L'Edat Mitjana és l'ampli període de temps que va de l'abdicació de l'últim emperador romà d'Occident el 4 de Setembre de 476 a la caiguda de Constantinoble el 1453 a mans dels otomans. Altres situen la fi de l'Edat Mitjana el 12 d'Octubre de 1492 amb el descovriment d'Amèrica. Aproximadament és un mil.leni. Aquest període de temps coincideix amb el màxim esplendor de l'Esglèsia cristiana. Hi ha la separació de l'Esglèsia Oriental el 1054, però no es tracta d'una separació tan profunda com la posterior amb l'Esglèsia reformada. Des de la perspectiva catòlica la separació oriental és cismàtica i la reformada herètica.
La concepció cristiana del món impregna tots els aspectes de la vida humana durant el llarg període mitjaval. La vida política mitjaval no és gens ni mica aliena a la concepció religiosa.
Quan es produeix l'ensorrament de l'Imperi Romà d'Occident la religió cristiana fa molt que és legal. La fe cristiana va passar gairebé sense solució de continuïtat de perseguida a oficial de l'Estat. L'última persecució és la de Dioclecià el 305 i el 313 ja és legal. Els intents posteriors per tornar al paganisme van resultar infructuosos. El paganisme va anar progresivament desapareixent o adaptant-se a les exigències de la fe cristiana. Alguns costums pagans es van cristianitzar. La civilització cristiana va suavitzar la situació dels esclaus o fins on va ser possible la va abolir, però va endurir els costums. Dins del marc cristià són impensables les orgies cristianes.
El cristianisme va establir un nou tipus de relació entre política i religió. A Roma la figura del Summus Pontifex i la de l'emperador era la mateixa persona. Això explica que els dos àmbits es confonen. En canvi el cristianisme separa els dos àmbits., perquè no són els mateixos els que exerceixen el poder polític i els que exerceixen el poder espiritual. Evidemment aquesta separació no té res a veure amb el laicisme modern. El món contemporani occidental ha bandejat la religió de l'àmbit públic. Lluny d'això l'Edat Mitjana es caracteritza per l'Estat teològic, però no teocràtic. L'Estat mitjaval és cristià. Això vol dir que no és que el poder temporal no tinguès cap mena d'interès religiòs, sinó que el seu àmbit propi és el que afecta qüestions o assumptes d'aquest món. Ara bé, la subordinació de la política a la religió es produeix dins de l'àmbit mateix de l'Estat. La concepció cristiana de l'Estat implica que la seva legitimitat prové de Dèu. La legislació mitjaval es dóna dins del marc de la concepció cristiana de la virtut. Les societats mitjavals són societats cristianes. La fe religiosa constitueix l'eix vertebrador de la societat. És clar que això no és incompatible amb el fet de què Dèu estima individu per individu, i que l'autenticitat religiosa consisteix en l'entrega voluntària i amorosa de l'individu a Dèu. La societat es constitueix sobre la base del bé comú. El bé comú es pot entendre com a dret natural. Però aquest en última instància prové del dret sobrenatural. Per tant el poder polític, fins i tot entès com a autònom respecte del poder espiritual, s'entèn dins del marc d'una concepció cristiana del món i es legitima com a tal.
De totes maneres des d'una perspectiva històrica és fals voler simplificar tota l'Edat Mitjana a la separació entre el poder temporal i l' espiritual. Més d'una vegade els papes han volgut tenir les dues "espases". I més d'una vegada els reis o emperadors han interferit el poder eclesiàstic. A principis del segle XIV es va produir justament aquesta situació.
El Papa Bonifaci VIII va interpretar les paraules de Jesucrist a Sant Pere: "tot el que lliguis a la terra lligat quedarà al cel" en el sentit de què el poder espiritual ha de controlar també el poder temporal. El Papa com a succesor de Pere té la mateixa potestat, per tant les seves decisions afecten no només l'ordre espiritual (el cel), sinó també l'ordre temporal (la terra). Tal cosa implicava l'absolutisme papal. El rei de França, Felip IV, no estava gens d'acord amb la interpretació papal de les paraules de Jesucrist. Aleshores el Papa va excomunicar el rei. La reacció del rei va ser empresonar el Papa. Va posar el Papa que li convenia i pocs anys desprès, el 1309, va traslladar la su papal a Avignon. Així el poder papal estava millor controlat pel rei de França. Felip IV va invertir la situació.
En general la cristiandat mitjaval es caracteritza pel reconeixement de l'autonomia del poder temporal respecte de l'espiritual. Però moltes vegades tots dos poders han entrat en conflicte de jurisdiccions fins a l'enfrontament militar més d'una vegada.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (20-IX-2008).
dissabte, 20 de setembre del 2008
divendres, 12 de setembre del 2008
CRITICA DE LA DEFORMACIÓ POSITIVISTA DE LA FE CRISTIANA.
Les postures anomenades "integristes" en la fe són inadmissibles. No es poden tolerar interpretacions literals de la Bíblia que atempten contra la llibertat del mètode científic. No es poden tolerar actituds preconciliars que volen reduir la societat a la supremacia eclesiàstica. La fe religiosa pertany a l'ordre del que és privat, tant en l'àmbit intel.lectual com en l'àmbit moral. La societat i el coneixement contemporanis són justament lliures de la fe. És més, en l'àmbit del coneixement fenomènic la lletra de la Bíblia no només no té autoritat sobre el mètode científic, sinó que és aquest la regla d'interpretació correcta de la Sagrada Escriptura. Qui nega això impugna la religió, perquè no té cap interès real en el coneixement.
Ara bé, el que és igualment inadmissible és la utilització de criteris positivistes o cientificistes per a interpretar aspectes interns de la fe que en res afecten el correcte enteniment del món fenomènic. Es pot ser científic i cristià. El que no pot ser mai és cientificista i cristià. El cientificisme positivista parteix de la base de què no hi ha cap altra forma de racionalitat vàlida que la del mètode científic. Això implica negar tota validessa a qualsevol forma de metafísica o teologia.
La deformació positivista de la fe cristiana ha portat alguns a negar la resurrecció de Jesucrist, l'existència real d'àngels i dimonis, els miracles, etc. Alguns pensen absurdament que això és el progrès. El positivisme ateu té sentit. Mantenir la fe i creure que no es pot interpretar literalment en qüestions que només afecten aspectes teològics és absurd. Si no podem creure en la resurecció real de Jesucrist perquè això no és científic, és que creiem que l'únic àmbit vàlid de coneixement és el de la ciència, la qual cosa invalida tota la revel.lació divina.
Els continguts de la ciència moderna així com la llibertat del mètode científic són d'obligada acceptació per a tot subjecte racional. Així l'home de fe està igualment obligat a acceptar els resultats de la ciència empírico-analítica. Però al mateix temps com a home de fe està obligat a rebutjar els presupòsits filosòfics del positivisme.
L'home de fe no és tal sinó accepta que hi ha uns principis metafísics que són el fonament últim de la realitat fenomènica i un coneixement d'àmbit sobrenatural que només coneixem per la Paraula de Dèu. L'home de fe ha de trobar l'harmonia entre fenomen, realitat metafísica i realitat sobrenatural.
La resurrecció de Jesucrist pertany clarament a l'àmbit del coneixement sobrenatural. "Si Jesucrist no ha resucitat la nostra fe és vana" diu Sant Pau. El fonament de la fe cristiana és la resurreció de Jesucrist sense la qual no té cap sentit l'esperança en la salvació eterna. Evidemment que una ciència de la matèria no pot acceptar res d'això. Quan la fe afirma que Jesucrist va resucitar no està parlant de lleis de la matèria. Està parlant del poder de Dèu que és superior a les lleis de la matèria. Els cosos són mortals. Només la voluntat divinar els pot glorificar i fer-los immortals. No hi ha res que vagi contra el coneixement humà que és merament teològica i no es fica en la descripció de lleis físiques o químiques.
Quin problema hi ha en creure que hi ha àngels i dimonis?. Un home de fe no pot al.legar que això és coneixement mític. Això ho pot dir en bona coherència un ateu o un cientificista. Els àngels i dimonis no pertanyen a l'ordre físic, ni tan sol al metafísic. Sant Tomàs d'Aquino (1225-74) diu que la sola raó metafísica pot trobar a faltar un esglaó en els graus de perfecció de l'èsser, però mai es poden deduir els àngels del sol desenvolupament dels principis metafísics. Es pot argumentar que la intervenció de dimonis en la vida humana si que pot trepitjar el camp científic. En aquest cas si que s'ha d'anar molt en compte de no caure en obscurantisme que vagin contra el coneixement real dels fenomens, com confondre una posesió diabòlica amb una malaltia objecte de coneixement de la medicina.
Quant als miracles és incompatible amb una concepció unificada de la ciència fisíco-matemàtica. Creure en un Univers legaliforme i uniforme és un presupòsit filosòfic de la ciència determinista. No podem negar que el miracle afecta l'àmbit fenomènic. L'home de fe no pot negar el miracle sense deixar de creure en la capacitat divina d'intervenir al món d'acord amb la seva voluntat. Dèu no està sotmés a les lleis de la creació, aquestes són posades per Dèu. Pot ser el paradigma de la ciència indeterminista quadra millor amb la noció de miracle. El criteri és semprec el coneixement vertader. Aquestes coses no són senzilles.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-IX-2008).
Ara bé, el que és igualment inadmissible és la utilització de criteris positivistes o cientificistes per a interpretar aspectes interns de la fe que en res afecten el correcte enteniment del món fenomènic. Es pot ser científic i cristià. El que no pot ser mai és cientificista i cristià. El cientificisme positivista parteix de la base de què no hi ha cap altra forma de racionalitat vàlida que la del mètode científic. Això implica negar tota validessa a qualsevol forma de metafísica o teologia.
La deformació positivista de la fe cristiana ha portat alguns a negar la resurrecció de Jesucrist, l'existència real d'àngels i dimonis, els miracles, etc. Alguns pensen absurdament que això és el progrès. El positivisme ateu té sentit. Mantenir la fe i creure que no es pot interpretar literalment en qüestions que només afecten aspectes teològics és absurd. Si no podem creure en la resurecció real de Jesucrist perquè això no és científic, és que creiem que l'únic àmbit vàlid de coneixement és el de la ciència, la qual cosa invalida tota la revel.lació divina.
Els continguts de la ciència moderna així com la llibertat del mètode científic són d'obligada acceptació per a tot subjecte racional. Així l'home de fe està igualment obligat a acceptar els resultats de la ciència empírico-analítica. Però al mateix temps com a home de fe està obligat a rebutjar els presupòsits filosòfics del positivisme.
L'home de fe no és tal sinó accepta que hi ha uns principis metafísics que són el fonament últim de la realitat fenomènica i un coneixement d'àmbit sobrenatural que només coneixem per la Paraula de Dèu. L'home de fe ha de trobar l'harmonia entre fenomen, realitat metafísica i realitat sobrenatural.
La resurrecció de Jesucrist pertany clarament a l'àmbit del coneixement sobrenatural. "Si Jesucrist no ha resucitat la nostra fe és vana" diu Sant Pau. El fonament de la fe cristiana és la resurreció de Jesucrist sense la qual no té cap sentit l'esperança en la salvació eterna. Evidemment que una ciència de la matèria no pot acceptar res d'això. Quan la fe afirma que Jesucrist va resucitar no està parlant de lleis de la matèria. Està parlant del poder de Dèu que és superior a les lleis de la matèria. Els cosos són mortals. Només la voluntat divinar els pot glorificar i fer-los immortals. No hi ha res que vagi contra el coneixement humà que és merament teològica i no es fica en la descripció de lleis físiques o químiques.
Quin problema hi ha en creure que hi ha àngels i dimonis?. Un home de fe no pot al.legar que això és coneixement mític. Això ho pot dir en bona coherència un ateu o un cientificista. Els àngels i dimonis no pertanyen a l'ordre físic, ni tan sol al metafísic. Sant Tomàs d'Aquino (1225-74) diu que la sola raó metafísica pot trobar a faltar un esglaó en els graus de perfecció de l'èsser, però mai es poden deduir els àngels del sol desenvolupament dels principis metafísics. Es pot argumentar que la intervenció de dimonis en la vida humana si que pot trepitjar el camp científic. En aquest cas si que s'ha d'anar molt en compte de no caure en obscurantisme que vagin contra el coneixement real dels fenomens, com confondre una posesió diabòlica amb una malaltia objecte de coneixement de la medicina.
Quant als miracles és incompatible amb una concepció unificada de la ciència fisíco-matemàtica. Creure en un Univers legaliforme i uniforme és un presupòsit filosòfic de la ciència determinista. No podem negar que el miracle afecta l'àmbit fenomènic. L'home de fe no pot negar el miracle sense deixar de creure en la capacitat divina d'intervenir al món d'acord amb la seva voluntat. Dèu no està sotmés a les lleis de la creació, aquestes són posades per Dèu. Pot ser el paradigma de la ciència indeterminista quadra millor amb la noció de miracle. El criteri és semprec el coneixement vertader. Aquestes coses no són senzilles.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-IX-2008).
dimecres, 3 de setembre del 2008
L'IMPACTE DE LA CIÈNCIA SOBRE LA FE.
La fe religiosa va dominar el món occidental fins a començaments del segle XVI. L'esplendor de la cultura cristiana va des de la seva legalització el 313 amb l'Edicte de Milà fins a la Revolució Científica.. Tot aquest període és el de la cosmovisió mitjaval.
La idea mitjaval del món és harmònica i jeràrquica. Per sobre de tot hi ha la telogia. La Fe revel.lada pel mateix Dèun a la seva Esglèsia és la Veritat última respecte de la qual no es pot contradir cap altra. Desprès hi ha la filosofia o metafísica a la que s'arriba pel sol exercici de la raó. Per ser vertadera necesàriament ha e confluir amb la teologia. Finalment hi ha les ciències particulars que necesàriament han d'estar d'acord amb els principis metafísics i teològics. La cosmovisió mitjaval necesàriament està impregnada de metafísica grega. El pensament cristià ha tingut sempre una relació tensa amb la filosofia grega. Per una banda és difícil d'assimilar per la tendència a la independència de la raó, però per l'altra la metafísica grega va bé per a la concepció teològica del món. El pensament mitjaval va poder assimilar Plató i Aristòtil. Els estoics són relativament propers. Al menys creuen en la llei natural. Els escèptics són inacceptables i els epicuris abominables.
L'harmonia mitjaval es trenca al segle XVI amb la pèrdua de la unitat religiosa i la nova ciència. La ciència que es desenvolupa a Europa entre els segles XVI i XVIII destrueix l'aliança teològica amb la metafísica grega. Les tesis copernicanes acaben destruïnt l'astronomia aristotèlico-ptolemaica. Per això l'Esglèsia Catòlica i els luterans també en un principi no acceptaven les tesis heliocèntriques de Copèrnic, sinó només com a hipòtesi fictícia. Es tractaria d'una mera hipòtesi matemàtica que no afectaria la realitat física.
Johannes Kepler (1571-1630) tenia por de què la possibilitat de deduir científicam,ent la infinitud de l'Univers anès contra la imatge trinitària de l'Univers.
Isaac Newton (1642-1727) tenia por de què una imatge mecanicista de l'Univers anès contra la concepció teleològica.
En filosofia la Revolució Científica culmina en el dualisme kantià. Immanuel Kant (1724-1804) redueix la possibilitat del coneixement de Dèu a la raó pràctica. L'impacte de la Revolució Científica ha destruït la imatge mitjaval del món fins al punt de desplaçar Dèu del coneixement de la raó teòrica.
Però l'impacte de la ciència als segles XIX i XX serà encara més pregon. Charles Darwin (1809-82) va deixar de creure a partir de les seves observacions que el van empènyer a elaborar la teoria de l'evolució de les espècies. Fins aleshores s'havia cregut que les espècies són fixes ja que han sigut creades d'una vegada per totes per Dèu. Les esglèsies cristianes van reaccionar en contra. Els grups més reaccionaris no han evolucionat mai. El fonamentalisme "cristià" és clarament anticientífic i atempta greument contra la llibertat del mètode científic. És una forma degradant d'obscurantisme. L'Esglèsia més raonable és la que ha acabat acceptant la teoria de l'evolució. És clar que aquesta teoria es pot criticar, però d'acord amb criteris de mètode científic i mai amb criteris teològics. La fe s'interpreta d'acord amb les exigències del mètode científic quan el camp és el del fenomen observable, i no a l'inrevès. L'Esglèsia Catòlica ha acabat acceptant la teoria de l'evolució en el terreny científic, però no en el terreny filosòfic. No accepta la teologia evolucionista de Theilard de Chardin (1881-1955). La creació no implica necesàriament les espècies fixes. La creació implica la contingència de l'èsser creat, però no si evoluciona o no. Amb això l'Esglèsia Catòlica ha acomplert el seu deure. Ningú en nom de la veritat pot anar contra el mètode científic. No hi ha obligació d'acceptar l'evolucionisme filosòfic perquè és una cosmovisió argumentable, no demostrable.
La ciència moderna ha fet trontollar la fe. Les postures més irreflexives de l'integrisme religiós van contra el coneixement i el desenvolupament tècnic. La fe queda restablerta quan superant el cientificisme se sap distingir l'àmbit natural del sobrenatural.
Els integristes religiosos, els que volen fer una interpretació literal de la Bíblia, són els que impugnen l'autèntica religió. No volen conèixer la intenció de l'Autor. Es queden amb una lletra morta sense esbrinar perquè li diria això a l'escripturista sagrat i van contra el sentit comú. A aquest pas hauran de tornar al geocentrisme.
Fa segles Galileu es va molestar en dir que Dèu s'adapta al vulgo. Aquest és el sentit comú. No hi ha tornada enrera respecte de les conquestes històriques de la Revolució Científica. La religió d'ha d'adaptar.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (2-IX-2008).
La idea mitjaval del món és harmònica i jeràrquica. Per sobre de tot hi ha la telogia. La Fe revel.lada pel mateix Dèun a la seva Esglèsia és la Veritat última respecte de la qual no es pot contradir cap altra. Desprès hi ha la filosofia o metafísica a la que s'arriba pel sol exercici de la raó. Per ser vertadera necesàriament ha e confluir amb la teologia. Finalment hi ha les ciències particulars que necesàriament han d'estar d'acord amb els principis metafísics i teològics. La cosmovisió mitjaval necesàriament està impregnada de metafísica grega. El pensament cristià ha tingut sempre una relació tensa amb la filosofia grega. Per una banda és difícil d'assimilar per la tendència a la independència de la raó, però per l'altra la metafísica grega va bé per a la concepció teològica del món. El pensament mitjaval va poder assimilar Plató i Aristòtil. Els estoics són relativament propers. Al menys creuen en la llei natural. Els escèptics són inacceptables i els epicuris abominables.
L'harmonia mitjaval es trenca al segle XVI amb la pèrdua de la unitat religiosa i la nova ciència. La ciència que es desenvolupa a Europa entre els segles XVI i XVIII destrueix l'aliança teològica amb la metafísica grega. Les tesis copernicanes acaben destruïnt l'astronomia aristotèlico-ptolemaica. Per això l'Esglèsia Catòlica i els luterans també en un principi no acceptaven les tesis heliocèntriques de Copèrnic, sinó només com a hipòtesi fictícia. Es tractaria d'una mera hipòtesi matemàtica que no afectaria la realitat física.
Johannes Kepler (1571-1630) tenia por de què la possibilitat de deduir científicam,ent la infinitud de l'Univers anès contra la imatge trinitària de l'Univers.
Isaac Newton (1642-1727) tenia por de què una imatge mecanicista de l'Univers anès contra la concepció teleològica.
En filosofia la Revolució Científica culmina en el dualisme kantià. Immanuel Kant (1724-1804) redueix la possibilitat del coneixement de Dèu a la raó pràctica. L'impacte de la Revolució Científica ha destruït la imatge mitjaval del món fins al punt de desplaçar Dèu del coneixement de la raó teòrica.
Però l'impacte de la ciència als segles XIX i XX serà encara més pregon. Charles Darwin (1809-82) va deixar de creure a partir de les seves observacions que el van empènyer a elaborar la teoria de l'evolució de les espècies. Fins aleshores s'havia cregut que les espècies són fixes ja que han sigut creades d'una vegada per totes per Dèu. Les esglèsies cristianes van reaccionar en contra. Els grups més reaccionaris no han evolucionat mai. El fonamentalisme "cristià" és clarament anticientífic i atempta greument contra la llibertat del mètode científic. És una forma degradant d'obscurantisme. L'Esglèsia més raonable és la que ha acabat acceptant la teoria de l'evolució. És clar que aquesta teoria es pot criticar, però d'acord amb criteris de mètode científic i mai amb criteris teològics. La fe s'interpreta d'acord amb les exigències del mètode científic quan el camp és el del fenomen observable, i no a l'inrevès. L'Esglèsia Catòlica ha acabat acceptant la teoria de l'evolució en el terreny científic, però no en el terreny filosòfic. No accepta la teologia evolucionista de Theilard de Chardin (1881-1955). La creació no implica necesàriament les espècies fixes. La creació implica la contingència de l'èsser creat, però no si evoluciona o no. Amb això l'Esglèsia Catòlica ha acomplert el seu deure. Ningú en nom de la veritat pot anar contra el mètode científic. No hi ha obligació d'acceptar l'evolucionisme filosòfic perquè és una cosmovisió argumentable, no demostrable.
La ciència moderna ha fet trontollar la fe. Les postures més irreflexives de l'integrisme religiós van contra el coneixement i el desenvolupament tècnic. La fe queda restablerta quan superant el cientificisme se sap distingir l'àmbit natural del sobrenatural.
Els integristes religiosos, els que volen fer una interpretació literal de la Bíblia, són els que impugnen l'autèntica religió. No volen conèixer la intenció de l'Autor. Es queden amb una lletra morta sense esbrinar perquè li diria això a l'escripturista sagrat i van contra el sentit comú. A aquest pas hauran de tornar al geocentrisme.
Fa segles Galileu es va molestar en dir que Dèu s'adapta al vulgo. Aquest és el sentit comú. No hi ha tornada enrera respecte de les conquestes històriques de la Revolució Científica. La religió d'ha d'adaptar.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (2-IX-2008).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)