ÈTICA I PECAT DINS DE LA CONCEPCIÓ TEOLÒGICA DEL MÓN.

Si parlem de teologia hem de distingir necesàriament entre ordre trascendent i ordre immanent. Entre allò que pertany a l'ordre sobrenatural de la divinitat i el que pertany a l'ordre natural de la creació. Aquesta distinció afecta el conjunt de la interpretació de la realitat. Hem de distingir l'àmbit social de l'àmbit de la relació individual amb Dèu. És cert que a l'Occident cristià mitjaval l¡'estructura eclesiàstica constituïa una part esencial de la societat. A més tota l'ètica social estava exlesiàsticament condicionada. Però això són situacions històricament contingents. La concepció teològica del món exigeix distingir la relació entre els homes de la relació entre l'home i Dèu.
Ètica prové etimològicament de la paraula grega ethos, costum. Es pot entendre ètica com a la ciència dels costums. L'ordre ètic és el conjunt de les normes per les quals es regeix el conjunt social i fan possible la convivència. Des d'aquesta perspectiva no intervé en absolut la relació teològica entre l'home i Dèu. La justícia únicament es refereix a la justícia entre els homes. A cadascú se li ha de reconèixer el que és seu. La noció de correcte o incorrecte s'aqdequa a unes normes socials merament immanents. A la polis grega hi havia un ordre ètic, però també el desconeixement del Dèu d'Israel. Hi havia una concepció politeista intel.lectualment inferior a la concepció monoteista.
Des d'un punt de vista teològic es pot censurar el desconeixement del Bé Absolut o la finalitat última de la humanitat. Però no es pot negar mai que una societat regida per unes normes de convivència social sobre la base d'un concepte de justícia entre els homes, suigui un ordre ètic. L'ordre ètic autofonamentat de manera merament immanent, perquè no ha la intervenció directa de la divinitat, és un bé. Seria absurd declarar un mal la relació justa entre els homes. La teologia pot censurar el desconeixement de l'ordre trascendent, però això pertany a un altre ordre de coses. Només des d'una perspectiva extrínseca pot denunciar l'ètica social. Però el que no tindria cap mena de sentit és aplicar la noció de pecat a una ètica l'únic objecte de la qual és la justícia entre els homes.
Seria una greu fal.làcia teològica o pseudoteològica pretendre que no hi ha ètica social sense el fonament teològic de la societat. Això és entendre de manera unívoca la relació social i la relació individual amb Dèu. És cert que no existeix l'individu al marge de la societat, i que la realitat social condiciona les possibilitats individuals de relacionar-se amb Dèu. Però això no té res a veure amb els principis de la justícia com donar a cadascú el que és seu o els drets i deures de cada individu respecte del conjunt social. Tot això s'autofonamenta èticament en si mateix, sense la necessitat de la relació amb Dèu. Per això en aquest àmbit és absurd aplicar la noció de pecat.
Quan parlem de pecat és en relació a un ordre ètic, o si volem a un ordre de moral privada, el de la relació justa entre el Creador i la criatura. És de justícia que la criatura reconegui els seus deures respecte del Creador. Dèu ha posat una finalitat última en l'home. aquesta finalitat última és al mateix temps natural i sobrenatural. És sobrenatural perquè l'ànima només es sadolla participant eternament de la vida íntima de Dèu. És natural perquè al mateix ordre natural exigeix del sobrenatual, ja que no es pot fonamentar sobre si mateix. Aquest és l'ordre ètic de la relació individual de l'home amb Dèu. Quan dic individual no estic negant la mediació de l'ordre eclesiàstic, sinó que insisteixo en què Dèu escolleix individu per individu per a la seva relació amorosa. Quan la criatura no accepta l'ordre sobrenatural incorreix en el pecat. Però el pecat és tal en relació a un determinat ordre ètic, el de la relació amb Dèu. Fora de la relació amb Dèu el pecat és un bé en un grau inferior. Tot l'ordre ètic de la justícia immanent entre els homes és pecat en relació a l'ordre trascendent. Però al mateix temps no deixa de ser una manifestació de la justícia humana a la terra.
El pecat és un mal dins del seu propi ordre. Es tracta d'un ordre teològic. Però a l'ordre social el pecat és un bé necesari, encara que un bé inferior. La manca de relació trascendent a l'ordre social és el fonament de la realització de la justícia immanent entre els homes.
El pecat és la vulneració de la llei divina al seu propi ordre. En un ordre ètic immanent nom es vulnera la llei divina, sinó que és aliena al propi ordre. Si s'acompleix un precepte diví com: "no mataràs", té un sentit merament social, no teològic.
Aleshores podem dir o bé que el pecat és un bé inferior, o bé que és un mal nomès dins del seu propi ordre. Però és fals dir que fora de l'obediència a la llei divina tot és mal.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (17-X-2008).