dimarts, 25 d’agost del 2009

LA UNIÓ HYPOSTÀTICA I LA GRÀCIA.

En Jesucrist hi ha la naturalessa divina i la humana, per tant és vertader Dèu i vertader home. La naturalessa humana i la divina acaben coactuant harmònicament per submissió de la humanitat a la divinitat dins de la mateixa personalitat. La tensió entre ambdues naturalesses és inevitable, com igualment ho és la supremacia de la divinitat sobre la humanitat.
En tant que Jesucrist és home i Dèu la seva relació amb la gràcia ha de ser diversa. Com a Dèu evidemment no té la gràcia, sinó que és Ell qui la concedeix. "Jo sóc pa de vida". "Jo sóc la roca ferma" (Mt. 7, 24). "Jo sóc font de vida eterna" (Jn 4,14). Evidemment d'acord amb aquests passatges Jesucrist és Dèu i per tant font de la gràcia. Però com a home ha de tenir la gràcia. Perquè sinó com va nèixer sense el pecat original?. Diu Sant Agustí "feliç culpa, perquè sense la culpa tampoc hi hauria hagut la gràcia". La gràcia neix de la culpa com a reparació d'aquesta. Però Jesucrist-home és innocent d'innocents. Neix sense l'estigma de la culpa. Neix de dona mortal, però verge i igualment innocent. Vol dir això que Maria tampoc necessitava la gràcia?. Ans al contrari, Maria és plena de gràcia. La perfecta submissió a Dèu és el que fa a Maria innocent, no inclinada a la desobediència. El pecat original és la inclinació a la desobediència respecte de Dèu, per tant és l'abandó de l'esperit a si mateix i l'allunyament respecte de Dèu. L'èsser humà per les soles forces del seu esperit tendeix a separar-se de Dèu. D'qui dedueixo que el pecat original és cosustancial a l'esperit humà. Sense la gràcia el mateix esperit humà de Jesucrist tendeix a l'abandó de Dèu. Extrem de la bogeria en el Verb encarnat!!. Jesucrist-home té la gràcia perfecta per la sumissió a Jesucrist-Dèu, o a la unitat de Dèu en la persona del Verb. La unió hypostàtica implica la doble funhció de la gràcia en Jesucrist com a dador i receptor de la gràcia.
Però hem de mirar si la gràcia és reparació de la culpa o do sobrenatural independemment de la culpa. Evidemment qualsevol teòleg raonable acceptarà que el relat d'Adan i Eva és una fàbula constructiva. Però al mateix temps cap teòleg pot negar que darrera la fàbula constructiva hi ha la veritat immutable que vé de Dèu. La gràcia és reparació de la culpa, sense el pecat original no hauria calgut. Però abans de la culpa adan i Eva ja tenmien els dons preternaturals i sobrenaturals. Si entenem que la gràcia no nega la naturalessa espiritual humana, sinó que la porta més enllà d'on ella sola pot arribar, necesàriament ja hauria d'existir abans de la culpa. L'única diferència és que una és de reparació i l'altra 'espontània', perquè Dèu ha creat els èssers humans aptes per assolir els béns sobrenaturals. La gràcia és sempre la mateixa sustància i l'accident la situació real dels èsseres humans. Aleshores entenem que la gràcia és do sobrenatural de Dèu. Sense la culpa és definitiva i eterna i implica el gaudi de les benaurances de la vida eterna. La culpa d'Eva és la metàfora de la tensió entre l'esperit creat que s'allunya de Dèu i el Dèu omnipotent que adverteix que el gaudi espiritual només és possible mitjançant l'obediència i la subordinació a Dèu. Per això la independència humana és incompatible amb l'espiritualitat trascendent que vé de Dèu. La gràcia és necesària per a l'acompliment de la llei divina, entesa aquesta com a ordenada a la realització dels béns espirituals.
La gràcia és do gratuït de4 Dèu. Ara bé, en tant que necessitat espiritual de la criatura Dèu s'entrega amorosament. No té perquè atorgar-la perquè seria un contrasentit pretendre que hi ha obres meritòries humanes que l'exigeixen. La gràcia presuposa que cap obra és meritòria. El fet de demanar la gràcia a Dèu és una inclinació pietosa correcta, però sense base en les bones obres. Ans al contrari, la gràcia és la base de les bones obres o aquestes són el fruit de la gràcia. Sense la culpa totes les obres haurien sigut bones, o sigui ordenades a Dèu com a finalitat última de l'esperit creat. Per tant la criatura sola no assoleix mai el bé sobrenatural.
La gràcia en Jesucrist-home és rebuda ja al ventre de Maria, la qual també és lliure de culpa per a poder rebre el Verb que s'ha de fer carn. Jesucrist-home no peca mai o la reparació és immediata per raó de la gràcia que rep de la seva pròpia naturalessa divina. Jesucrist rep la gràcia de manera diferent a la de la resta de la humanitat en estat de gràcia. La t´´e de manera perfecta, definitiva i eterna en la mateixa concepció. A més l'ha rebuda de si mateix com a Verb diví. No pot tenir la culpa perquè si no no podria ser l'holocaust innocent per al perdó dels pecats. Evidemment el seu sacrifici a la creu no va dirigit a si mateix per a la seva salvació. Seria absurd. La salvació és contingent, qui es salva no es salva necesàriament per les seves qualitats, sinó per la voluntat de Dèu. Però el Salvador com a fonament segur de la salvació no pot ser contingent, no pot ser objecte de salvació. Com podria salvar ningú si ell mateix podria no salvar-se?. Jesucrist conm a home neix amb inclinació espontània al pecat, però no potb pecar mai perquè la gràcia per la gràcia és perfectament obedient.
El Verb encarnat com a dador universal de la gràcia en la unitat de Dèu se l'atorga a si mateix com a encarnació del verb. Jesucrist home és innocent d'innocents no perquè sigui sant de sants o just de justos, sinó que per la seva submisió no pot pecar mai. En Jesucrist el subjecte de la praxi és el Verb i en aquest sentit podem dir que Jesucrist és Dèu, però això no implica que en Jesucrist no hi hagi la naturalessa humana que tendeix a la pròpia sobirania. "Però no el que jop vull, sinó la Teva voluntat" diu Jesús al mont de lesOliveres. La seva inclinació humana és no morir a la creu, però per la seva obediència no pot pecar. Per tant en Jesucrist la naturalessa humana no és sobirana. És més la naturalessa humana en Jesucrist no és el subjecte moral, sinó que fa el bé espiritual, moral, etc. per alienació en el seu propi Verb diví, que és l'únic subjecte moral en Jesucrist.
La llibertat en Jesucrist, la capacitat de fer el bé sense la mediació de res aliè, només és possible en tant que persona divina. L'alienació de la subjectivitat en la divinitat és la condició necesària de la salvació eterna. Jesucrist neix ja amb la gràcia perfecta i definitiva. Això és el que li diferencia de la resta de la humanitat. La resta de la humanitat pot escollir fins a l'últim moment. Jesucrist no podia escollir ni des del primer moment, perquè ja neix com a Dèu o home alienat en la divinitat. Només així pot ser el fonament de la salvació dels escollits.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (23-VIII-2009).

dilluns, 17 d’agost del 2009

EL VERB ENCARNAT I L'ENCARNACIÓ DEL VERB.

"En el principi era el Verb. I el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres". (Joan 1,1).*Joan ens parla de l'encarnació del Verb. En el principi era el Verb implica que el Verb era Ú amb Dèu. No pot ser d'altra manera. Ser en el principi implica ser coetern amb el Pare. S'entèn per principi el principi de totes les coses, el logos, la raó última de tot allò creat. Evidemment el Verb en tant que coetern amb el Pare és també creador del cel i la terra. El Verb és el Fill Unigènit; engendrat, no creat. El Verb ha de ser necesàriament engendrat i no creat. en tant que és el mateix Dèu. Engendrar és equivalent a emanar. Per tant el Verb és l'emanació eterna del Pare. Emanar no implica tall ontològic. Allò que emana i el que és emanat comparteixen la mateixa naturalessa. En canvi la creació si que implica tall ontològic. El creador i la seva creació no comparteixen la mateixa naturalessa, perquè allò creat és extern al creador. No comparteixen la mateixa naturalessa el fuster i la taula de fusta creada per aquest, per exemple.
Crec que és adient reflexionar sobre la diferència entre la filiació divina i la filiació humana per tal d'entendre millor el misteri en la relació Dèu Pare-Dèu Fill o Verb. Els pares humans, particularment la mare, engendren els fills, no els creen. El fill no és creació externa, surt del ventre matern en tant que el pare ha posat la llavor. Els fills són carn de la carn i sang de la sang dels pares. Els fills comparteixen la naturalessa humana amb els pares. Però els pares i els fills humans són individus diferents. Comparteixen la mateixa naturalessa quant al gènere. Tal cosa només és possible quant a la humanitat, o si es vol també quant als animals, però mai quant a la divinitat. La unicitat i simplicitat en Dèu implica que sigui inconcebible la pluralitat d'individus en Dèu, com si haguès l'esp+ècie divina i els individus divins. Evidemment això seria una concepció politeista. De la concepció monoteista deduim que el Fill de Dèu és el mateix Dèu. No només comparteixen la mateixa naturalessa, sinó que no és un individu diferent. Tres persones i un sol Dèu implica que les tres persones són el mateix Dèu. La diversitat de persones en Dèu no pot negar la unicitat i simplicitat divines. La nostra lògica humana s'acaba aqui. Fins aqui podem entendre humanament, a partir d'aqui comença el misteri diví. Com és possible que tres persones siguin un sol individu només Dèu ho sap.
Però l'interès principal d'aquest article no és la relació trinitària entre Dèu Pare i Dèu Fill, sinó la unió hypostàtica de la naturalessa divina i la humana en Jesucrist. Jesucrist és el Verb encarnat quant a la naturalessa humana, només la humanitat és carnal, mai la divinitat; i és el mateix Verb quant a la naturalessa divina. El Fill Unigènit engendrat, no creat només es pot dir del Verb, no de l'encarnació. L'encarnació implica necesàriament la naturalesa humana. Per definició la naturalessa humana és creada. Per tant qui era en el principi i era Dèu juntament amb el Pare era Jesucrist entès com el Verb diví, raó última de totes les coses. Evidemment un home carnal, que per definició ha de pertànyer a l'ordre de la creació, no pot ser causa de tot allò creat. "El Pare és més gran que el Fill"només té sentit en la relació entre el Jesucrist humà i el Pare celestial. "El dia i l'hora només la sap el Pare". Entenem que en la unitat de Dèu el que sap el Pare ho sap necesàriament el Fill i l'Esperit Sant, sinó caldria dir que només el Pare és Dèu quan és evident per Joan 1,1 que el Verb era amb Dèu i el Verb és Dèu ja que és en el principi. També és evident per la fe la divinitat de l'Esperit Sant perquè l'únic pecat imperdonable és la blasfèmia contra l'Esperit Sant. Si Jesucrist diu que el dia i l'hora només la sap el Pare és que ell no la sap. Si no la sap és per raó de la seva naturalessa humana. Per tant Jesucrist home no és omniscient. Tampoc poseeix prescència. Només cal recordar el passatge dels Evangelis al què Jesucrist s'ha de girar per saber qui és la dona que li està tirant de la túnica. Jesucrist té febleses humanes. Al mont de les Oliveres demana al Pare que si és possible aprti d'Ell aquest calze (el sacrifici de la creu), però que en tot cas es faci la voluntat del Pare, no la seva. Sap que el sacrifici és per al millor acompliment acompliment de la Paraula. Sap que la Paraula de Dèu és infal.lible i el que és impossible el seu incompliment. Posa de manifest que la voluntat del Pare i la seva no és la mateixa. És humà, és creat. Res que pertanyi a l'increat és diferent de Dèu. El Verb és el Fill Unigènit engendrat, no creat. El Verb encarnat quant a la carn és creat.
Amb això no estic negant la unió hypostàtica en Jesucrist. Jesucrist posa de manifest la seva divinitat quan fa miracles.Quan els fa en nom propi: "Jo et dic, aixeca't..." per exemple a Llàtzer 4 dies desprès d'haver mort. Ningú fa miracles en nom propi si no és el mateix Dèu. Entenem que aleshores és la naturalessa divina la que actua en Jesucrist. Només qui està per sobre de l'ordre natural el pot violentar amb una finalitat moralment justificada. La resurrecció per les pròpies forces ja implica la naturalessa divina. Evidemment el cos de Jesucrist restà tres dies mort, però només el Verb diví (o si es vol Dèu en la seva unitat) el podia fer tornar a la vida. Aleshores el Jesucrist resucitat viu per raó del Verb diví que poguè restablir la unió hypostàtica en Jesucrist. Evidemment els tres que restà mort la unió hypostàtica no hi era, la naturalessa humana no hi era; així, doncs, la unió hypostàtica és igualment creada.
Quan Jesucrist diu: "Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida" podem entendre que ho diu per raó del Verb diví o per raó del Verb encarnat (naturalessa humana) en tant que sotmès al Verb diví. Evidemment que ser la Veritat és atribut exclusiu de Dèu, però també posa de manifest Jesucrist més d'una vegada que no coneix tota la veritat. La naturalessa humana de Jesucrist sotmesa a la naturalessa divina pot ser la Veritat, però només la naturalessa divina ho és en sentit propi.
En conclusió en Jesucrist hi ha la naturalessa humana i la divina, però no coactuen harmònicament com diu el dogma catòlic;sinó que la relació és tensa. El Jesucrist criatura resta sotmès al Jesucrist Creador (el Verb). Jesucrist-Home obeeix Jesucrist-Dèu, per tanmt l'obediència implica tensió prèvia que es supera amb el sotmetiment de la part humana.

*Que el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres no és Joan 1,1; sinó Joan 1,14. Mantinc l'error literal perquè no modifica el sentit del text bíblic, que és el que importa.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (16-VIII-2009).

dilluns, 10 d’agost del 2009

MOVIMENT OBRER ANTICLERICAL I ESGLÈSIA CATÒLICA.

No n'hi ha cap dubte sobre la naturalessa enticlerical del moviment obrer europeu als segles XIX i XX. Les arrels anticlericals del moviment obrer europeu són il.lustrades. Per tant des del punt de vista de la classe l'origen de l'anticlericalisme europeu és burgès. L'anticlericalisme europeu neix associat a la Revolució Científica, no des del seu començament al segle XVI, però si com a conseqüència del seu desenvolupament i de l'optimisme epistemològic generat per la Nova Ciència a partir del segle XVIII. Al costat de la Nova Ciència tot el pensament teològic sembla obscurantisme i superstició. Aleshores la mateixa Esglèsia que havia tingut una autoritat natural i desitjada pel poble a l'Edat Mitjana cau en el més gran desprestigi. Voltaire (1694-1778) es declara enemic de la superstició i de la intolerància.

Jo no crec que hi hagi una relació necesària entre moviment obrer i materialisme ateu. El moviment obrer europeu coincideix amb l'eclosió del cientificisme materialista i a partir d'aqui la mateixa filosifa del moviment seria atea. El moviment obrer no és anticlerical perc definició i l'anticlericalisme no neix de les lluites socials. El moviment obrer és antiburgès per definició i comparteix el seu anticlericalisme amb la burgesia revolucionària. En aquest sentit tenia raó Lleó XIII (1878-1903) en voler reconduir el moviment obrer cap a la fe catòlica. No era impossible per definició, però anava contra la principal força històrica del moment.

Abans de continuar hem de veure la diversa postura vers el clericalisme als Estats Units i a Europa. Als Estats Units hi ha ateisme i llibertat religiosa, el que no hi ha és un moviment històric anticlerical equiparable al de l'Europa dels segles XIX i primera meitat del XX. Els Estats Units com a nació no podien sentir el pes d'una estructura eclesiàstica opresiva que ofegava la llibertat de pensament i consagrava el privilegi social d'estament o de classe. Al contrari, els orígens dels Estats Units com a nació anglosaxona emigrada són religiosos. El 1620 els puritans que fugien de la intolerància religiosa a Anglaterra es van instal.lar a Nova Anglaterra. La mateixa nació la funden religiosos, homes i dones pietoses, que veuen en la realització de les seves creences religioses la seva emancipació. El desenvolupament posterior dels Estats Units serà coherent amb els seus orígens nacionals. Així, doncs, es dóna la curiosa paradoxa per la qual el pais més important d'Occident no coneixerà l'anticlericalisme i coneixerà el més gran avenç científico-tècnic amb i9mportants grups de presió obscurantistes. Quan l'Esglèsia Catòlica ja es veia influida per la nova cultura postclerical als Estats Units en ple segle XX hi ha grups de presiño que defensen la interpretació bíblica literal en aspectes que afecten la llibertat del mètode científic. En canvi l'Europa Occidental ha evolucionat de l'ateisme militant al laicisme democràtic.
El moviment obrer europeu és l'hereu intel.lectual i moral de la burgesia revolucionària. El programa de la revolució proletària ja inclou dins seu el programa anticlerical de la revolució burgesa. Lleó XIII no ho tenia massa fàcil per a reconduir la classe obrera al si de la Santa Mare Esglèsia Catòlica Apostòlica i Romana. El 1891 escriu l'encíclica: "De rerum novarum" ("Sobre les coses noves") tractant sobre la situació creada pel moviment obrer. Lleó XIII condemna la burgesia liberal que no satisfà les necessitats materials dels obrers i aleshores aquests tampoc poden realitzar les seves necessitats espirituals. Així els obrers que es veuen obligats a treballar el diumenge no poden anar a missa. Lleó XIII defensa la moderació del principi liberal en economia per tal de satisfer els drets laborals dels treballadors. El que no defensarà mai és la lluita de classes revolucionària i menys encara l'abolició de la propietat privada. Més endavant, el 1931, Pius XI va publicar el "Quadragesimus annus" per tal de recordar el 40 aniversari de l'encíclica del seu antecesor. Bàsicament l'Esglèsia Catòlica no va aconseguir reconduir el moviment obrer. Va tenir molt més èxit Lleó XIII en la crida a la recuperació intel.lectual de Sant Tomàs d'Aquino que en apartar el moviment obrer de l'anticlericalisme.
L'anticlericalisme que neix a Occident al segle XVIII s'estèn cap a l'Est amb la revolució soviètica. Amb aquesta revolució l'anticlericalisme adquireix dimensions planetàries. És el pitjor moment per a l'Esglèsia Catòlica des de les persecucions romanes. Ara bé, la revolució soviètica provoca paradoxes que a la llarga salvaran el capitalisme i la religió. El període d'entreguerres (1918-39) és d'intenses lluites de classes a Europa, però el fracàs de la revolució obrera a Alemanya determina la impossibilitat d'exportar la revolució soviètica. Aleshores la revolució mundial es desplaça cap a les colònies i deixa intacte el nucli imperialista. Això permet respirar a Roma. Ara bé, l'Esglèsia Catòlica com que no pot reconduir el moviment obrer s'ha d'aliar amb el feixisme. Així el 1929 pels acords de Letran amb Mussolini recuperarà simbòlicament el seu Estat pontifici. L'Esglèsia austriaca es posarà de costat del règim nazi. El gruix de l'Esglèsia espanyola recolzarà l'aixecament de Franco.
És un error de cert obrerisme associar l'Esglèsia Catòlica als privilegis de classe. Amb el capitalisme ultraliberal té molt poc a veure. L'Esglèsia Catòlica ha defensat sempre la propietat. "La propietat és del just" en Ciceró vol dir de la classe senatorial i en Sant Agustí del clergat. L'Esglèsia Catòlica no ha defensat mai la societat sense classes, però tampoc el tracte arbitrari i injust de la classe subordinada. El capitalisme ultraliberal de la primera meitat del segle XIX és antitètic de l'esperit catòlic. La propietat és legítima en funció del bé comú, no com a mitjà d'explotació econòmica.
L'Esglèsia Catòlica pot ser reaccionària (defensa del paternalisme dels privilegiats), però mai defensora arbitrària del privilegi social i econòmic.
El 1991 Joan Pau II a "Centesimus annus" recorda la política social de Lleó XIII i arriba a defensar la lluita de classes, això si, no en sentit marxista; sinó dins del marc de la concepció aristotèlica de la política com a amistat. Les reivindicacions obreres són legítimes sense trencar amb l'ordre just de la propietat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (5-VIII-2009).

dilluns, 3 d’agost del 2009

LA HUMANITAT LLIURE COM A DIVINITAT HISTÒRICA I LA TRASCENDÈNCIA IMMUTABLE DE DÈU.

La humanitat no és Dèu. Jo no sóc un panteista que vulgui reduir la divinitat a sustància única de la Naturalessa o a l'immanència de l'esperit humà. El Dèu en el què jo crec és el de la tradició jueu-cristiana. És el Dèu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. És el Dèu al què Moisès li va preguntar el seu nom, perquè el seu poble volia conèixer el nom del seu Dèu. Yahvé responguè: "Jo sóc el que sóc. Digues al teu poble: "El que és ha dit...". El Dèu en el què jo crec és el Dèu-Amic. El Dèu que es revel.la i ofereix la salvació eterna. Dèu no és la humanitat. Dèu ofereix a la humanitat les benaurances de la vida eterna. Ofereix la "comunió" amb Ell, la participació en la vida íntima de l'Esperit. És el Dèu que fa una crida universal i escolleix uns quants: "Molts són els cridats i pocs els escollits".

Crec en el Dèu-Home, en el Dèu que vol compartir amb la humanitat el patiment per a la redempció dels pecats. Només el Dèu-Home que s'ha entregat com a rescat peldeute del pecat és al mateix temps l'Immutable, el que no està sotmès a les pasions. El seu amor per la criatura el porta a l'Encarnació, "I el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres" (Joan 1, 1). La humanitat no és Dèu. Dèu "divinitza" la humanitat per raó de l'Esperit. Per l'Encarnació, creada i contingent, el Fill; engendrat i no creat, coetern amb el Pare; allibera l'esperit creat de les cadenes del pecat i el porta a la llibertat de la contemplació eterna de la Veritat: el cara a cara amb Dèu.

La humanitat "divinitzada" participa de l'esèrit sense la mediació de les pasions carnals. El cos lliure de les pasions participa de la perfecció absoluta del Pare. Per tant la humanitat lliure del pecat participa de la trascendència i immutabilitat divines. No obstant això la resurrecció de la carn implica mantenir les característiques de la criatura: la sensibilitat, l'espai i el temps.
Dèu en canvi no ha revel.lat tota la veritat, ni el sentit últim del missatge bíblic. El Llibre Sagrat ens ofereix les pistes per a trobar la clau última que faci possible el descovriment del sentit últim de la totalitat. Sabem pel text sagrat que no tothom es salva. El sentit de la Llei i el sacrifici de Jesucrist és la salvació. Què succeeix amb la humanitat que no es salva?. La Bíblia fa referència al càstig etern i al lloc de càstig. "Més val que entris sense un ull al cel que tot sencer a la Gehenna". La humanitat que no es salva és la que no es regeix per l'Esperit. És la humanitat "superba" que no s'humil.lia davant Dèu. És la que segueix el seu propi camí i no el que condueix a Dèu. aquesta humanitat és condemnada contínuament a la Bíblia. En canvi és la humanitat que més s'asembla a Dèu, ja que troba el fonament de l'universalisme moral en si mateixa.
La humanitat lliure és "com Dèu". Ha trobat el fonament en si mateixa. La humanitat lliure no condueix al caos i el desordre. Aquesta humanitat és la humanitat sense Dèu. La humanitat sense Dèu és la que viu d'esquenes a Dèu. No acompleix la Llei i no té la fe que salva. Aquesta humanitat és condemnada a la Bíblia. "Si no hi ha Dèu a menjar i beure que són quatre dies", deia Sant Pau d'aquesta humanitat. Les paraules de Sant Pau són certes e inspirades per Dèu en un sentit històric. En un moment en què no hi ha cap altra llei que la de l'Esperit, perquè el subjecte encara trigarà més d'un mil.lenni i mig en aparèixer, no hi ha cap altra Llei que la de Dèu. I evidemment tota vida civilitzada exigeix un criteri normatiu al què anomenem Llei.
La humanitat lliure és històrica, és com Dèu en un sentit ètic, no en un sentit ontològic. Mentre que Dèu és l'Immutable, el Mateix Èsser Subsistent (Ipsum Esse Subsistens) la humanitat lliure és l'èsser en tant que esdevé. Mentre que Dèu és l'infinit en acte, la humanitat lliure és l'infin it en potència. Mentre que Dèu és omnipotent i atemporal en acte, la humanitat lliure té potència infinita en el seu desplegament temporal. Mentre que Dèu és sobrenatural, la humanitat lliure té com a àmbit i instrument de realització la naturalessa física.
La humanitat lliure es pot relacionar amb Dèu, però no viu sota la seva sobirania. La relació és mínima o pot ser nul.la. La humanitat lliure es "guanya el pa amb la suor de la seva front". En canvi la humanitat divinitzada per l'Esperit no ha de fer res per asegurar la seva existència. "No tenen els ocells el seu sustentament sense que hagin de fer res?. I no us proveirà el meu Pare a vosaltres que sou superiors?". Aquestes paraules de Jesucrist s'apliquen als que gaudeixen a les benaurances de la vida eterna. Qui ha entregat la sev a sobirania al Pare a aquest el proveeix. En canvi qui viu sota sobirania pròpia ell mateix s'ha de proveir. Sobirania, treball i esse in fieri constitueixen una unitat. La historicitat de la humanitat lliure és el fonament ontològic de la pròpia sobirania. L'èsser propi de la criatura és en tant que es fa. Qui ha entregat la seva sobirania a Dèu participa de les intimitats de l'Esperit i contempla la Veritat "cara a cara", però no es fa a si mateix.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (25-VII-2009).