NATURALESSA ONTOLÒGICA DE LA VERITAT I CONEIXEMENT HUMÀ.

Hem de distingir la veritat com a realitat ontològica de la veritat com a coneixement humà de la realitat. "Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida" es refereix a la Veritat com a realitat última de l'Èsser. En aquest sentit la veritat no és el coneixement, sinó el mateix Dèu. Només en Dèu es dóna la unitat de coneixement i èsser. L'èsser de Dèu és el coneixement.
Dèu en tant que pensament del pensament es té a si mateix com a objecte de coneixement. Però l'objecte de coneixement en Dèu es dóna com a unicitat dins del marc de l'Èsser Mateix Subsistent. La distinció subjecte-objecte quant al coneixement en Dèu és merament conceptual. Ontològicament és inconcebible la dualitat en Dèu. Quant al coneixement de les coses externes es dóna dins de Si. Per tant el coneixement en Dèu és a l'inrevès que en el cas humà. En Dèu primer és el pensament i desprès allò pensat. En l'home primer és la cosa i desprès el pensament de la cosa. Dèu és la Veritat o fonament últim de tot allò real.
El coneixement de Dèu és etern (atemporal) i actual. L'eternitat de Dèu és un etern ara. No existeix la succesió en Dèu. D'aqui deduim la naturalessa immutable i eterna de la Veritat. Veriutat i Absolut s'identifiquen mútuament. Per tant tota veritat creada participa de l'Absolut sense que sigui possible la identificació. La Veritat com a allò immutable, universal i suprahistòric només és possible en el mateix Dèu. No entenem aqui universal com a generalització de coses particulars, sinó com a allò que no depèn de circumstàncies particulars.
La Veritat en el seu sentit més ontològic és allò amagat. No té res a veure amb l'evidència, amb allò que se'ns fa manifest a l'intel.lecte. Tampoc és quelcom impossible de conèixer. Tenim les eines intel.lectuals per a arribar al coneixement de la Veritat com a Èsser Suprem. Aquestes eines parteixen del principi del coneixement de la totalitat de l'èsser i els primers principis ontològics. Es tracta d'un coneixement d'allò necesari que s'ha de justificar sobre uns principis ells mateixos indemostrables. No són principis evidents, sinó principis necesaris per a la intel.ligibilitat de la totalitat de l'ens.
El meu interès és establir la inevitable distància entre la Veritat com a fonament ontològic de tot allò real i les possibilitats humanes de coneixement.
La Veritat es caracteritza per la unitat (fins al punt de la unicitat), immutabilitat, atemporalitat, eternitat, universalitat (aliena a tota circumstància particular), etc. La realitat humana és diametralment op0osada a tot això. La insistència en què no hi ha més que la realitat humana ha portat moltes vegades al relativisme i l'escepticisme. La realitat humana es caracteritza per la historicitat, el canvi constant, les circumstàncies particulars (socials, raça, gènere, etc.), la contradicció, etc. Això dilueix el concepte mateix de veritat dins d'una marc absolutament antitètic. El que fa possible el coneixement de la veritat és la capacitat humana de conceptualització i raonament (deducció sobre la base de principis. El relativisme i l0escepticisme radicals només són possibles sobre la base de la negació ontològica de l'existència de Dèu. Però hi ha el pol contrari, el de la identificació entre naturalessa ontològica de la veritat i coneixement humà, que també cal combatre.
L'èsser humà és un ésser per a l'Esser. Hi ha vocació de trascendència en l'intel.lecte humà. La trascendència intel.lectual consisteix en pasar de l'ens particular a l'èsser en si. Però aquesta vocació de trascendència no permet la identificació plena amb l'Èsser, perquè nosaltres mateixos són un ens particular i el nostre context es caracteritza per la relativitat i la historicitat. Per tant no és que no poguem copsar l'èsser, és que tota intel.lecció de l'èsser en tant que èsser està limitada pel marc social i històric en què es dóna.
Per altra banda hem de pensar que el fet de les filosofies contemporànies que neguen la possibilitat del coneixement ontològic desenvolupen una possibilitat intel.lectual. No hem de menysprear aquestes filosofies reduïnt-les a "l'error", sinó criticar-les argumentativament. Més greu és l'error de creure que és possible l'ontologia com a veritat evident. La relativitat del context històric dins del que es realitza necesàriament la humanitat és el que determina la impossibilitat d'un coneixement absolut. La veritat com a enteniment de la cosa té com a objectiu assolir les característiques de la veritat ontològica, però no ho aconsegueix mai.
La meva postura està lluny d'un escepticisme. La veritat és possible, però al preu de la revisió permanent. El fet de què Dèu sigui l'Esser immutable i Ell mateix la Veritat no ens permet identificar el nostre coneixement amb Dèu com a realitat ontològica. Seria blasfèmia!!! i aniria contra la pietat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (8-XI-2008).