CRITICA DE LA CONCEPCIÓ CRISTIANO-MARXISTA.

Durant el segle XX han hagut intents d'acostament entre el pensament marxista i la fe cristiana. Jo considero que aquests intents no han conduït a res ni és possible. La naturalessa antiteològica i antimetafísica del marxisme fa impossible qualsevol síntesi. Mossen Dalmau a "Distensions cristiano-marxistes" (1967) diu que ell fa el mateix amb Marx que Sant Tomàs d'Aquino amb Aristòtil. Tal cosa és inconcebible. La síntesi metafísico-teològica de Sant Tomàs implica forçar el pensament aristotèlic. L'aristotelisme en la seva versió averroista com a una metafísica naturalista, potser era mès fidel al pensament d'Aristòtil. Però a Aristòtil el concepte de Dèu com a pensament del pensament i la concepció teleològica de la naturalessa són elements clau que permeten la síntesi amb la fe cristiana. Per altra banda la concepció aristotèlica no és materialista, entèn l'ens com al compost matèria-forma. La concepció marxista està en la línia del positivisme modern materialista, empirista i antimetafísic. Neix històricament en el context europeu de la lluita contra "l'obscurantisme" religiós i la creença cientificista de que l'únic coneixement vàlid és el científic. Per si fos poc considera la fe religiosa en si mateixa com a una forma d'alienació. Mossèn Dalmau no pot fer com Sant Tomàs amb Aristòtil, perquè Marx no té cap punt d'analisi de la realitat que pugui concordar amb la concepció teològica del mòn.
En la qüestió social el marxisme fonamenta tot el seu sistema i per la fe cristiana és merament instrumental respecte de l'ordre trascendent de la salvació eterna. No té res a veure l'interès de Jesucrist pels pobres i la lluita marxista per l'emancipació social. L'emancipació social marxista es fonamenta en una concepció immanent de l'autoproducció de la humanitat. Alliberant-se de l'esclavitud real d'aquest mòn aconsegueix l'única llibertat concebible. Jesucrist en cap cas l'interessa l'emancipació social. L'única emancipació que l'interessa és la de l'ànima respecte de "l'esclavatge" del pecat. Els pobres que realment interesen a Crist són els de l'esperit no els materials. Els pobres "d'esperit" són els que s'humil.lien davant la grandessa de Dèu. És cert que si que es va interessar pels pobres materials, però en el sentit de menysprear les riqueses d'aquest mòn, perquè aqui tota grandessa és "vanitat de vanitats". En aquest sentit la mateixa concepció cristiana del pobre material és antitètica de la marxista. Pel marxisme el gran autoengany és esperar un altre mòn on es puguin realitzar les esperances de la humanitat.
També s'ha arribat a dir a "El catolicisme progressista a Catalunya (1940-80)" que el Reialme dels Cels es realitza mitjançant la lluita de classes. Tal cosa implica situar les coses fora del seu context històric real. Encara es podrien concebre les coses així al comunisme cristià de lúltima Edat Mitjana i el segle XVI. La lluita de classes tal com es configura amb els inicis de la Revolució Industrial està pensada des d'una concepció immanent incompatible amb la vocació trascendent de l'home de fe que es vol guanyar el Reialme dels Cels. La lluita de classes condueix a l'emancipació total de la humanitat. En canvi l'home de fe sempre serà un estrany en aquest mòn. encara que fos comunista, perquè l'ànima nomès és lliure quan descansa en Dèu.
Finalment vull dir que la interpretació que considero mès raonable sobre la relació entre la fe cristiana i el comunisme és l'ultraconservadora de Josep Torras i Bages a "La tradició catalana" (1892). Diu que als "Actes dels Apòstols" hi havia propietat compartida, però era nomès entre germans (de fe, és clar), no a nivell de tota la societat; i que a mès no tenia caràcter obligatori.
No obstant això tot té part de veritat. És imposible la integració sistèmica del pensament cristià i el marxisme, en tot cas és possible un altre sistema, diferent dels dos que els englobi.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (8-III-2008)