dilluns, 26 d’octubre de 2009

COMENTARI A LA CARTA ALS ROMANS 11, 33-36.

Els versets 33-36 del capítol 11 de la "Carta als Romans" de Sant Pau diuen: "33. Que en són d'immenses la generositat, la saviesa i la ciència de Dèu!. Poc podria escorcollar-ne els designis; poc podria seguir seguir el rastre de les seves petjades!. 34. Qui ha conegut mai el pensamentn del Senyor? qui li ha fet mai de conseller? 35. O bé. qui li ha donat primer perquè hagi de donar-li'n gràcies? 36. Perquè tot prové d'Ell, ens arriba per Ell i a Ell s'orienta. AEll la glòria per sempre. Amén!" Aquests versets són decisius per a entendre la fe. A partir d'aqui podem reflexionar sobre la relació entre la veritat, ònticament existent en Dèu i nosaltres com a subjectes cognoscents. Evidemment aquests versets exalten la grandesa divina front a la petitesa humana. Dèu és la font última de tot allò real. Això ha sigut el fonament últim de l'ètica cristiana: la humil.liació de la criatura davant del Creador. Però hem de veure les contradiccions que estan implicades al text i com superar-les d'acord amb el text i l'experiència del món. Evidemment les contradiccions implicades no són antagòniques.
"Qui ha conegut mai el pensament del Senyor?" es pregunta Sant Pau a Rm 11,34. Tu mateix, el que tu dius no és la Paraula Revelada del Senyor?. D'acord amb el context es podria entendre que només coneix el pensament de Dèu aquell a qui Ell ha volgut revelar-se. El coneixement de Dèu pot arribar a èsser accesible a la criatura. No ja l'existència de Dèu, que Dèu és, sinó el pensament de Dèu. Ara bé, Dèu no només es revela a qui es vol revelar, sinó que a més només revela el que vol revelar. La contradicció bàsica de tot el text és que qui afirma que no es pot conèixer el pensament de Dèu dóna al mateix temps a conèixer la veritat que vé de Dèu. Sant Pau com a autor sagrat necesàriament ha de conèixer el pensament de Dèu, al menys el que li està revelant Dèu per l'Escriptura. El fet de posar de manifest la immensitat de Dèu i la seva primacia com a fonament últim de tot el que rep la criatura, implica que cap criatura amb el seu coneixement pot esgotar la infinitud del pensament diví. Per tant la revelació divina no s'esgota mai. L'Escriptura com a Paraula Revelada és la base per a escorcollar-ne els designis al llaarg del procès històric. Sant Pau no pot negar ni ho fa que sigui possible el coneixement de Dèu. Manifesta que Dèu i la seva voluntat és el principi de tot coneixement possible sobre Ell.
A 11,33 diu: ue en són d'immenses la generositat, la saviesa i la ciència de Dèu!" Dins del context això també pertany a l'exaltació del Creador front a la criatura. Però la immensitat de la generositat, la saviesa i la ciència divines han d'afectar necesàriament tota la creació atès el fet de què res creat pot ser al marge de l'obra creadora. La teologia tradicional ha resolt el problema d'una manera acceptable des del punt de vista filosòfic. Ja ho diu Sant Agustí: "Tot el que hi ha de bo en mi prové de Dèu, tot el que prové de dolent en mi prové de mi", I Sant Tomàs ho acaba d'explicar dient que Dèu només és responsabledel bé, no del mal. Tot allò creat és bo quant a l'esència creada per Dèu en el seu grau de perfecció. aleshores la generositat divina és universalíssima. Es dedueix d'aqui que res pot ser dolent per la pròpia naturalesa, perquè tota naturalesa prové de Dèu. El mal ha d'èsser quelcom d'accidental que no pot afectar mai la pròpia esència. Per tant per una banda la teologia tradicional resol el problema de les relacions entre el bé i el mal, de manera coherent amb la premisa de què el fonament últim és el Bé Absolut; però per una altra banda no sap resoldre el problema de com pot ser que el bé que prové de Dèu no sigui universal. Sant Pau sabia molt bé que el seu comportament anterior estava molt lluny de la generositat, la saviesa i la ciència divines. Ell es va convertir, però una gran part de la humanitat viu al marge de Dèu sense remei. Com s'explica això? Com s'explica aquest tall entre el bé que prové de Dèu i l'existència real d'una gran part de la humanitat que viu al marge de Dèu?. Els mateixos versets reslen una part del problema. Qui pot seguir les seves petjades?. Dèu no és evident, menys encara la seva voluntat. Si que el mateix Sant Pau diu a altres pràgrafs que coneixem la grandesa de Dèu per les seves obres. Però aquests versets ja expliquen la trascendència intel.lectual de Dèu i, per tant, les dificultats de la criatura per a assolir el coneixement de la voluntat de Dèu. Això explica una part. Però aleshores és que Dèu ha volgut el mal?. Perquè no ha estès prou la seva Esglèsia Universal com a instrument de la seva voluntat a la Terra?. La seva Esglèsia Universal també té dificultats per a escorcollar-ne les petjades del Senyor. L'Esperit Sant és la llum que orienta l'Esglèsia cap a la salvació eterna, però això per naturalesa no pot superar la trascendència ontològica de Dèu. Aleshores no queda més alternativa que el que és aparemment dolent sigui en realitat bo quant a l'esència. Dèu no ha volgut que tothom visqui d'acord amb la seva pròpia Paraula. Com que tot és bo quant a l'esència el mal que es segueix del desconeixement de la Paraula o de l'inobservança de la llei divinja no pot afectar l'esència bona. Sant Pau no arriba a aquestes conclusions. Però la veritat no és el que pensès l'autor sagrat, sinó les conseqüències que es deriven de la veritat que estava rebent de Dèu. Si la generositat, la saviesa i la ciència divines són immenses i tot prové d'ell i ens arriba per Ell; no hi ha res que quant a l'esència pugui èsser dolent. Per tant la vida separada de Dèu o independent també ha estat volguda per Dèu i ha de ser bona quant a l'esència, perquè sinó dèu no tindria influència sobre la seva pròpia creació, cosa absurda.
El verset 11,36 és particularment important. Observem atentament el que diu: "Perquè tot prové d'Ell, ens arriba per Ell i a Ell s'orienta. A Ell la glòria per sempre. Amén."" Tot s'orienta a Ell. Com que l'Esglèsia Universal no és estrictament universal, però tot s'orienta a Ell, és que no hi ha cap realitat que no sigui 'instrumentum Dei'. Evidemment que el mal existeix i no s'orienta a Dèu. Aquest problema ja el va resoldre Sant Tompàs d'Aquino. Però precisament perquè e3l mal és quelcom d'accidental o insustancial no pot ser que hi hagi el mal independent de Dèu. Independent de Dèu el que hi ha és ètic, no ontològic. la mateixa independència de Dèu, la de la criatura respecte de Dèu, ho és en un sentit ètic. Aleshores la independència ètica de la criatura també prové de Dèu i a Ell s'orienta. La independència ètica de la criatuera no pot ser accidental, perquè és definitiva i eterna. Per tant és un bé volgut per Dèu.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (23-X-2009).