dimecres, 12 de novembre de 2008

LA VERITAT EN TEOLOGIA I EL NOSTRE CONEIXEMENT.

"Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida" diu Jesucrist. "La Veritat us farà lliures" diu Joan. Jesucrist no utlitza el terme "Veritat" en el sentit de l'adequació de l'enteniment a la cosa, sinó en el sentit del què és. En canvi en el sentit de Sant Joan tant es pot entendre en un sentit ontològic com en un sentit epistemològic. La Veritat que pot ser el mateix Dèu o la Paraula Revel.lada com a tal Èsser, o bé el coneixement de la Veritat i la seva aplicació pràctica la que ens farà lliures.
Hem de distingir la veritat en teoogia de la veritat en ontologia. Certament que teologia natural i ontologia és el mateix. Presuposem l'àmbit del pensament cristià perquè d'ontologies hi ha moltes, fins i tot atees. El que hem de distingir clarament i sense ambigüetats és la veritat en teologia sobrenatural i en ontologia. En teologia sobrenatural la veritat és la dada positiva de la fe. És allò que només podem saber perquè Dèu ens ho ha revel.lat. Per tant la nostra metafísica de l'èsser u ontologia no hauria arribat mai al seu coneixement.
El sentit de les Sagrades Escriptures és que sense elles no seria possible el contacte amb el Dèu vertader. El coneixement natural, el de la sola raó en el seu ús metafísic, només pot arribar al coneixement de l'existència de Dèu. La Sagrada Escriptura és la revelació del mateix Dèu de la seva veritat íntima i del que és necesari per a la salvació. Ningú dedueix per la sola raó que Jesucrist sigui el Fill de Dèu i que el seu sacrifici ha estat per a què qui cregui en Ell tingui la vidaeterna. D'això en deiem veritats de fe.
Però el problema que se'njs presenta és com determinar el contingut de la veritat de fe. Hem de partir de la inevitable distància ontològica entre Dèu i la criatura. Dèu és la Veritat i com a tal en Ell no hi ha distinció possible entre èsser i coneixement. El mateix Dèu és coneixement i aquest és el seu èsser. És propi de Dèu la unicitat. La Veritat en Dèu té les característiques pròpies de l'atemporalitat, immutabilitat, perfecció, etc. La Veritat en Dèu està fora del context social i històric. No depèn de cap particularitat concreta. En canvi quan la Veritat adopta la forma de les Sagrades Escriptures necesàriament s'adapta a unes circumstàncies històriques, socials i culturals. El caràcter de l'absolut queda diluït dins del marc de la relativitat històrica, social i cultural per molt sagrat que fos l'escripturista. No és un problema subjectiu de l'escripturista, ell sense cap mena de dubtes és fidelíssim al Dèu d'Israel del què rep la revel.lació. És un problema objectiu. Això ho expresa molt bé Sant Agustí d'Hipona (354-430).
Sant Agustí comenta el passatge del baptisme de Jesucrist quan apareix un colom i se sent la veu de Dèu. "Aquest és el meu fill estimat, en Ell m'he complagut". diu que quan els presents van sentir aquestes paraules, evidemment les van sentir enn la succesió temporal: "A-quest és el meu fill es-ti-mat...". En canvi la Paraula de Dèu, el Verb, és immutable i eterna. Per tant el que ens arriba aqui no pot ser mai la perfecta immutabilitat i intel.ligibilitat de la Paraula. El que ens arriba aqui és un reflexe de la Veritat dins d'un contextv aliè. D'alguna manera Dèu aliena la seva Paraula en nosaltres per tal de què ens arribi la seva revelació. Aquesta alienació és al mateix temps condiciño necesària de la veritat de fe i impossibilitat de copsar en la seva perfecta intel.ligibilitat el que ens vol dir Dèu. Només la fusió amb Dèu ens podria permetre la perfecta intel.ligibilitat de les veritat de fe. Aleshores sorgeix el problema del criteri interpretatiu.
La interpretació literal de les Sagrades Escriptures és impossible. A més resultaria caòtic perquè hi ha passatges que semblen contradictoris entre si i altres que són contraris a l'evidència empírica. És necesària una clau interpretativa prèvia per poder fer una interpretació coherent del conjunt. A més el coneixement que es va acumulant al llarg dels segles encara que sigui un coneixement empíric, també ens serveix de criteri interpretatiu. Seria aberrant anar contra la llibertat del mètode científic en nom de la lletra de la Bíblia. El coneixement del món físic és possible pel mètode científic; si la Bíblia diu alguna cosa que afecti l'àmbit empíric, el mètode científic és el criteri científic i la Bíblia s'ha d'adequar a aquest criteri. No és que Dèu estigui limitat pel mètode científic, es clar, és que nosaltres només podem interpretar Dèu correctament si quadra amb l'evidència científica.
La veritat en teologia no és rectora de les altres disciplines, es descovreix en harmonia amb els altres coneixements.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (11-XI-2008).