridícul voler aplicar criteris de filosofia del llenguatge del tipus de Wittgenstein o Bertrand Rusell a enunciats de fe. Tal cosa no fa mès feble la fe. És que la fe per naturalessa és això.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (20-III-2008).

dissabte, 8 de març de 2008

CRITICA DE LA CONCEPCIÓ CRISTIANO-MARXISTA.

Durant el segle XX han hagut intents d'acostament entre el pensament marxista i la fe cristiana. Jo considero que aquests intents no han conduït a res ni és possible. La naturalessa antiteològica i antimetafísica del marxisme fa impossible qualsevol síntesi. Mossen Dalmau a "Distensions cristiano-marxistes" (1967) diu que ell fa el mateix amb Marx que Sant Tomàs d'Aquino amb Aristòtil. Tal cosa és inconcebible. La síntesi metafísico-teològica de Sant Tomàs implica forçar el pensament aristotèlic. L'aristotelisme en la seva versió averroista com a una metafísica naturalista, potser era mès fidel al pensament d'Aristòtil. Però a Aristòtil el concepte de Dèu com a pensament del pensament i la concepció teleològica de la naturalessa són elements clau que permeten la síntesi amb la fe cristiana. Per altra banda la concepció aristotèlica no és materialista, entèn l'ens com al compost matèria-forma. La concepció marxista està en la línia del positivisme modern materialista, empirista i antimetafísic. Neix històricament en el context europeu de la lluita contra "l'obscurantisme" religiós i la creença cientificista de que l'únic coneixement vàlid és el científic. Per si fos poc considera la fe religiosa en si mateixa com a una forma d'alienació. Mossèn Dalmau no pot fer com Sant Tomàs amb Aristòtil, perquè Marx no té cap punt d'analisi de la realitat que pugui concordar amb la concepció teològica del mòn.
En la qüestió social el marxisme fonamenta tot el seu sistema i per la fe cristiana és merament instrumental respecte de l'ordre trascendent de la salvació eterna. No té res a veure l'interès de Jesucrist pels pobres i la lluita marxista per l'emancipació social. L'emancipació social marxista es fonamenta en una concepció immanent de l'autoproducció de la humanitat. Alliberant-se de l'esclavitud real d'aquest mòn aconsegueix l'única llibertat concebible. Jesucrist en cap cas l'interessa l'emancipació social. L'única emancipació que l'interessa és la de l'ànima respecte de "l'esclavatge" del pecat. Els pobres que realment interesen a Crist són els de l'esperit no els materials. Els pobres "d'esperit" són els que s'humil.lien davant la grandessa de Dèu. És cert que si que es va interessar pels pobres materials, però en el sentit de menysprear les riqueses d'aquest mòn, perquè aqui tota grandessa és "vanitat de vanitats". En aquest sentit la mateixa concepció cristiana del pobre material és antitètica de la marxista. Pel marxisme el gran autoengany és esperar un altre mòn on es puguin realitzar les esperances de la humanitat.
També s'ha arribat a dir a "El catolicisme progressista a Catalunya (1940-80)" que el Reialme dels Cels es realitza mitjançant la lluita de classes. Tal cosa implica situar les coses fora del seu context històric real. Encara es podrien concebre les coses així al comunisme cristià de lúltima Edat Mitjana i el segle XVI. La lluita de classes tal com es configura amb els inicis de la Revolució Industrial està pensada des d'una concepció immanent incompatible amb la vocació trascendent de l'home de fe que es vol guanyar el Reialme dels Cels. La lluita de classes condueix a l'emancipació total de la humanitat. En canvi l'home de fe sempre serà un estrany en aquest mòn. encara que fos comunista, perquè l'ànima nomès és lliure quan descansa en Dèu.
Finalment vull dir que la interpretació que considero mès raonable sobre la relació entre la fe cristiana i el comunisme és l'ultraconservadora de Josep Torras i Bages a "La tradició catalana" (1892). Diu que als "Actes dels Apòstols" hi havia propietat compartida, però era nomès entre germans (de fe, és clar), no a nivell de tota la societat; i que a mès no tenia caràcter obligatori.
No obstant això tot té part de veritat. És imposible la integració sistèmica del pensament cristià i el marxisme, en tot cas és possible un altre sistema, diferent dels dos que els englobi.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (8-III-2008)