DIJOUS SANT I DIVERSITAT D'OPINIONS SOBRE LA DOCTRINA DE LA TRANSUBSTANCIACIÓ.

Avui, dijous sant, recordem l'últim sopar de Jesucrist amb els apòstols. Cap altre sopar ha provocat tantes discusions teològiques com aquest. Les paraules de Jesucrist en oferir el pa i el vi són les que han provocat la controvèrsia teològica durant segles. "Preneu i mengeu perquè aquest és el meu cos i la meva sang. Feu això en el meu memorial".
D'acord amb la postura catòlica això implica la transsubstanciació de les formes del pa i del vi en les formes sagrades del cos i de la sang de Jesucrist. La transubstanciació es produeix miraculosament per la consagració que realñitza el sacerdot a la missa. Evidemment la transubstanciació implica la presència real de Jesucrist. Les paraules literals del Mestre semblen indicar com a mínim la presència real. En qualsevol cas és evident que la doctrina de la transubstanciació pertany a la teologia sobrenatural, ni tan sols a la teologia natural. La teologia natural és en realitat la metafísica que ens condueix necesàriament a la conclusió de l'existència de Dèu, sense necessitat de la Paraula Revel.lada. És evident que per creure que les formes del pa i del vi es transformen en el cos i la sang de Jesucrist cal la fe sobrenatural. Des de l'autonomia de la raò és impossible arribar a aquestes conclusions. A mès ontològicament és impossible que pertanyi a l'ordre natural. És evident que la transubstanciació pertany a l'ontologia del misteri. A mès com que vulnera l'ordre natural implica el miracle. Entenem per miracle la "mirabilia", allò meravellòs o fantàstic que no està d'acord amb l'ordre natural de les coses. Nomès la intervenció divina directa el pot portar a terme.
En principi sembla que hi ha argumentació teològica suficient per a sostenir la interpretació catòlica del text bíblic.m També podem afegir un altre argument. Si Jesucrist diu: "serè amb vosaltres fins a la fi dels temps", de quina manera pot ser això si no és a travès de la presència eucarística?.
Quan va venir la Reforma luterana va canviar la interpretació del text bíblic. Segons Luter no hi ha transubstanciació, sinó nomès la presència real. La Reforma li treu tota la importància que havien tingut a l'Edat Mitjana els sacerdots. Dins d'aquest marc és coherent que negui al sacerdot la facultat de realitzar la transubstanciació. El que li interessa a Luter és la trobada directa del fidel amb Dèu. La transubstanciació implica que el fidel arriba a participar de la vida íntima de Dèu per la mediació del sacerdot. Luter no podia aceptar tal cosa. L'únic mitjancer és el mateix Jesucrist. El que jo no entèn és com explica aleshores Luter la presència real, sense cap mediació sobrenatural.
Mès endavant Joan Calví va arribar mès lluny. No nomès va negar la transubstanciació, sinó també la presència real. Calví no podia entendre com pot estar Jesucrist al mateix temps al Cel i aqui a la terra dividit en multitud de formes sagrades. Des d'aquest punt de vista les formes del pa i del vi són nomès un símbol del cos i la sang de Jesucrist. Personalment crec que Calví va voler entendre en termes de raò natural, allò que nomès es pot entendre en termes de raò sobrenatural.
La teologia cristiana és impossible de racionalitzar al cent per cent, menys encara quan entrem en el terreny de la teologia sobrenatural. La teologia cristiana té arguments a favor de determinats enunciats de fe, però una intel.ligibilitat racional del conjunt del enunciats de fe, arriba un moment que és impossible. No parlem de lògica-matemàtica, parlem del misteri. Seria ridícul voler aplicar criteris de filosofia del llenguatge del tipus de Wittgenstein o Bertrand Rusell a enunciats de fe. Tal cosa no fa mès feble la fe. És que la fe per naturalessa és això.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (20-III-2008).