dimecres, 3 de setembre de 2008

L'IMPACTE DE LA CIÈNCIA SOBRE LA FE.

La fe religiosa va dominar el món occidental fins a començaments del segle XVI. L'esplendor de la cultura cristiana va des de la seva legalització el 313 amb l'Edicte de Milà fins a la Revolució Científica.. Tot aquest període és el de la cosmovisió mitjaval.

La idea mitjaval del món és harmònica i jeràrquica. Per sobre de tot hi ha la telogia. La Fe revel.lada pel mateix Dèun a la seva Esglèsia és la Veritat última respecte de la qual no es pot contradir cap altra. Desprès hi ha la filosofia o metafísica a la que s'arriba pel sol exercici de la raó. Per ser vertadera necesàriament ha e confluir amb la teologia. Finalment hi ha les ciències particulars que necesàriament han d'estar d'acord amb els principis metafísics i teològics. La cosmovisió mitjaval necesàriament està impregnada de metafísica grega. El pensament cristià ha tingut sempre una relació tensa amb la filosofia grega. Per una banda és difícil d'assimilar per la tendència a la independència de la raó, però per l'altra la metafísica grega va bé per a la concepció teològica del món. El pensament mitjaval va poder assimilar Plató i Aristòtil. Els estoics són relativament propers. Al menys creuen en la llei natural. Els escèptics són inacceptables i els epicuris abominables.

L'harmonia mitjaval es trenca al segle XVI amb la pèrdua de la unitat religiosa i la nova ciència. La ciència que es desenvolupa a Europa entre els segles XVI i XVIII destrueix l'aliança teològica amb la metafísica grega. Les tesis copernicanes acaben destruïnt l'astronomia aristotèlico-ptolemaica. Per això l'Esglèsia Catòlica i els luterans també en un principi no acceptaven les tesis heliocèntriques de Copèrnic, sinó només com a hipòtesi fictícia. Es tractaria d'una mera hipòtesi matemàtica que no afectaria la realitat física.

Johannes Kepler (1571-1630) tenia por de què la possibilitat de deduir científicam,ent la infinitud de l'Univers anès contra la imatge trinitària de l'Univers.

Isaac Newton (1642-1727) tenia por de què una imatge mecanicista de l'Univers anès contra la concepció teleològica.

En filosofia la Revolució Científica culmina en el dualisme kantià. Immanuel Kant (1724-1804) redueix la possibilitat del coneixement de Dèu a la raó pràctica. L'impacte de la Revolució Científica ha destruït la imatge mitjaval del món fins al punt de desplaçar Dèu del coneixement de la raó teòrica.

Però l'impacte de la ciència als segles XIX i XX serà encara més pregon. Charles Darwin (1809-82) va deixar de creure a partir de les seves observacions que el van empènyer a elaborar la teoria de l'evolució de les espècies. Fins aleshores s'havia cregut que les espècies són fixes ja que han sigut creades d'una vegada per totes per Dèu. Les esglèsies cristianes van reaccionar en contra. Els grups més reaccionaris no han evolucionat mai. El fonamentalisme "cristià" és clarament anticientífic i atempta greument contra la llibertat del mètode científic. És una forma degradant d'obscurantisme. L'Esglèsia més raonable és la que ha acabat acceptant la teoria de l'evolució. És clar que aquesta teoria es pot criticar, però d'acord amb criteris de mètode científic i mai amb criteris teològics. La fe s'interpreta d'acord amb les exigències del mètode científic quan el camp és el del fenomen observable, i no a l'inrevès. L'Esglèsia Catòlica ha acabat acceptant la teoria de l'evolució en el terreny científic, però no en el terreny filosòfic. No accepta la teologia evolucionista de Theilard de Chardin (1881-1955). La creació no implica necesàriament les espècies fixes. La creació implica la contingència de l'èsser creat, però no si evoluciona o no. Amb això l'Esglèsia Catòlica ha acomplert el seu deure. Ningú en nom de la veritat pot anar contra el mètode científic. No hi ha obligació d'acceptar l'evolucionisme filosòfic perquè és una cosmovisió argumentable, no demostrable.
La ciència moderna ha fet trontollar la fe. Les postures més irreflexives de l'integrisme religiós van contra el coneixement i el desenvolupament tècnic. La fe queda restablerta quan superant el cientificisme se sap distingir l'àmbit natural del sobrenatural.
Els integristes religiosos, els que volen fer una interpretació literal de la Bíblia, són els que impugnen l'autèntica religió. No volen conèixer la intenció de l'Autor. Es queden amb una lletra morta sense esbrinar perquè li diria això a l'escripturista sagrat i van contra el sentit comú. A aquest pas hauran de tornar al geocentrisme.
Fa segles Galileu es va molestar en dir que Dèu s'adapta al vulgo. Aquest és el sentit comú. No hi ha tornada enrera respecte de les conquestes històriques de la Revolució Científica. La religió d'ha d'adaptar.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (2-IX-2008).