divendres, 2 de maig de 2008

DIFERÈNCIA ENTRE EL CONCEPTE CRISTIÀ DE PERSONA I LA NOCIÓ KANTIANA DE SUBJECTE.

Kant ja no és un pensador cristià, encara que fos pietista. Encara que mantingui creences pròpies de la fe cristiana, com la comunitat dels sants o la recompensa escatològica per una vida virtuosa a aquesta terra, ja no s'enquadren dins del marc d'un sistema de pensament cristià.

Des de la perspectiva kantiana podem dir que l'ètica cristiana és material i la de Kant formal. "Fés això i t'anirà bé" és el missatge continu de Dèu al seu poble a l'Antic Testament. Això és el que rebutja Kant. No s'ha de fer el bé per les conseqüències positives que tingui, sinó per respecte a la llei mateixa.L'ètica cristiana implica que el subjecte fonamenta externament a si el bé. És Dèu el fonament de tot bé i el subjecte s'ha d'obrir al bé trascendent. En canvi Kant afirma que nomès hi ha una cosa incondicionalment bona a aquest mòn: una bona voluntat. L'imeratiu categòric kantià es fonamenta en l'autonomia de la voluntat. En aquest sentit l'ètica cristiana és també antagònica de la kantiana, és heterònoma.

Hi ha un punt en el que semblen coincidir l'ètica cristiana i la kantiana. En ambdòs casos s'afirma que la persona és un fi en si mateix. La persona, el subjecte, no pot ser legítimament instrumentalitzada per a fins aliens. Però la metafísica personalista cristiana i la kantiana són antagòniques. La metafísica cristiana, i ara penso concretament en l'escolàstica mitjaval,no diferencia l'ordre físic del metafísic en el sentit kantià. En aquest sentit la concepció cristiana és dualista front al dualisme kantià. El fonament metafísic és uniforme per a tot allò real. Kant redueix l'àmbit de la raò incondicionada al subjecte. Com que el subjecte troba allò incondicionat en si mateix, ja no cal que s'obri a la trascendència. Ell mateix és la trascendència respecte de l'ordre físic de la causalitat condicionada.
La noció kantiana de subjecte està a un pas de l'ateisme, si és que no és ja una forma d'ateisme. En canvi la noció cristiana de persona no implica ni de bon tros que el subjecte trobi en si mateix el seu propi fonament metafísic. La persona és un fi en si mateix, però nomès és el propi fonament extern. Ni tan sols Dèu utilitza la persona per a finalitats "egoistes". Dèu no necessita cap bé, perquè Ell ja és el summum bonum. És la persona humana la que necessita "egoistament" Dèu, perquè la pròpia manca de perfecció absoluta la fa tendir cap a Dèu per a satisfer les seves necessitats.
Amb la perspectiva de dos segles i poc desprès de Kant podem dir que la seva noció de subjecte està en la base del dret contemporani. Les revolucions liberals han donat lloc a un individu que no és la persona cristiana oberta a Dèu, sinóm que és un subjecte autònom legalment responsable. En canvi la noció cristiana de persona no té ja cap validessa legal ni social, sinó que és quelcom que pertany a l'àmbit privat. Tal cosa té una doble cara. Per una banda la fe cristiana ha perdut tota la seva força social, però per l'altra ha guanyat en l'autenticitat del cristià.
La noció kantiana de subjecte és antagònica de la noció cristiana de persona. Però al mateix temps totes dues concepcions poden coexistir al mòn contemporani. Totes dues són vàlides an àmbits diferents. En qualsevol cas jo penso que la noció kantiana de subjecte és insuficient per explica l'esdevenir humà dins del marc històrico-material real. La noció kantiana de subjecte ha d'estar limitada per una concepció materialista reduïda de manera fenomenològica. La importància de la noció kantiana és haver fet possible el modern mòn liberal-burgès.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (28-IV-2008).