dimarts, 21 d’octubre de 2008

CONCEPCIÓ ANÀLOGA DEL MAL I RELATIVISME ÈTIC.

Si mirem les coses des d'una perspectiva teològica entenem que només Dèu és Ú i la Creació plural. Aquesta tensió entre la unicitat de Dèu i la diversitat de la Creació mai ha sigut ben entesa per la teologia. Mai s'ha negat aquesta afirmació a l'àmbit ontològic. Però s'ha negat totalment a l'àmbit teològic. De fet s'ha confòs la creació amb el Creador, pretenent la mateixa unicitat a la creació que al Creador. Confondre la creació amb el Creador és una evident blasfèmia en la què ha caigut la teologia durant centenars d'anys.

El text bíblic sembla dona peu a una interpretació univocista dels deures de la humanitat vers Dèu. El text bíblic condemna com a quelcom d'abominable viure d'acord amb la pròpia sobirania i d'esquenes a Dèu. Dèu expulsa del Paradís Adan i Eva desprès d'haver desobeït el manament de no menjar de l'rbre de la ciència del bé i del mal. Això és el símbol de la desobediència a la llei divina. Es tracta d'un acte de sobirania humana. Quan la serp se li presenta a Eva li aconsella menjar de l'arbre prohibit perquè així "sereu com dèus". De fet es tracta d'un acte de sobirania paral.lel al de Dèu, però al mateix temps es posa de manifest la irreciprocitat quan Dèu els fa fora del paradís. Des d'aquesta perspectiva sembla que la sobirania humana sigui el mal. La sobirania humana té com a conseqüència "guanyar-se el pa amb la suor de la pròpia front". El fet de regir-se per un mateix té unes conseqüències. En comparació amb el bé que implica l'obediència a Dèu, la sobirania humana és un mal. Però al magteix temps és un bé, perquè no tota la humanitat s'adequa a les exigències de l'obediència a Dèu. "Sigueu perfectes com el meu Pare que està al cel". No tothom pot seguir aquest manament esencial. Potencialment la gràcia pot arribar a tota la humanitat, perquè la naturalessa humana és una. Però la humanitat no posseeix la pròpia naturalessa per esència, com si no poguès caures respecte de si mateixa. La possibilitat de caure respecte de si mateixa ja es dedueix de la pròpia condició de criatura.
Quan la naturalessa humana cau respecte de si mateixa no deixa de ser naturalessa humana, sinó que es realitza en un grau inferior de les possibilitats de la pròpia autorrealització. Per tant el bé és anàleg. El bé és allò que convé a cadascú d'acord amb la pròpia inclinació, sempre que aquesta estigui d'acord amb la naturalessa humana. Però és que la mateixa naturalessa humana és anàloga. La possibilitat d'obertura a la trascendència o l'exercici de la pròpia sobirania són formes diferents de realització d'una mateixa naturalessa. La finalitat última de la humanitat són els grans ideals de justícia, bondat, harmonia, bellesa, felicitat, etc. Aquests grans ideals només es poden realitzar de manera definitiva i eterna escatològicament amb les benaurance3s de la vida eterna. Però aquest camí implica la renúncia a la pròpia sobirania. I la capacitat sobirana de la humanitat de regir-se per si mateixa és un potencial posat pel mateix Déu. L'atac bíblic al "pecador" al que opta pel camí de la pròpia sobirania l'únic sentit que pot tenir és que en comparació amb l'obediència a Dèu és un mal.
La meva interpretació implica un relativisme ètic. La norma moral no pot ser la mateixa en un determinat àmbit legítim que en un altre. La relació amb Dèu implica la norma moral adequada a l'esperit i la relació immanent entre els homes implica la norma moral adequada a la subjectivitat. Aquest relativisme ètic meu està molt lluny del "tot val". No es tracta d'un escepticisme ètic radical segons el qualno es pot saber què és correcte i què incorrecte. Es tracta de normes morals que poden ser entre si contradictòries, però que es legitimen dins d'àmbits que tenen fonaments diversos. Sabem què és correcte i què incorrecte d'acord amb l'àmbit de legitimitat (espiritual o subjectiu) al que és dóna.
Aquesta legitimació meva del "pecat" no implica abolir la concepció del mal. D'acord amb el Doctor Angelicus el mal és privació de bé. D'acord amb la meva concepció el mal és privació de bé dins del seu propi ordre relatiu. La pròpia concepció del mal és anàloga perquè només es pot entendre com a privació de l'èsser en les seves formes relatives de participació de l'Èsser.
El mal en relació a l'ordre espiritual només és possible dins d'aquesta vida temporal. El mal en relació a l'ordre espiritual és el pecat. El mal en relació a l'ordre subjectiu és la desobediència a la llei.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (19-X-2008).

dilluns, 20 d’octubre de 2008

ÈTICA I PECAT DINS DE LA CONCEPCIÓ TEOLÒGICA DEL MÓN.

Si parlem de teologia hem de distingir necesàriament entre ordre trascendent i ordre immanent. Entre allò que pertany a l'ordre sobrenatural de la divinitat i el que pertany a l'ordre natural de la creació. Aquesta distinció afecta el conjunt de la interpretació de la realitat. Hem de distingir l'àmbit social de l'àmbit de la relació individual amb Dèu. És cert que a l'Occident cristià mitjaval l¡'estructura eclesiàstica constituïa una part esencial de la societat. A més tota l'ètica social estava exlesiàsticament condicionada. Però això són situacions històricament contingents. La concepció teològica del món exigeix distingir la relació entre els homes de la relació entre l'home i Dèu.
Ètica prové etimològicament de la paraula grega ethos, costum. Es pot entendre ètica com a la ciència dels costums. L'ordre ètic és el conjunt de les normes per les quals es regeix el conjunt social i fan possible la convivència. Des d'aquesta perspectiva no intervé en absolut la relació teològica entre l'home i Dèu. La justícia únicament es refereix a la justícia entre els homes. A cadascú se li ha de reconèixer el que és seu. La noció de correcte o incorrecte s'aqdequa a unes normes socials merament immanents. A la polis grega hi havia un ordre ètic, però també el desconeixement del Dèu d'Israel. Hi havia una concepció politeista intel.lectualment inferior a la concepció monoteista.
Des d'un punt de vista teològic es pot censurar el desconeixement del Bé Absolut o la finalitat última de la humanitat. Però no es pot negar mai que una societat regida per unes normes de convivència social sobre la base d'un concepte de justícia entre els homes, suigui un ordre ètic. L'ordre ètic autofonamentat de manera merament immanent, perquè no ha la intervenció directa de la divinitat, és un bé. Seria absurd declarar un mal la relació justa entre els homes. La teologia pot censurar el desconeixement de l'ordre trascendent, però això pertany a un altre ordre de coses. Només des d'una perspectiva extrínseca pot denunciar l'ètica social. Però el que no tindria cap mena de sentit és aplicar la noció de pecat a una ètica l'únic objecte de la qual és la justícia entre els homes.
Seria una greu fal.làcia teològica o pseudoteològica pretendre que no hi ha ètica social sense el fonament teològic de la societat. Això és entendre de manera unívoca la relació social i la relació individual amb Dèu. És cert que no existeix l'individu al marge de la societat, i que la realitat social condiciona les possibilitats individuals de relacionar-se amb Dèu. Però això no té res a veure amb els principis de la justícia com donar a cadascú el que és seu o els drets i deures de cada individu respecte del conjunt social. Tot això s'autofonamenta èticament en si mateix, sense la necessitat de la relació amb Dèu. Per això en aquest àmbit és absurd aplicar la noció de pecat.
Quan parlem de pecat és en relació a un ordre ètic, o si volem a un ordre de moral privada, el de la relació justa entre el Creador i la criatura. És de justícia que la criatura reconegui els seus deures respecte del Creador. Dèu ha posat una finalitat última en l'home. aquesta finalitat última és al mateix temps natural i sobrenatural. És sobrenatural perquè l'ànima només es sadolla participant eternament de la vida íntima de Dèu. És natural perquè al mateix ordre natural exigeix del sobrenatual, ja que no es pot fonamentar sobre si mateix. Aquest és l'ordre ètic de la relació individual de l'home amb Dèu. Quan dic individual no estic negant la mediació de l'ordre eclesiàstic, sinó que insisteixo en què Dèu escolleix individu per individu per a la seva relació amorosa. Quan la criatura no accepta l'ordre sobrenatural incorreix en el pecat. Però el pecat és tal en relació a un determinat ordre ètic, el de la relació amb Dèu. Fora de la relació amb Dèu el pecat és un bé en un grau inferior. Tot l'ordre ètic de la justícia immanent entre els homes és pecat en relació a l'ordre trascendent. Però al mateix temps no deixa de ser una manifestació de la justícia humana a la terra.
El pecat és un mal dins del seu propi ordre. Es tracta d'un ordre teològic. Però a l'ordre social el pecat és un bé necesari, encara que un bé inferior. La manca de relació trascendent a l'ordre social és el fonament de la realització de la justícia immanent entre els homes.
El pecat és la vulneració de la llei divina al seu propi ordre. En un ordre ètic immanent nom es vulnera la llei divina, sinó que és aliena al propi ordre. Si s'acompleix un precepte diví com: "no mataràs", té un sentit merament social, no teològic.
Aleshores podem dir o bé que el pecat és un bé inferior, o bé que és un mal nomès dins del seu propi ordre. Però és fals dir que fora de l'obediència a la llei divina tot és mal.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (17-X-2008).

divendres, 17 d’octubre de 2008

LLIBERTAT I GRÀCIA EN LA RELACIÓ CRIATURA-DÈU.

La dependència ontològica de la criatura respecte del Creador és evident per a qualsevol cristià, i fins i tot per a qualsevol concepció monoteísta. No tindria sentit parlar de llibertat en la relació criatura-creador. La irreciprocitat és tan absoluta que és impensable una autofonamentació pròpia de la criatura. Ara bé, la criatura en tant que abocada a la trascendència no necesàriament ha de respondre d'una manera unívoca. La relació de la criatura amb el Creador no vé necesàriament determinada per la dependència ontològica. Hem de distingir l'àmbit ontològic de l'àmbit ètic.
A l'àmbit ontològic Dèu és l'Ipsum Esse Subsistens, el Mateix Èsser Subsistent. Dèu existeix en si mateix i per si mateix. És causa de tot sense èsser ell mateix causat per res. Tal cosa no vol dir que Dèu sigui "causa sui", sinó causa incausada. En aquest sentit només Dèu és lliure. No té cap principi aliè que el determini. La criatura en canvi té el seu propi principi fora de si. Dèu és causa final i eficient de la criatura. Sense l'acció divina la criatura no seria. A més la criatura busca en Dèu el sadollament de la seva felicitat. Dèu és allò que li falta i no pot tenir per si mateixa. La criatura té l'Èsser per participació. Tal cosa implica una forma d'alienació en un altre èsser. En aquest sentit el bé és sadollar allò que no hom té. Ontològicament la criatura no és gens lliure.
Però a l'àmbit ètic és evident la capacitat de la criatura per a decidir si s'obre o es tanca a la trascendència. El fet de ser criatura no determina quina sigui la relació amb Dèu. No obstant Dèu és omnipotent i omniscient. No pot ser cap acció aliena a la voluntat i coneixements divins. Tota acció prové de Dèu, però quina sigui la decisió de la criatura no està determinada per la pròpia realitat ontològica. Èsser criatura únicament determina la dependència existencial i esencial respecte del Creador. En un sentit ontològic diem, doncs,que la criatura és lliure per a escollir la seva relació amb el Creador. A partir de la llibertat ontològica de la criatura intervé la gràcia divina.
Entenem la gràcia com a aquell do gratuït que prové de Dèu i que té eficàcia salvífica. La gràcia és condició necesària de la salvació. No hi ha salvació possible sense la intervenció directa de Dèu. Això no vol dir que Dèu coincideixi arbitràriament la gràcia. Hi ha una relació necesària entre gràcia i bones obres. Ara bé, les bones obres per sí soles no tenen eficàcia salvífica. És la gràcia la que técom a fruit les bones obres. Dèu escolleix arbitràriament des de tota l'eternitat a qui li atorga la gràcia i a qui no. Però la relació gràcia-bones obres no és arbitrària. Dèu no li atorga la gràcia a un adorador d'ídols, per exemple. Podriem dir que són les obres les que salven, però com a fruït de la gràcia.
Quan l'ànima humana assoleix la consciència del Creador, quan cau en la desesperació, angoixa i soledat i té set de Dèu, aleshores està predisposada per a rebre la gràcia divina. Aleshores el Dèu de la misericordia baixa a l'àmbit humà i ho abrusa tot amb el seu amor diví. La criatura podria haver escollit el camí del món. Podria haver escollit el gaudi dels plaers que ofereix aaquest món, com a contraposats a les benurances de la vida eterna, i la pròpia llei humana com a contraposada a la gràcia que implica la sobirania divina. La presciència i predestinació divines no afecten l'àmbit ontològic. Som ontològicament lliures, és la voluntat divina la que ens determina teològicament.
L'ànima que escolleix el camí del món és lliure en el sentit de què no s'ha lliurat a l'Altre. El tancament a la trascendència implica l'obertura a si mateix. Es tracta de regir-se per si mateix. No es tracta del Mal. Es tracta d'un ordre ètic propi, aliè a la sobirania divina. L'ànima que es lliura a Dèu fa que el subjecte de la pròpia acció sigui l'Altre. Això ha estat aprofitat per l'ateisme contemporani per a considerar alienant el fet religiòs. L'ànima que es fon en la divinitat troba fora de si la pròpia autenticitat. Les grans utopies humanes aspiren a la bondat, el bé, la bellesa, l'harmonia, la justícia, etc. Però l'ànima religiosa sap que aquestes coses només s'aconsegueixen fora de si, en el Dèu personal que s'ha entregat per a rescat de la humanitat de les misèries del pecat.
L'ànima que diu no a la gràcia renuncia a les grans aspiracions de la humanitat: harmonia, justícia, etc., a canvi de ser el subjecte de la pròpia acció.
En qualsevol cas tot és volgut per Dèu. Dèu s'ha entregat, o ha entregat el seu Fill que és l'Home-Dèu, per a alliberar la humanitat del pecat. Però no "plora" desconsolat la impossibilitat de rescatar el pecador. Dèu vol el pecat.

NOTA: Sembla que hi ha una contradicció interna a aquest text. Per una banda dic que la determinació és teològica, no ontològica; però també dic que la criatura no és ontològicament lliure. Ontològicament no és lliure en el sentit de que no té l'èsser per si mateixa. Però la realitat ontològica de la criatura no determina quina sigui la seva relació amb el Creador.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (17-X-2008).