dimarts, 21 d’octubre del 2008

CONCEPCIÓ ANÀLOGA DEL MAL I RELATIVISME ÈTIC.

Si mirem les coses des d'una perspectiva teològica entenem que només Dèu és Ú i la Creació plural. Aquesta tensió entre la unicitat de Dèu i la diversitat de la Creació mai ha sigut ben entesa per la teologia. Mai s'ha negat aquesta afirmació a l'àmbit ontològic. Però s'ha negat totalment a l'àmbit teològic. De fet s'ha confòs la creació amb el Creador, pretenent la mateixa unicitat a la creació que al Creador. Confondre la creació amb el Creador és una evident blasfèmia en la què ha caigut la teologia durant centenars d'anys.

El text bíblic sembla dona peu a una interpretació univocista dels deures de la humanitat vers Dèu. El text bíblic condemna com a quelcom d'abominable viure d'acord amb la pròpia sobirania i d'esquenes a Dèu. Dèu expulsa del Paradís Adan i Eva desprès d'haver desobeït el manament de no menjar de l'rbre de la ciència del bé i del mal. Això és el símbol de la desobediència a la llei divina. Es tracta d'un acte de sobirania humana. Quan la serp se li presenta a Eva li aconsella menjar de l'arbre prohibit perquè així "sereu com dèus". De fet es tracta d'un acte de sobirania paral.lel al de Dèu, però al mateix temps es posa de manifest la irreciprocitat quan Dèu els fa fora del paradís. Des d'aquesta perspectiva sembla que la sobirania humana sigui el mal. La sobirania humana té com a conseqüència "guanyar-se el pa amb la suor de la pròpia front". El fet de regir-se per un mateix té unes conseqüències. En comparació amb el bé que implica l'obediència a Dèu, la sobirania humana és un mal. Però al magteix temps és un bé, perquè no tota la humanitat s'adequa a les exigències de l'obediència a Dèu. "Sigueu perfectes com el meu Pare que està al cel". No tothom pot seguir aquest manament esencial. Potencialment la gràcia pot arribar a tota la humanitat, perquè la naturalessa humana és una. Però la humanitat no posseeix la pròpia naturalessa per esència, com si no poguès caures respecte de si mateixa. La possibilitat de caure respecte de si mateixa ja es dedueix de la pròpia condició de criatura.
Quan la naturalessa humana cau respecte de si mateixa no deixa de ser naturalessa humana, sinó que es realitza en un grau inferior de les possibilitats de la pròpia autorrealització. Per tant el bé és anàleg. El bé és allò que convé a cadascú d'acord amb la pròpia inclinació, sempre que aquesta estigui d'acord amb la naturalessa humana. Però és que la mateixa naturalessa humana és anàloga. La possibilitat d'obertura a la trascendència o l'exercici de la pròpia sobirania són formes diferents de realització d'una mateixa naturalessa. La finalitat última de la humanitat són els grans ideals de justícia, bondat, harmonia, bellesa, felicitat, etc. Aquests grans ideals només es poden realitzar de manera definitiva i eterna escatològicament amb les benaurance3s de la vida eterna. Però aquest camí implica la renúncia a la pròpia sobirania. I la capacitat sobirana de la humanitat de regir-se per si mateixa és un potencial posat pel mateix Déu. L'atac bíblic al "pecador" al que opta pel camí de la pròpia sobirania l'únic sentit que pot tenir és que en comparació amb l'obediència a Dèu és un mal.
La meva interpretació implica un relativisme ètic. La norma moral no pot ser la mateixa en un determinat àmbit legítim que en un altre. La relació amb Dèu implica la norma moral adequada a l'esperit i la relació immanent entre els homes implica la norma moral adequada a la subjectivitat. Aquest relativisme ètic meu està molt lluny del "tot val". No es tracta d'un escepticisme ètic radical segons el qualno es pot saber què és correcte i què incorrecte. Es tracta de normes morals que poden ser entre si contradictòries, però que es legitimen dins d'àmbits que tenen fonaments diversos. Sabem què és correcte i què incorrecte d'acord amb l'àmbit de legitimitat (espiritual o subjectiu) al que és dóna.
Aquesta legitimació meva del "pecat" no implica abolir la concepció del mal. D'acord amb el Doctor Angelicus el mal és privació de bé. D'acord amb la meva concepció el mal és privació de bé dins del seu propi ordre relatiu. La pròpia concepció del mal és anàloga perquè només es pot entendre com a privació de l'èsser en les seves formes relatives de participació de l'Èsser.
El mal en relació a l'ordre espiritual només és possible dins d'aquesta vida temporal. El mal en relació a l'ordre espiritual és el pecat. El mal en relació a l'ordre subjectiu és la desobediència a la llei.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (19-X-2008).