L'ESGLÈSIA DE DÈU I LA VALIDESSA TEOLÒGICA DE LA REFORMA.

Les coses no són tan senzilles com dir que l'Esglèsia Catòlica és infal.lible perquè va ser fundada pel mateix Dèu. Tampoc és acceptable la tesi luterana segons la qual l'Esglèsia s'ha corromput i ja no expresa la voluntat de Dèu.
L'Esglèsia Catòlica efectivament fou fundada pel mateix Dèu (el Verb) que es va fer carn i habità entre nosaltres. La funció de l'Esglèsia és orientar el poble de Dèu cap a la salvació eterna. Com a tal és una realitat "mística" en el sentit de què la seva funció històrica no és temporal, sinó espiritual. Però l'Esglèsia viu dins d'aquest marc històric que és fal.lible i contingent.
El fracàs temporal de l'Esglèsia Catòlica és molt relatiu. La seva funció és ser-hi amb nosaltres fins a la fi dels temps. El fracàs temporal únicament demostra que l'àmbit propi de l'Esglèsia no és aquest món. A més la dualitat entre ciutat terrena i ciutat de Dèu ja implica la impossibilitat del triomf de Dèu a aquest món. L'Esglèsia és mitjancera, és un pont que uneix aquest món amb la ciutat de Dèu. La sobirania divina s'exerceix amb tota la seva glòria únicament al Reialme dels Cels. Per altra banda hem de tenir en compte que la mateixa Esglèsia tendeix inevitablement a corrompre's com a cos místic dins d'aquest món temporal. L'Esglèsia mitjaval no podia mantenir el seu poder perquè aquest la corrompia a Ella i no era Ella qui santificava el poder temporal. En aquest món la lluita entre el pecat i la virtut la guanya sempre el pecat. Que l'Esglèsia no entengui quines són les intencions de Dèu en afavorir la divisió de la cristiandat, l'expansió de l'ateisme, etc. és realment trist i lamentable. El reialme de Dèu no és d'aquest món. Si l'Esglèsia Catòlica governès immutablement aquest món aleshores el Reialme de Dèu ja s'hauria establert a la Terra amb Constatí el Granel segle IV, cosa realment absurda. L'única Esglèsia realment immutable, eterna i perfecta és l'Esglèsia triomfant, la comunitat dels sants.
Quant a la teologia catòlica s'ha anat desenvolupant durant segles. Sense cap dubte l'esplendor mitjaval de la cultura catòlica ens orienta en el coneixement del misteri de Dèu. La teologia catòlica i la gran síntesi amb la filosofia, especialment amb l'aristotèlica, és la nostra base intel.lectual per a la interpretasció de les Sagrades Escriptures i la concepció ontoteològica del món. No obstant això la mateixa teologia catòlica en si mateixa ja és una realitat temporal, quelcom d'afectat per la realitat històrico-contingent. En aquest món no hi ha res d'immutable, ni la teologia de Sant Tomàs d'Aquino. Aquest gran Doctor de l'Esglèsia tinguè una visió el dia de Sant Nicolau (6 de Desembre) de 1273 i va dir: "Tot el que he escrit és palla". Sembla que era conscient de les limitacions intel.lectuals que patim tots els mortals a aquest món.
Jo estic d'acord amb el "racionalisme" tomista. Estic d'acord en la capacitat de la raó humana d'assolir el coneixement de l'existència de Dèu, no de la seva esència; de l'ànima immortal, etc. Estic d'acord en què la raó serveix de recolzament a la fe. Estic d'acord amb les relacions que estableix entre món natural i món sobrenatural. Estic d'acord en l'estructura general de l'edifici intel.lectual tomista. La gran síntesi tomista és la culminació de l'escolàstica mitjaval. Però al mateix temps reconec les grans aportacions teològiques de la reforma protestant.
La doctrina de la predestinació és una gran aportació calvinista. Tots hem estat escollits per dèu des de tota l'eternitat per a salvació o "condemnació". Tal cosa es dedueix de l'omnipotència i omnisciència divines. El criteri luterà de la justificació per la sola fe és sense cap dubte una gran aportació al pensament cristià. Ara bé, jo no puc estar d'acord amb l'esperit antifilosòfic de Luter.En aquest punt entre el "racionalisme" tomista i el fideisme luterà em quedo amb el "racionalisme" tomista.
L'Esglèsia luterana i la calvinista no són l'Esglèsia de Dèu. No les va fundar el mateix Dèu (Jesucrist) i no és a la que li dóna l'ordre d'escampar la Paraula per totes les nacions. No torna a la puresa de l'Esglèsia primitiva, sinó que cra unes Esglèsies secesionistes de l'única Esglèsia de Dèu. Jo no estic d'acord amb la "unitat dels cristians", sinó en fer propi el que els altres cristians tenen d'encertat encara que sigui al preu de modificar la pròpia teologia.
La crítica luterana al pecat de simonia en què queia contínuament l'Esglèsia Catòlica del seu temps era dignísima. Seria un error buscar ara la supremacia de Roma una altra vegada, Roma ha de demostrar ser digna de Dèu fent pròpies les veritats teològiques dels altres cristians. Estic d'acord amb el diàleg intereclesial, però no en tornar a la unitat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (8-XII-2008).