LA HUMANITAT LLIURE COM A DIVINITAT HISTÒRICA I LA TRASCENDÈNCIA IMMUTABLE DE DÈU.

La humanitat no és Dèu. Jo no sóc un panteista que vulgui reduir la divinitat a sustància única de la Naturalessa o a l'immanència de l'esperit humà. El Dèu en el què jo crec és el de la tradició jueu-cristiana. És el Dèu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. És el Dèu al què Moisès li va preguntar el seu nom, perquè el seu poble volia conèixer el nom del seu Dèu. Yahvé responguè: "Jo sóc el que sóc. Digues al teu poble: "El que és ha dit...". El Dèu en el què jo crec és el Dèu-Amic. El Dèu que es revel.la i ofereix la salvació eterna. Dèu no és la humanitat. Dèu ofereix a la humanitat les benaurances de la vida eterna. Ofereix la "comunió" amb Ell, la participació en la vida íntima de l'Esperit. És el Dèu que fa una crida universal i escolleix uns quants: "Molts són els cridats i pocs els escollits".

Crec en el Dèu-Home, en el Dèu que vol compartir amb la humanitat el patiment per a la redempció dels pecats. Només el Dèu-Home que s'ha entregat com a rescat peldeute del pecat és al mateix temps l'Immutable, el que no està sotmès a les pasions. El seu amor per la criatura el porta a l'Encarnació, "I el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres" (Joan 1, 1). La humanitat no és Dèu. Dèu "divinitza" la humanitat per raó de l'Esperit. Per l'Encarnació, creada i contingent, el Fill; engendrat i no creat, coetern amb el Pare; allibera l'esperit creat de les cadenes del pecat i el porta a la llibertat de la contemplació eterna de la Veritat: el cara a cara amb Dèu.

La humanitat "divinitzada" participa de l'esèrit sense la mediació de les pasions carnals. El cos lliure de les pasions participa de la perfecció absoluta del Pare. Per tant la humanitat lliure del pecat participa de la trascendència i immutabilitat divines. No obstant això la resurrecció de la carn implica mantenir les característiques de la criatura: la sensibilitat, l'espai i el temps.
Dèu en canvi no ha revel.lat tota la veritat, ni el sentit últim del missatge bíblic. El Llibre Sagrat ens ofereix les pistes per a trobar la clau última que faci possible el descovriment del sentit últim de la totalitat. Sabem pel text sagrat que no tothom es salva. El sentit de la Llei i el sacrifici de Jesucrist és la salvació. Què succeeix amb la humanitat que no es salva?. La Bíblia fa referència al càstig etern i al lloc de càstig. "Més val que entris sense un ull al cel que tot sencer a la Gehenna". La humanitat que no es salva és la que no es regeix per l'Esperit. És la humanitat "superba" que no s'humil.lia davant Dèu. És la que segueix el seu propi camí i no el que condueix a Dèu. aquesta humanitat és condemnada contínuament a la Bíblia. En canvi és la humanitat que més s'asembla a Dèu, ja que troba el fonament de l'universalisme moral en si mateixa.
La humanitat lliure és "com Dèu". Ha trobat el fonament en si mateixa. La humanitat lliure no condueix al caos i el desordre. Aquesta humanitat és la humanitat sense Dèu. La humanitat sense Dèu és la que viu d'esquenes a Dèu. No acompleix la Llei i no té la fe que salva. Aquesta humanitat és condemnada a la Bíblia. "Si no hi ha Dèu a menjar i beure que són quatre dies", deia Sant Pau d'aquesta humanitat. Les paraules de Sant Pau són certes e inspirades per Dèu en un sentit històric. En un moment en què no hi ha cap altra llei que la de l'Esperit, perquè el subjecte encara trigarà més d'un mil.lenni i mig en aparèixer, no hi ha cap altra Llei que la de Dèu. I evidemment tota vida civilitzada exigeix un criteri normatiu al què anomenem Llei.
La humanitat lliure és històrica, és com Dèu en un sentit ètic, no en un sentit ontològic. Mentre que Dèu és l'Immutable, el Mateix Èsser Subsistent (Ipsum Esse Subsistens) la humanitat lliure és l'èsser en tant que esdevé. Mentre que Dèu és l'infinit en acte, la humanitat lliure és l'infin it en potència. Mentre que Dèu és omnipotent i atemporal en acte, la humanitat lliure té potència infinita en el seu desplegament temporal. Mentre que Dèu és sobrenatural, la humanitat lliure té com a àmbit i instrument de realització la naturalessa física.
La humanitat lliure es pot relacionar amb Dèu, però no viu sota la seva sobirania. La relació és mínima o pot ser nul.la. La humanitat lliure es "guanya el pa amb la suor de la seva front". En canvi la humanitat divinitzada per l'Esperit no ha de fer res per asegurar la seva existència. "No tenen els ocells el seu sustentament sense que hagin de fer res?. I no us proveirà el meu Pare a vosaltres que sou superiors?". Aquestes paraules de Jesucrist s'apliquen als que gaudeixen a les benaurances de la vida eterna. Qui ha entregat la sev a sobirania al Pare a aquest el proveeix. En canvi qui viu sota sobirania pròpia ell mateix s'ha de proveir. Sobirania, treball i esse in fieri constitueixen una unitat. La historicitat de la humanitat lliure és el fonament ontològic de la pròpia sobirania. L'èsser propi de la criatura és en tant que es fa. Qui ha entregat la seva sobirania a Dèu participa de les intimitats de l'Esperit i contempla la Veritat "cara a cara", però no es fa a si mateix.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (25-VII-2009).