dijous, 22 de maig de 2008

LA DIFERÈNCIA ENTRE LA CONCEPCIÓ CLÀSSICA DE LA VIRTUT I LA CONCEPCIÓ CRISTIANA MITJAVAL.

La idea de la virtut com a perfecció individual és ja una idea que trobem a l'Atenes clàssica. La trobem clarament a Plató i Aristòtil. Més endavant la patrística i la tradició cristiana posterior la inclouran dins de la visió cristiana general del món.
La concepció platònico-aristotèlica de l'individu és política. L'home és una animal social, no se'l pot concebre fora del marc on es realitza. Ara bé, això no té res a veure amb la concepció que redueix la individualitat humana a la seva sociabilitat. La mateixa idea de virtut ja es refereix a la felicitat individual de la persona. No es tracta de meres virtuts cíviques. Es tracta de virtuts que perfeccionen l'individu. L'individu té un "telos", una finalitat, tendeix a allò que el fa feliç. Se suposa que l'individu es composa de part racional i partv instintiva. La part racional és la que ha de dominar la part instintiva. El control dels institnts i la seva subordinació a la raó, és la virtut. L'acomodació a fer coses que van contra l'elevació racional és el vici. D'alguna manera aquesta concepció de la raò és estrascendent pròpia de la fe cristiana. La concepció grega de l'esopiritualitat és merament política. La "polis", l'Estat, està en funció de la realització de la immanència de l'espiritualitat humana. La concepció religiosa grega era encara politeista, i estava molt lluny de satisfer les aspiracions humanes d'espiritualitat. La noció de bé comú és la legitimació del poder polític a l'Atenes clàssica. El poder polític no pot ser arbitrari, no està per satisfer el caprici del poderòs; però tampoc està per satisfer els instints de la massa de la població. El poder polític mateix actua d'acord amb l'ideal de virtut. Per tant virtut privada i virtut pública es confonen. Hi ha un paral.lelisme entre l'ideal d'individu i l'ideal d'Estat. L'Estat just és el que afavoreix la realització de la virtut individual.
Quan arriba la fe cristiana abomina del món greco-llatí perquè no han conegut el Dèu vertader, o han conegut la llei i no han fetv lloances al Dèu vertader. Sembla com si hi haguès un antagonisme insalvable entre la fe cristiana i el món greco-llatí. Però hem d'observar que Sant Pau a la "Carta als Romans" 1, 20 observa que la bogeria és no haver fet lloances al Dèu vertader desprès d'haver conegut la llei. Els grecs (Plató i Aristòtil) ja coneixien la llei, però no l'ordenaven al Dèu trascendent. La fe cristiana pot asumir perfectament la noció platònico-aristotèlica de virtut. De fet és el que fa quan accepta les virtuts cardinals. En terminologia tomista podriem dir que la virtut cristiana no nega la noció de virtut grega, ans al contrari, la supera i li permet arribar més enllà d'on ella sola podria arribar. La distinció escolàstica entre llei natural i llei sobrenatural és la que ens permet entendre com l'escolàstica mitjaval, pot assumir la noció clàssica de virtut. Únicament caldrà afegir les virtuts teologals: fe, esperança i caritat. La concepció política mitjaval de l'Estat és la mateixa que la grega, afegint la dimensió transcendent. L'home mitjaval a més de tenir la virtut que es segueix de la llei natural,s'ha de regir per la perfecció espiritual que li dóna la dimensió transcendent en tant que obert a Dèu. Aleshores la relació entre l'individui l'Estat, afegint la naturalessa transcendent d'aquest, és la mateixa a l'Edat Mitjana que a l'Atenes clàssica.
D'aqui no s'ha de deduir que tota concepció platònico-aristotèlica sigui harmonitzable amb la concepció cristiana. De fet a l'Edat Mitjana hi havia platonismes i aristotelisme anticristians i fins i tot antirreligiosos.
No cal dir que totas aquesta concepció és premoderna. La concepció moderna de virtut a partir de Nicolau Maquiavel (1469-1527) acaba destruïnt aquesta concepció de la virtut i la política.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (19-V-2008).