dissabte, 6 de desembre de 2008

EL PROBLEMA DE LA JUSTIFICACIÓ DAVANT DÈU.

Primer de tot cal definir qué és la justificació davant Dèu. És evident que d'acord amb el text bíblic la justificació no és per a tothom. Per tant el que és declarat just per Dèu és el que té una determinada actitud davant el problema de l'Esperit. El just és el que supera les seves inclinacions subjectives i s'entrega a Dèu. Però el problema no és tan senzill com això.
La fòrmula luterana de la justificació per la fe no pot ser un criteri universal perquè va contra alguns passatges de la Bíblia i seria incompatible amb la justícia divina. La justificació per la fe té sentit dins d'un context cultural cristià o al menys hi ha accès al coneixement de la Paraula Revel.lada. Els anteriors a Jesucrist no tenen accès a la salvació per la sola fe. Es pot argumentar que eren justificats per l'esperança i certesa en la vinguda del Mesies promès, però això només seria vàlid per al poble jueu. Per tant el criteri luterà és impecable dins de determinades circumstàncies històrico-culturals. Analitzem, doncs, aquest principi de justificació.
Alguns catòlics han entès Luter (1483-1546) d'una manera inadequada. Han entès que amb la sola fe són indiferents les obres. Això va clarament contra Jaume: "La fe sense obres és morta". Luter no diu això, sinó que les bones obres no són causa salvífica. Les bones obres són el fruit de la fe. Per la seva banda no crec que Luter sigui just quan critica el catolicisme per caure en pelagianisme. El catolicisme no accentua tant l'empremta deixada pel pecat original, però tampoc diu que les bones obres sense el concurs de la gràcia siguin causa salvífica. Luter utilitza Sant Agustí contra l'Esglèsia Catòlica, però Sant Agustí té la consideració per aquesta de Pare de l'Esglèsia. De fet en aquest punt la diferència no pot ser molt gran. L'Esglèsia Catòlica mai ha negat la necessitat de la gràcia per a la salvació.
Quant al que s'entèn per bones obres ha de ser dins del context teològic de la relació individu-Dèu. Dos són els manaments fonamentals de la Llei de Dèu: "Estimarà Dèu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix". El primer és la base de l'espiritualitat religiosa. El segon o l'onzè, el que va donar Jesucrist, és una manera d'assolir l'Esperit. No es tracta del pròxim com un èsser social més; sinó com una manera d'estimar Dèu a travès d'ell. Per tant totes les bones obres no són principalment de caràcter social, sinó principalment de caràcter individual i espiritual. Ningú està justificat davant Dèu si fa el bé al pròxim i esgota tota la seva relació en la societat humana.
En canvi Jesucrist sembla utilitzar un criteri contrari. El dia del Judici Final no reconeix el que aparemment ho ha fet tot per Ell i si reconeix el que caparemment no ha fet res per Ell. Què he fet jo per Tú?. Quan has donat de beure a l'assedegat, quan has donat de menjar el famolenc, quan has donat casa al sense sostre, ... tot això ho has fet per Mi". Sembla que el criteri de Jesucrist siguin les soles obres. El sentit de les paraules és evident que es refereix a situacions excepcionals. El que no reconeixerà és el que ha fet obres externes, però en esperit no ha fet res per Dèu. El que importa és l'esperit o les inclinacions del cor. Dèu jutja de les intencions del cor, no de les obres externes. El que ha estimat l'altre, s'ha trascendit en l'altre que és l'esència de l'esperit, encara que no hagi fet les obres externes de la Llei o fins i tot de la fe; en esperit ha estimat Dèu. Jesucrist com a Fill de Dèu que ha de venir a jutjar a vius i morts, no segueix el criteri de les obres ni el de la fe intel.lectual; sinó el de l'esperit manifestat en obres. No són les obres causa salvífica, sinó l'esperit del què són fruit les obres. La fe en què Jesucrist salva salva, és un criteri parcial.. Com a criteri universal salva la superació de la inclinació subjectiva, sacrificant el propi jo per allò altre que és digne de ser en si mateix. Per tant el que salva no és la fe, sinó l'amor. Per això els que no han conegut la Paraula o el seu context històrico-cultural era massa advers, estimant el pròxim estimem dèu. Estimar els enemics té també el sentit de la trascendència espiritual. No hi ha res més espiritual que allò més contrari a les inclinacions particulars. Es tracta, doncs, d'un universalisme de l'esperit.
Per altra banda el problema no queda resolt perquè falta la qüestió de les veritats necesàries per a la salvació. Si entenem en sentit fort que hi ha unes veritats el coneixement de les quals és necesari per a la salvació hi ha contradicció amb el criteri del mateix Jesucrist. Si no hi ha veritats necesàries per a la salvació, quin sentit té la Reval.lació divina?. Sense la Paraula i sense la vinguda del Fill de Dèuno hauria hagut la història de la salvació. El poble de Dèu ha de conèixer la veritat per assolir la promesa del Reialme dels Cels. Només en casos excepcionals i justificats s'aplica el criteri de l'amor espiritual sense el concurs de la fe intel.lectual.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (2-XII-2008).