ARISTOTELISME I PLATONISME EN LA TRANSICIÓ DE L'EDAT MITJANA TARDANA A LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA.

La Baixa Edat Mitjana, els segles XIV i XV, es caracteritza en filosofia per la contraposició entre postures "cientificistes" aristotelitzants i postures més pròpiament religioses o platonitzants. Evidemment això dit d'aquesta manera és molt esquemàtic, però d'alguna manera era així.
El "cientificisme" aristotèlic prové d'Averrois (1126-98). En realitat es tracta d'una interpretació d'Aristòtil en clau naturalista, El platonisme en canvi s'interessa més pel món de les esències. Està més lligat a la concepció religiosa del món i és pràcticament impossible d'interpretar en clau naturalista. Sant Agustí d'Hipona (354-430) ja havia sintetitzat la fe cristiana amb el platonisme. En canvi Aristòtil havia estat perdut a Occident fins al segle X en què l'introdueixen els àrabs.
Aquesta idea és esquemàtica perquè Sant Tomàs d'Aquino (1225-74) adapta l'aristotelisme a la fe cristiana i considera que determinades idees platòniques no són adaptables. Jo crec que el que fa Sant Tomà és forçar l'aristotelisme. Té dret a integrar el que vulgui d'Aristòtil, però em sembla més fidel la interpretació averroista. El Dèu aristotèlic no és ni trascendent ni personal. L'acte dels acte no és un acte pru previ al món. Ni tan sols té consciència del món. És la causa final de tot, en tant que tot tendeix a la pròpia perfecció, però no hi ha cap acte gratuït de creació amorosa. Sant Tomàs d'Aquino genera un aristotelisme qualitativament diferent del d'Aristòtil. Ja ho fa bé, però el que m'interessa aqui és l'aristotelisme naturalista.
Alguns aristotèlics com Pomponazzi (1462-1525) eren contraris a la noció de miracle (mirabilia). Evidemment una filosofia íntegrament naturalista no pot admetre cap intervenció sobrenatural.
D'una manera molt esquemàtica s'ha de dir que l'aristotelisme nega l'existència separada de les esències i això és el que determina La seva esplicació empírico-metafísica del món, i el platonisme rebutja aquest món en tant que les esències no són d'aquest món. Per això l'aristotelisme és una filosofia natural i el platonisme una filosofia de les esències, o dels fonaments trascendents d'aquest món.
Per altra banda tampoc s'ha de confondre el platonisme amb la religió monoteista. Les Idees són autosubsistents, per tant no hi ha el Dèu trascendent. Però el rebuig del món observable ès el que el fa adequat per a determinades concepcions religioses.
Quan es produeix la Revolució Científica del segle XVI. Els termes s'inverteixen. L'aristotelisme queda associat a una física que no es regeix pel mètode científic i el platonisme és vist com un pensamentv adequat a la nova ciència. La física aristotèlica és empírica i antimatemàtica. L'empirisme aristotèlic no té res a veure amb el dels segles XVII-XVIII. Es tracta d'un empirisme metafísic. El món percebut és captat pel nostre intel.lecte com si es tractès d'una fotografia. Per captar aquest món Aristòtil utilitza el sil.logisme per comprendre la física i rebutja la matemàtica, ja que aquesta només es pot aplicar al món suprallunar. La Revolució Científica ho fa a l'inrevès. Rebutja el sil.logisme i utilitza la matemàtica per a conèixer el món físic. En aquest sentit era molt millor Plató. Per a Plató el coneixement matemàtic és superior a l'empíric. "Qui no sàpiga matemàtiques que no entri per aquesta porta.", posava al frontispici de la porta de l'Acadèmia de Plató. Plató separava la matemàtica del món físic. La Revolució Científica explica matemàticament el món físic. Però la preferència platònica pel coneixement matemàtic front a l'empíric, és el que fa més atractiu per a la Revolució Científica. En dos mil.lennis el pensament fa moltes voltes.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (22-VI-2008).