dilluns, 10 d’agost del 2009

MOVIMENT OBRER ANTICLERICAL I ESGLÈSIA CATÒLICA.

No n'hi ha cap dubte sobre la naturalessa enticlerical del moviment obrer europeu als segles XIX i XX. Les arrels anticlericals del moviment obrer europeu són il.lustrades. Per tant des del punt de vista de la classe l'origen de l'anticlericalisme europeu és burgès. L'anticlericalisme europeu neix associat a la Revolució Científica, no des del seu començament al segle XVI, però si com a conseqüència del seu desenvolupament i de l'optimisme epistemològic generat per la Nova Ciència a partir del segle XVIII. Al costat de la Nova Ciència tot el pensament teològic sembla obscurantisme i superstició. Aleshores la mateixa Esglèsia que havia tingut una autoritat natural i desitjada pel poble a l'Edat Mitjana cau en el més gran desprestigi. Voltaire (1694-1778) es declara enemic de la superstició i de la intolerància.

Jo no crec que hi hagi una relació necesària entre moviment obrer i materialisme ateu. El moviment obrer europeu coincideix amb l'eclosió del cientificisme materialista i a partir d'aqui la mateixa filosifa del moviment seria atea. El moviment obrer no és anticlerical perc definició i l'anticlericalisme no neix de les lluites socials. El moviment obrer és antiburgès per definició i comparteix el seu anticlericalisme amb la burgesia revolucionària. En aquest sentit tenia raó Lleó XIII (1878-1903) en voler reconduir el moviment obrer cap a la fe catòlica. No era impossible per definició, però anava contra la principal força històrica del moment.

Abans de continuar hem de veure la diversa postura vers el clericalisme als Estats Units i a Europa. Als Estats Units hi ha ateisme i llibertat religiosa, el que no hi ha és un moviment històric anticlerical equiparable al de l'Europa dels segles XIX i primera meitat del XX. Els Estats Units com a nació no podien sentir el pes d'una estructura eclesiàstica opresiva que ofegava la llibertat de pensament i consagrava el privilegi social d'estament o de classe. Al contrari, els orígens dels Estats Units com a nació anglosaxona emigrada són religiosos. El 1620 els puritans que fugien de la intolerància religiosa a Anglaterra es van instal.lar a Nova Anglaterra. La mateixa nació la funden religiosos, homes i dones pietoses, que veuen en la realització de les seves creences religioses la seva emancipació. El desenvolupament posterior dels Estats Units serà coherent amb els seus orígens nacionals. Així, doncs, es dóna la curiosa paradoxa per la qual el pais més important d'Occident no coneixerà l'anticlericalisme i coneixerà el més gran avenç científico-tècnic amb i9mportants grups de presió obscurantistes. Quan l'Esglèsia Catòlica ja es veia influida per la nova cultura postclerical als Estats Units en ple segle XX hi ha grups de presiño que defensen la interpretació bíblica literal en aspectes que afecten la llibertat del mètode científic. En canvi l'Europa Occidental ha evolucionat de l'ateisme militant al laicisme democràtic.
El moviment obrer europeu és l'hereu intel.lectual i moral de la burgesia revolucionària. El programa de la revolució proletària ja inclou dins seu el programa anticlerical de la revolució burgesa. Lleó XIII no ho tenia massa fàcil per a reconduir la classe obrera al si de la Santa Mare Esglèsia Catòlica Apostòlica i Romana. El 1891 escriu l'encíclica: "De rerum novarum" ("Sobre les coses noves") tractant sobre la situació creada pel moviment obrer. Lleó XIII condemna la burgesia liberal que no satisfà les necessitats materials dels obrers i aleshores aquests tampoc poden realitzar les seves necessitats espirituals. Així els obrers que es veuen obligats a treballar el diumenge no poden anar a missa. Lleó XIII defensa la moderació del principi liberal en economia per tal de satisfer els drets laborals dels treballadors. El que no defensarà mai és la lluita de classes revolucionària i menys encara l'abolició de la propietat privada. Més endavant, el 1931, Pius XI va publicar el "Quadragesimus annus" per tal de recordar el 40 aniversari de l'encíclica del seu antecesor. Bàsicament l'Esglèsia Catòlica no va aconseguir reconduir el moviment obrer. Va tenir molt més èxit Lleó XIII en la crida a la recuperació intel.lectual de Sant Tomàs d'Aquino que en apartar el moviment obrer de l'anticlericalisme.
L'anticlericalisme que neix a Occident al segle XVIII s'estèn cap a l'Est amb la revolució soviètica. Amb aquesta revolució l'anticlericalisme adquireix dimensions planetàries. És el pitjor moment per a l'Esglèsia Catòlica des de les persecucions romanes. Ara bé, la revolució soviètica provoca paradoxes que a la llarga salvaran el capitalisme i la religió. El període d'entreguerres (1918-39) és d'intenses lluites de classes a Europa, però el fracàs de la revolució obrera a Alemanya determina la impossibilitat d'exportar la revolució soviètica. Aleshores la revolució mundial es desplaça cap a les colònies i deixa intacte el nucli imperialista. Això permet respirar a Roma. Ara bé, l'Esglèsia Catòlica com que no pot reconduir el moviment obrer s'ha d'aliar amb el feixisme. Així el 1929 pels acords de Letran amb Mussolini recuperarà simbòlicament el seu Estat pontifici. L'Esglèsia austriaca es posarà de costat del règim nazi. El gruix de l'Esglèsia espanyola recolzarà l'aixecament de Franco.
És un error de cert obrerisme associar l'Esglèsia Catòlica als privilegis de classe. Amb el capitalisme ultraliberal té molt poc a veure. L'Esglèsia Catòlica ha defensat sempre la propietat. "La propietat és del just" en Ciceró vol dir de la classe senatorial i en Sant Agustí del clergat. L'Esglèsia Catòlica no ha defensat mai la societat sense classes, però tampoc el tracte arbitrari i injust de la classe subordinada. El capitalisme ultraliberal de la primera meitat del segle XIX és antitètic de l'esperit catòlic. La propietat és legítima en funció del bé comú, no com a mitjà d'explotació econòmica.
L'Esglèsia Catòlica pot ser reaccionària (defensa del paternalisme dels privilegiats), però mai defensora arbitrària del privilegi social i econòmic.
El 1991 Joan Pau II a "Centesimus annus" recorda la política social de Lleó XIII i arriba a defensar la lluita de classes, això si, no en sentit marxista; sinó dins del marc de la concepció aristotèlica de la política com a amistat. Les reivindicacions obreres són legítimes sense trencar amb l'ordre just de la propietat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (5-VIII-2009).