dimecres, 12 de novembre de 2008

LA VERITAT EN TEOLOGIA I EL NOSTRE CONEIXEMENT.

"Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida" diu Jesucrist. "La Veritat us farà lliures" diu Joan. Jesucrist no utlitza el terme "Veritat" en el sentit de l'adequació de l'enteniment a la cosa, sinó en el sentit del què és. En canvi en el sentit de Sant Joan tant es pot entendre en un sentit ontològic com en un sentit epistemològic. La Veritat que pot ser el mateix Dèu o la Paraula Revel.lada com a tal Èsser, o bé el coneixement de la Veritat i la seva aplicació pràctica la que ens farà lliures.
Hem de distingir la veritat en teoogia de la veritat en ontologia. Certament que teologia natural i ontologia és el mateix. Presuposem l'àmbit del pensament cristià perquè d'ontologies hi ha moltes, fins i tot atees. El que hem de distingir clarament i sense ambigüetats és la veritat en teologia sobrenatural i en ontologia. En teologia sobrenatural la veritat és la dada positiva de la fe. És allò que només podem saber perquè Dèu ens ho ha revel.lat. Per tant la nostra metafísica de l'èsser u ontologia no hauria arribat mai al seu coneixement.
El sentit de les Sagrades Escriptures és que sense elles no seria possible el contacte amb el Dèu vertader. El coneixement natural, el de la sola raó en el seu ús metafísic, només pot arribar al coneixement de l'existència de Dèu. La Sagrada Escriptura és la revelació del mateix Dèu de la seva veritat íntima i del que és necesari per a la salvació. Ningú dedueix per la sola raó que Jesucrist sigui el Fill de Dèu i que el seu sacrifici ha estat per a què qui cregui en Ell tingui la vidaeterna. D'això en deiem veritats de fe.
Però el problema que se'njs presenta és com determinar el contingut de la veritat de fe. Hem de partir de la inevitable distància ontològica entre Dèu i la criatura. Dèu és la Veritat i com a tal en Ell no hi ha distinció possible entre èsser i coneixement. El mateix Dèu és coneixement i aquest és el seu èsser. És propi de Dèu la unicitat. La Veritat en Dèu té les característiques pròpies de l'atemporalitat, immutabilitat, perfecció, etc. La Veritat en Dèu està fora del context social i històric. No depèn de cap particularitat concreta. En canvi quan la Veritat adopta la forma de les Sagrades Escriptures necesàriament s'adapta a unes circumstàncies històriques, socials i culturals. El caràcter de l'absolut queda diluït dins del marc de la relativitat històrica, social i cultural per molt sagrat que fos l'escripturista. No és un problema subjectiu de l'escripturista, ell sense cap mena de dubtes és fidelíssim al Dèu d'Israel del què rep la revel.lació. És un problema objectiu. Això ho expresa molt bé Sant Agustí d'Hipona (354-430).
Sant Agustí comenta el passatge del baptisme de Jesucrist quan apareix un colom i se sent la veu de Dèu. "Aquest és el meu fill estimat, en Ell m'he complagut". diu que quan els presents van sentir aquestes paraules, evidemment les van sentir enn la succesió temporal: "A-quest és el meu fill es-ti-mat...". En canvi la Paraula de Dèu, el Verb, és immutable i eterna. Per tant el que ens arriba aqui no pot ser mai la perfecta immutabilitat i intel.ligibilitat de la Paraula. El que ens arriba aqui és un reflexe de la Veritat dins d'un contextv aliè. D'alguna manera Dèu aliena la seva Paraula en nosaltres per tal de què ens arribi la seva revelació. Aquesta alienació és al mateix temps condiciño necesària de la veritat de fe i impossibilitat de copsar en la seva perfecta intel.ligibilitat el que ens vol dir Dèu. Només la fusió amb Dèu ens podria permetre la perfecta intel.ligibilitat de les veritat de fe. Aleshores sorgeix el problema del criteri interpretatiu.
La interpretació literal de les Sagrades Escriptures és impossible. A més resultaria caòtic perquè hi ha passatges que semblen contradictoris entre si i altres que són contraris a l'evidència empírica. És necesària una clau interpretativa prèvia per poder fer una interpretació coherent del conjunt. A més el coneixement que es va acumulant al llarg dels segles encara que sigui un coneixement empíric, també ens serveix de criteri interpretatiu. Seria aberrant anar contra la llibertat del mètode científic en nom de la lletra de la Bíblia. El coneixement del món físic és possible pel mètode científic; si la Bíblia diu alguna cosa que afecti l'àmbit empíric, el mètode científic és el criteri científic i la Bíblia s'ha d'adequar a aquest criteri. No és que Dèu estigui limitat pel mètode científic, es clar, és que nosaltres només podem interpretar Dèu correctament si quadra amb l'evidència científica.
La veritat en teologia no és rectora de les altres disciplines, es descovreix en harmonia amb els altres coneixements.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (11-XI-2008).

NATURALESSA ONTOLÒGICA DE LA VERITAT I CONEIXEMENT HUMÀ.

Hem de distingir la veritat com a realitat ontològica de la veritat com a coneixement humà de la realitat. "Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida" es refereix a la Veritat com a realitat última de l'Èsser. En aquest sentit la veritat no és el coneixement, sinó el mateix Dèu. Només en Dèu es dóna la unitat de coneixement i èsser. L'èsser de Dèu és el coneixement.
Dèu en tant que pensament del pensament es té a si mateix com a objecte de coneixement. Però l'objecte de coneixement en Dèu es dóna com a unicitat dins del marc de l'Èsser Mateix Subsistent. La distinció subjecte-objecte quant al coneixement en Dèu és merament conceptual. Ontològicament és inconcebible la dualitat en Dèu. Quant al coneixement de les coses externes es dóna dins de Si. Per tant el coneixement en Dèu és a l'inrevès que en el cas humà. En Dèu primer és el pensament i desprès allò pensat. En l'home primer és la cosa i desprès el pensament de la cosa. Dèu és la Veritat o fonament últim de tot allò real.
El coneixement de Dèu és etern (atemporal) i actual. L'eternitat de Dèu és un etern ara. No existeix la succesió en Dèu. D'aqui deduim la naturalessa immutable i eterna de la Veritat. Veriutat i Absolut s'identifiquen mútuament. Per tant tota veritat creada participa de l'Absolut sense que sigui possible la identificació. La Veritat com a allò immutable, universal i suprahistòric només és possible en el mateix Dèu. No entenem aqui universal com a generalització de coses particulars, sinó com a allò que no depèn de circumstàncies particulars.
La Veritat en el seu sentit més ontològic és allò amagat. No té res a veure amb l'evidència, amb allò que se'ns fa manifest a l'intel.lecte. Tampoc és quelcom impossible de conèixer. Tenim les eines intel.lectuals per a arribar al coneixement de la Veritat com a Èsser Suprem. Aquestes eines parteixen del principi del coneixement de la totalitat de l'èsser i els primers principis ontològics. Es tracta d'un coneixement d'allò necesari que s'ha de justificar sobre uns principis ells mateixos indemostrables. No són principis evidents, sinó principis necesaris per a la intel.ligibilitat de la totalitat de l'ens.
El meu interès és establir la inevitable distància entre la Veritat com a fonament ontològic de tot allò real i les possibilitats humanes de coneixement.
La Veritat es caracteritza per la unitat (fins al punt de la unicitat), immutabilitat, atemporalitat, eternitat, universalitat (aliena a tota circumstància particular), etc. La realitat humana és diametralment op0osada a tot això. La insistència en què no hi ha més que la realitat humana ha portat moltes vegades al relativisme i l'escepticisme. La realitat humana es caracteritza per la historicitat, el canvi constant, les circumstàncies particulars (socials, raça, gènere, etc.), la contradicció, etc. Això dilueix el concepte mateix de veritat dins d'una marc absolutament antitètic. El que fa possible el coneixement de la veritat és la capacitat humana de conceptualització i raonament (deducció sobre la base de principis. El relativisme i l0escepticisme radicals només són possibles sobre la base de la negació ontològica de l'existència de Dèu. Però hi ha el pol contrari, el de la identificació entre naturalessa ontològica de la veritat i coneixement humà, que també cal combatre.
L'èsser humà és un ésser per a l'Esser. Hi ha vocació de trascendència en l'intel.lecte humà. La trascendència intel.lectual consisteix en pasar de l'ens particular a l'èsser en si. Però aquesta vocació de trascendència no permet la identificació plena amb l'Èsser, perquè nosaltres mateixos són un ens particular i el nostre context es caracteritza per la relativitat i la historicitat. Per tant no és que no poguem copsar l'èsser, és que tota intel.lecció de l'èsser en tant que èsser està limitada pel marc social i històric en què es dóna.
Per altra banda hem de pensar que el fet de les filosofies contemporànies que neguen la possibilitat del coneixement ontològic desenvolupen una possibilitat intel.lectual. No hem de menysprear aquestes filosofies reduïnt-les a "l'error", sinó criticar-les argumentativament. Més greu és l'error de creure que és possible l'ontologia com a veritat evident. La relativitat del context històric dins del que es realitza necesàriament la humanitat és el que determina la impossibilitat d'un coneixement absolut. La veritat com a enteniment de la cosa té com a objectiu assolir les característiques de la veritat ontològica, però no ho aconsegueix mai.
La meva postura està lluny d'un escepticisme. La veritat és possible, però al preu de la revisió permanent. El fet de què Dèu sigui l'Esser immutable i Ell mateix la Veritat no ens permet identificar el nostre coneixement amb Dèu com a realitat ontològica. Seria blasfèmia!!! i aniria contra la pietat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (8-XI-2008).