divendres, 17 d’octubre de 2008

LLIBERTAT I GRÀCIA EN LA RELACIÓ CRIATURA-DÈU.

La dependència ontològica de la criatura respecte del Creador és evident per a qualsevol cristià, i fins i tot per a qualsevol concepció monoteísta. No tindria sentit parlar de llibertat en la relació criatura-creador. La irreciprocitat és tan absoluta que és impensable una autofonamentació pròpia de la criatura. Ara bé, la criatura en tant que abocada a la trascendència no necesàriament ha de respondre d'una manera unívoca. La relació de la criatura amb el Creador no vé necesàriament determinada per la dependència ontològica. Hem de distingir l'àmbit ontològic de l'àmbit ètic.
A l'àmbit ontològic Dèu és l'Ipsum Esse Subsistens, el Mateix Èsser Subsistent. Dèu existeix en si mateix i per si mateix. És causa de tot sense èsser ell mateix causat per res. Tal cosa no vol dir que Dèu sigui "causa sui", sinó causa incausada. En aquest sentit només Dèu és lliure. No té cap principi aliè que el determini. La criatura en canvi té el seu propi principi fora de si. Dèu és causa final i eficient de la criatura. Sense l'acció divina la criatura no seria. A més la criatura busca en Dèu el sadollament de la seva felicitat. Dèu és allò que li falta i no pot tenir per si mateixa. La criatura té l'Èsser per participació. Tal cosa implica una forma d'alienació en un altre èsser. En aquest sentit el bé és sadollar allò que no hom té. Ontològicament la criatura no és gens lliure.
Però a l'àmbit ètic és evident la capacitat de la criatura per a decidir si s'obre o es tanca a la trascendència. El fet de ser criatura no determina quina sigui la relació amb Dèu. No obstant Dèu és omnipotent i omniscient. No pot ser cap acció aliena a la voluntat i coneixements divins. Tota acció prové de Dèu, però quina sigui la decisió de la criatura no està determinada per la pròpia realitat ontològica. Èsser criatura únicament determina la dependència existencial i esencial respecte del Creador. En un sentit ontològic diem, doncs,que la criatura és lliure per a escollir la seva relació amb el Creador. A partir de la llibertat ontològica de la criatura intervé la gràcia divina.
Entenem la gràcia com a aquell do gratuït que prové de Dèu i que té eficàcia salvífica. La gràcia és condició necesària de la salvació. No hi ha salvació possible sense la intervenció directa de Dèu. Això no vol dir que Dèu coincideixi arbitràriament la gràcia. Hi ha una relació necesària entre gràcia i bones obres. Ara bé, les bones obres per sí soles no tenen eficàcia salvífica. És la gràcia la que técom a fruit les bones obres. Dèu escolleix arbitràriament des de tota l'eternitat a qui li atorga la gràcia i a qui no. Però la relació gràcia-bones obres no és arbitrària. Dèu no li atorga la gràcia a un adorador d'ídols, per exemple. Podriem dir que són les obres les que salven, però com a fruït de la gràcia.
Quan l'ànima humana assoleix la consciència del Creador, quan cau en la desesperació, angoixa i soledat i té set de Dèu, aleshores està predisposada per a rebre la gràcia divina. Aleshores el Dèu de la misericordia baixa a l'àmbit humà i ho abrusa tot amb el seu amor diví. La criatura podria haver escollit el camí del món. Podria haver escollit el gaudi dels plaers que ofereix aaquest món, com a contraposats a les benurances de la vida eterna, i la pròpia llei humana com a contraposada a la gràcia que implica la sobirania divina. La presciència i predestinació divines no afecten l'àmbit ontològic. Som ontològicament lliures, és la voluntat divina la que ens determina teològicament.
L'ànima que escolleix el camí del món és lliure en el sentit de què no s'ha lliurat a l'Altre. El tancament a la trascendència implica l'obertura a si mateix. Es tracta de regir-se per si mateix. No es tracta del Mal. Es tracta d'un ordre ètic propi, aliè a la sobirania divina. L'ànima que es lliura a Dèu fa que el subjecte de la pròpia acció sigui l'Altre. Això ha estat aprofitat per l'ateisme contemporani per a considerar alienant el fet religiòs. L'ànima que es fon en la divinitat troba fora de si la pròpia autenticitat. Les grans utopies humanes aspiren a la bondat, el bé, la bellesa, l'harmonia, la justícia, etc. Però l'ànima religiosa sap que aquestes coses només s'aconsegueixen fora de si, en el Dèu personal que s'ha entregat per a rescat de la humanitat de les misèries del pecat.
L'ànima que diu no a la gràcia renuncia a les grans aspiracions de la humanitat: harmonia, justícia, etc., a canvi de ser el subjecte de la pròpia acció.
En qualsevol cas tot és volgut per Dèu. Dèu s'ha entregat, o ha entregat el seu Fill que és l'Home-Dèu, per a alliberar la humanitat del pecat. Però no "plora" desconsolat la impossibilitat de rescatar el pecador. Dèu vol el pecat.

NOTA: Sembla que hi ha una contradicció interna a aquest text. Per una banda dic que la determinació és teològica, no ontològica; però també dic que la criatura no és ontològicament lliure. Ontològicament no és lliure en el sentit de que no té l'èsser per si mateixa. Però la realitat ontològica de la criatura no determina quina sigui la seva relació amb el Creador.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (17-X-2008).