L'Esglèsia Catòlica fou fundada pel mateix Jesucrist. Li va dir a Pere que sobre aquesta "pedra" edificaria la seva Esglèsia. Li va donar les claus del Reialme: "tot el que lliguis a la terra, lligat quedarà al cel". Jesucrist és l'únic fundador d'una religió que pretès ser ell mateix Déu o Fill de Déu. Ell és el cap invisible de l'Esglèsia. Aleshores l'Esglèsia Catòlica pretèn´`esser l'Esglèsia de Dèu. "Extra eclesiam, nulla salutis" (Fora de l'Esglèsia no hi ha salvació", va dir, pot ser precipitadament, Orígenes. Aquesta actitud catòlica ha donat lloc a la supremacia de Roma i a l'intent de ser la conductora de tots els cristians cap a la salvació.
El dogma catòlic s'ha anat formulant històricament com a constitucions dogmàtiques. Quan l'Esglèsia Universal (Catòlica) es reuneix en concili redacta les constitucions dogmàtiques. La justificació d'això és que l'Esglèsia de Dèu és infal.lible en tant que il.luminada per l'Esperit Sant, per això té l'autoritat, o pretèn tenir-la, de determinar el que és vertader en qüestions que fins aleshores els cristians tenien en discusió. Diguem que l'Esglèsia Catòlica no sap tota la Veritat des del principi, sinó que va il.luminant el camí. El que si que ha de conèixer l'Esglèsia són les veritats necesàries per a la salvació.
Quan Luter va qüestionar l'autoritat del Papa en nom de la "sola fides" (sola fe), Cayetano li va respondre que l'autoritat papal és superior a la de la Bíblia. És difícil d'entendre el que volia dir Cayetano. Jo tampoc conec al detall el context exacte de la discusió. El criteri luterà de la "sola fides" no és evident, però a mi si que em resulta evident que la veritat revel.lada ha de ser un criteri superior a l'autoritat papal. S'ha d'entendre que l'autoritat papal, fins i tot acceptant la infal.libilitat quan parla ex cathedra, ha d'estarv subordinada a l'autoritat de la Bíblia.
L'Esglèsia Catòlica ha anat interpretant les Sagrades Escriptures al llarg dels segles. Aquesta interpretació s'ha anat fent a través de l'autoritat dels Pares de l'Esglèsia, dels concilis i dels papes. Això ha anat creant al llarg dels segles un corpus dogmàtic. Tot el que s'ha desviat d'aquest corpus s'ha considerat herètic. El problema que té aquest mètode catòlic és que acaba posant de manifest la seva arbitrarietat. Com podem saber que una determinada interpretació és realment infal.lible?. Evidemment que la il.luminació de l'Esperit Sant implica infal.libilitat. Però com sabem quan realment il.lumina l'Esperit Sant?. Aquesta arbitrarietat provoca la crisi del segle XVI. Se suposa que l'Esglèsia de Dèu no es pot equivocar, perquè sinó no podria conduir les ànimes a la salvació. Aquest presupòsit catòlic és un cercle viciós que no demostra res. Però com pretendre que no hi ha una Esglèsia que condueixi les ànimes a la salvació i creure que hi ha Dèu?. L'Esglèsia Catòlica sap les veritats necesàries per a la salvació, però com que no és l'Esglèsia triomfant no pot tenir una nterpretació infal.lible d'una vegada per totes de la veritat revel.lada. La interpretació bíblica està sotmesa a contingències històriques.
Fins a Copèrnic (1473-1543) es va interpretar literalment Josué va aturar el Sol per a poder continuar la batalla. La interpretació literal només tenia sentit dins del marc de l'astronomia aristotèlico-ptolemaica. Quan l'Esglèsia Catòlica va aceptar l'heliocentrisme copernicà com a mera interpretació fictícia es va equivocar totalment. Es va equivocar més encara quan cap al 1620 ni va acceptar la hipòtesi fícticia i quan va obligar a rectractar-se a Galileu el 1633. El que ha obligat l'Esglèsia a canviar la interpretació bíblica ha sigut el coneixement científic.
La interpretació de la veritat revel.lada no és gens fàcil. Cal distingir entre la literalitat del text i la intenció de l'autor (Dèu). Cal saber què és fàbula instructiva i què literal. La interpretació correcta és impossible només amb criteris teològics. L'Esperit Sant no pot il.luminar l'Esglèsia més enllà de les seves condicions històriques reals. Encara que l'Esglèsia Catòlica hagi de fer la funció de conductora del poble de Dèu que encara espera la vida eterna, només la pot fer dins d'un context general de coneixement real que va més enllà de la teologia.
El criteri luterà del lliure examen, de què un individu il.luminat per l'Esperit Sant pot tenir raó contra un concili, és cert excepcionalment. Aquesta excepció és deguda a què l'àmbit terrenal fa impossible el perfecte acompliment de la funció pròpia de l'Esglèsia Catòlica.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-VIII-2008).
dijous, 28 d’agost del 2008
divendres, 1 d’agost del 2008
EL CONCEPTE LIBERAL DE LA FE I LA CONTINUÏTAT HISTÒRICA DE LA TRADICIÓ.
La fe religiosa ha sigut dominant a totes les cultures fins al segle XVIII. Els últims 200 anys es caracteritzen per l'expansió de l'agnosticisme, l'ateisme i el laicisme a Occident. Els termes s'han invertit. La creença religiosa ha quedat reduïda a un fet minoritari. Aquest fenomen és occidental, però els dos últims segles és Occident qui domina el món. Les revolucions comunistes que s'han produït a l'Orient han sigut encara més bel.ligerants amb la fe.
L'espolendor de la cultura religiosa fa segles que ha passat. El nostre segle, el segle XX, ha donat extravagàncies en el terreny religiós. Els intents de síntesi cristiano-marxista, al menys els que jo conec, són d'una pobresa intel.lectual espantosa. També s'ha fet una "teologia de la no existència de Dèu", evident contradictio in terminis. Els intents de "liberalitzar" la fe no han sigut més que deformacions de la fe religiosa per tal d'adaptar-la a les exigències del món modern.
Ningú ha deduït fins ara un concepte liberal de la fe que estigui d'acord amb els fonaments teològics tradicionals i al mateix temps tingui conseqüències revolucionàries.
Quan jo dic concepte liberal de la fe no estic dient ni de bon tros que s'hagi de relaxar la disciplina que es segueix dels continguts de fe. "Sigueu perfectes com el meu Pare que està al cel", això no té relaxació possible. La fe és una disciplina espiritual que allunya de la carn, l'acompliment de la qual només és possible per la gràcia. La fe diu el que diu. Condemna la fornicació, l'homosexualitat, etc. Això no té possible relaxació, ni arguments extravagants com que els homosexuals també són fills de Dèu. Evidemment que l'homosexualitat és legítima, però no des del punt de vista religiòs, sinó des del punt de vista laicista. L'homosexual contradiu la Bíblia, però és que no tothom té perquè seguir els preceptes bíblics. L'homosexual si exerceix la seva pràctica sexual pròpia s'allunya de l'espiritualitat trascendent. El seu fonament no pot ser l'espiritualitat trascendent, sinó la subjectivitat moral immanent.
Des del meu punt de vista un concepte liberal de la fe consisteix en què els preceptes religiosos no són universalment obligatoris. Dèu es revel.la a la Bíblia no diu el que estan obligats a fer tots els humans. Diu el que has de fer si vols guanyar les benaurances de la vida eterna. "Fés això i t'anirà bé". És evident que no es tracta d'una ètica formal, ni d'un imperatiu categòric. Es tracta d'una ètica material i un imperatiu hipotètic. Si vols tal cosa has de fer tal altra.
La teologia tradicional ha cregut que els manaments de la Llei de Dèu són universalment obligatoris i els que no els acompleixen són els condemnats. Però al mateix temps és evident que no tothom té accès a l'Esperit. Dèu des de tota l'eternitat així ho ha pensat. Dèu crida tothom. "Molts són els cridats i pocs els escollits". Dèu ha escollit per a si els seus. Aquests són els que han fet els mèrits per la gràcia. Però Dèu ha escollit els que ha volgut. Podria haver escollit a tothom, però només ha escollit els que Ell ha volgut. D'aqui es dedueix que els no escollits pertanyen a un altre àmbit de legitimitat.
Essent Dèu Ú i la creació plural és impossible que tota la humanitat sigui una amb Dèu. Només són ú amb Dèu els escollits. Del mateix caràcter plural de la creació ja es dedueix la necessitat de dos ordres de legitimació separats.
Això que estic dient no és la salvació per a tothom. Aquesta idea no distingeix dos àmbits de legitimació i fa inútil la disciplina de la fe. Això que faig és una relativització de la "condemnació". La 2condemnació" és un altre àmbit de legitimació més llunyà respecte de Dèu, però legitimació. La humanitat s'autofonamenta en el concepte de la pròpia subjectivitat moral. Això és "l'infern". La sobirania humana és possible perquè la sobirania divina és indirecta i remota. En canvi al cel són com nens, perquè la sobirania divina és directa i immediata. Aquesta idea implica la continuïtat històrica de la teologia tradicional en el sentit de què distingeix entre el Dèu Ú i la creació plural. Però la coherència de la pròpia teologia tradicional té conseqüències revolucionàries: deduïm la legitimitat de l'infern de la mateixa ontologia cristiana.
En resum la disciplina de la fe és duríssima, però és liberal perquè només és per a qui la vulgui o pugui acceptar.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (31-VII-2008).
L'espolendor de la cultura religiosa fa segles que ha passat. El nostre segle, el segle XX, ha donat extravagàncies en el terreny religiós. Els intents de síntesi cristiano-marxista, al menys els que jo conec, són d'una pobresa intel.lectual espantosa. També s'ha fet una "teologia de la no existència de Dèu", evident contradictio in terminis. Els intents de "liberalitzar" la fe no han sigut més que deformacions de la fe religiosa per tal d'adaptar-la a les exigències del món modern.
Ningú ha deduït fins ara un concepte liberal de la fe que estigui d'acord amb els fonaments teològics tradicionals i al mateix temps tingui conseqüències revolucionàries.
Quan jo dic concepte liberal de la fe no estic dient ni de bon tros que s'hagi de relaxar la disciplina que es segueix dels continguts de fe. "Sigueu perfectes com el meu Pare que està al cel", això no té relaxació possible. La fe és una disciplina espiritual que allunya de la carn, l'acompliment de la qual només és possible per la gràcia. La fe diu el que diu. Condemna la fornicació, l'homosexualitat, etc. Això no té possible relaxació, ni arguments extravagants com que els homosexuals també són fills de Dèu. Evidemment que l'homosexualitat és legítima, però no des del punt de vista religiòs, sinó des del punt de vista laicista. L'homosexual contradiu la Bíblia, però és que no tothom té perquè seguir els preceptes bíblics. L'homosexual si exerceix la seva pràctica sexual pròpia s'allunya de l'espiritualitat trascendent. El seu fonament no pot ser l'espiritualitat trascendent, sinó la subjectivitat moral immanent.
Des del meu punt de vista un concepte liberal de la fe consisteix en què els preceptes religiosos no són universalment obligatoris. Dèu es revel.la a la Bíblia no diu el que estan obligats a fer tots els humans. Diu el que has de fer si vols guanyar les benaurances de la vida eterna. "Fés això i t'anirà bé". És evident que no es tracta d'una ètica formal, ni d'un imperatiu categòric. Es tracta d'una ètica material i un imperatiu hipotètic. Si vols tal cosa has de fer tal altra.
La teologia tradicional ha cregut que els manaments de la Llei de Dèu són universalment obligatoris i els que no els acompleixen són els condemnats. Però al mateix temps és evident que no tothom té accès a l'Esperit. Dèu des de tota l'eternitat així ho ha pensat. Dèu crida tothom. "Molts són els cridats i pocs els escollits". Dèu ha escollit per a si els seus. Aquests són els que han fet els mèrits per la gràcia. Però Dèu ha escollit els que ha volgut. Podria haver escollit a tothom, però només ha escollit els que Ell ha volgut. D'aqui es dedueix que els no escollits pertanyen a un altre àmbit de legitimitat.
Essent Dèu Ú i la creació plural és impossible que tota la humanitat sigui una amb Dèu. Només són ú amb Dèu els escollits. Del mateix caràcter plural de la creació ja es dedueix la necessitat de dos ordres de legitimació separats.
Això que estic dient no és la salvació per a tothom. Aquesta idea no distingeix dos àmbits de legitimació i fa inútil la disciplina de la fe. Això que faig és una relativització de la "condemnació". La 2condemnació" és un altre àmbit de legitimació més llunyà respecte de Dèu, però legitimació. La humanitat s'autofonamenta en el concepte de la pròpia subjectivitat moral. Això és "l'infern". La sobirania humana és possible perquè la sobirania divina és indirecta i remota. En canvi al cel són com nens, perquè la sobirania divina és directa i immediata. Aquesta idea implica la continuïtat històrica de la teologia tradicional en el sentit de què distingeix entre el Dèu Ú i la creació plural. Però la coherència de la pròpia teologia tradicional té conseqüències revolucionàries: deduïm la legitimitat de l'infern de la mateixa ontologia cristiana.
En resum la disciplina de la fe és duríssima, però és liberal perquè només és per a qui la vulgui o pugui acceptar.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (31-VII-2008).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)