CRITICA DE LA DEFORMACIÓ POSITIVISTA DE LA FE CRISTIANA.

Les postures anomenades "integristes" en la fe són inadmissibles. No es poden tolerar interpretacions literals de la Bíblia que atempten contra la llibertat del mètode científic. No es poden tolerar actituds preconciliars que volen reduir la societat a la supremacia eclesiàstica. La fe religiosa pertany a l'ordre del que és privat, tant en l'àmbit intel.lectual com en l'àmbit moral. La societat i el coneixement contemporanis són justament lliures de la fe. És més, en l'àmbit del coneixement fenomènic la lletra de la Bíblia no només no té autoritat sobre el mètode científic, sinó que és aquest la regla d'interpretació correcta de la Sagrada Escriptura. Qui nega això impugna la religió, perquè no té cap interès real en el coneixement.

Ara bé, el que és igualment inadmissible és la utilització de criteris positivistes o cientificistes per a interpretar aspectes interns de la fe que en res afecten el correcte enteniment del món fenomènic. Es pot ser científic i cristià. El que no pot ser mai és cientificista i cristià. El cientificisme positivista parteix de la base de què no hi ha cap altra forma de racionalitat vàlida que la del mètode científic. Això implica negar tota validessa a qualsevol forma de metafísica o teologia.
La deformació positivista de la fe cristiana ha portat alguns a negar la resurrecció de Jesucrist, l'existència real d'àngels i dimonis, els miracles, etc. Alguns pensen absurdament que això és el progrès. El positivisme ateu té sentit. Mantenir la fe i creure que no es pot interpretar literalment en qüestions que només afecten aspectes teològics és absurd. Si no podem creure en la resurecció real de Jesucrist perquè això no és científic, és que creiem que l'únic àmbit vàlid de coneixement és el de la ciència, la qual cosa invalida tota la revel.lació divina.
Els continguts de la ciència moderna així com la llibertat del mètode científic són d'obligada acceptació per a tot subjecte racional. Així l'home de fe està igualment obligat a acceptar els resultats de la ciència empírico-analítica. Però al mateix temps com a home de fe està obligat a rebutjar els presupòsits filosòfics del positivisme.
L'home de fe no és tal sinó accepta que hi ha uns principis metafísics que són el fonament últim de la realitat fenomènica i un coneixement d'àmbit sobrenatural que només coneixem per la Paraula de Dèu. L'home de fe ha de trobar l'harmonia entre fenomen, realitat metafísica i realitat sobrenatural.
La resurrecció de Jesucrist pertany clarament a l'àmbit del coneixement sobrenatural. "Si Jesucrist no ha resucitat la nostra fe és vana" diu Sant Pau. El fonament de la fe cristiana és la resurreció de Jesucrist sense la qual no té cap sentit l'esperança en la salvació eterna. Evidemment que una ciència de la matèria no pot acceptar res d'això. Quan la fe afirma que Jesucrist va resucitar no està parlant de lleis de la matèria. Està parlant del poder de Dèu que és superior a les lleis de la matèria. Els cosos són mortals. Només la voluntat divinar els pot glorificar i fer-los immortals. No hi ha res que vagi contra el coneixement humà que és merament teològica i no es fica en la descripció de lleis físiques o químiques.
Quin problema hi ha en creure que hi ha àngels i dimonis?. Un home de fe no pot al.legar que això és coneixement mític. Això ho pot dir en bona coherència un ateu o un cientificista. Els àngels i dimonis no pertanyen a l'ordre físic, ni tan sol al metafísic. Sant Tomàs d'Aquino (1225-74) diu que la sola raó metafísica pot trobar a faltar un esglaó en els graus de perfecció de l'èsser, però mai es poden deduir els àngels del sol desenvolupament dels principis metafísics. Es pot argumentar que la intervenció de dimonis en la vida humana si que pot trepitjar el camp científic. En aquest cas si que s'ha d'anar molt en compte de no caure en obscurantisme que vagin contra el coneixement real dels fenomens, com confondre una posesió diabòlica amb una malaltia objecte de coneixement de la medicina.
Quant als miracles és incompatible amb una concepció unificada de la ciència fisíco-matemàtica. Creure en un Univers legaliforme i uniforme és un presupòsit filosòfic de la ciència determinista. No podem negar que el miracle afecta l'àmbit fenomènic. L'home de fe no pot negar el miracle sense deixar de creure en la capacitat divina d'intervenir al món d'acord amb la seva voluntat. Dèu no està sotmés a les lleis de la creació, aquestes són posades per Dèu. Pot ser el paradigma de la ciència indeterminista quadra millor amb la noció de miracle. El criteri és semprec el coneixement vertader. Aquestes coses no són senzilles.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-IX-2008).