CAUSA SUI I CAUSA INCAUSADA.

Ningú discuteix en la teologia cristiana que Dèu és causa sui, sinó causa incausada. Sant Agustí d'Hipona (354-430) ja va dir que és absurd dir que quelcom pugui ser causa de si mateix. Sixò implicaria, segons el Doctor de la Gràcia, que ha d'èsser abans d'èsser. Per tant el seu no èsser seria la causa del seu èsser. La causa és anterior a l'efecte per definició, si l'efecte és Ell mateix, la causa ha d'èsser el no èsser d'Ell mateix. Sant Agustí té raó dins del context de la teologia cristiana. Partint de la immutabilitat divina si que és absurd el concepte de causa sui. Això no ha d'excloure conclusions panteístes de la divinitat que entenen Dèu com a autoproducció de si.
En el nostre context de la teologia cristiana hem de concebre que Dèu no pot ser causa sui en tant que immutable. La seva perfecció absoluta i trascendent determina la seva immutabilitat. El pensament cristià poc elaborat havia concebut Dèu com a causa sui en tant que no és possible en Dèu la dependència de res extern a Ell. Si Dèu tinguès una causa anterior a si ja dependria de quelcom aliè per a ser. Tenien raó en què Dèu no pot tenir una causa aliena a si, no pot dependre de res. Però no van veure que el què és etern no necessita causa: És. "El que És" (Èxode, 3, 14) en tant que acte mateix d'èsser sempre és. Per tant no té sentit aplicar la noció de causa a Dèu. És evident que l'eternitat de Dèu no és temporal, és acte d'èsser. És i no pot no èsser. A partir d'aqui deduim necesàriament que Dèu és causa incausada. Res és sense que Ell sigui la causa i Ell mateix no té causa. Evidemment només Dèu és causa incausada i és el que el distingeix com a Dèu. És causa de tot allò real sense èsser Ell mateix causat per res.
La causa incausada és també una necessitat de fonament últim. Si la línia de les causes fos infinita no hi hauria cap causa que fos fonament de totes les altres, cosa impossible. La causa incausada és trascendent perquè el nostre món físic que ens envolta es caracteritza per la causalitat condicionada.
Dins de l'ordre creat no hi ha res que sigui incausat. Només hi ha com a metafísic el subjecte moral. Aquesta idea meva és d'inspiració kantiana. Si entenem la raó pràctica en el sentit kantià és el subjecte moral qui en la immanència de la pròpia consciència s'autofonamenta metafísicament. El subjecte moral esdevé causa sui. Aquesta noció de subjecte moral no té el seu fonament en Dèu. Al contrari, troba la llei moral o universalisme moral en si mateix. Això implica la independència moral respecte de Dèu. "Només hi ha una cosa incondicionalment bona en aquest món: una bona voluntat". Aleshores el subjecte humà troba la raó incondicional sense l'ordenació de la praxi a fer la voluntat de Dèu. Evidemment aquestes no eren les intencions de Kant. Jo dedueixo les conseqüències ateopràctiques de la metafísica dels costums.
La independència moral de la humanitat té clara i evident base bíblica. Però apareix dins d'un ambient hostil que la condemna com a pecat. De la Bíblia es dedueix la divisió de la humanitat en dos grups: els que són com nens davant Dèu i els que es regeixen per si mateixos. Només els que són com nens heretaran els Reialmes dels Cels. Evidemment els fills adoptius de Dèu, els rescatats del pecat, tenen el seu principi moral fora de si. En canvi els altres tenen el principi moral en si mateix. Només els que tenen el principi moral en si mateix són causa sui en el sentit de l'autoproducció ètico-moral. En aquests predomina el subjecte sobre l'esperit. En canvi en els què fonamenten el bé moral en la Llei de Dèu predominal'esperit sobre el subjecte. Tots som imatrge i semblança de Dèu, però uns per l'esperit i altres pel subjecte. La imatge i semblança per l'esperit implica pasar de l'ordre natural al sobrenatural, i per tant perdre la pròpia sobirania. Només aquests gaudiran del cara a cara amb Dèu en el sentit de la intuició immediata de la Veritat. En canvi la imatge i semblança pel subjecte no permet pasar de l'ordre natural al sobrenatural, però permet l'autofonamentació metafísica de si (causa sui) impossible per a la criatura quan s'eleva a l'ordre sobrenatural.
Només la causa sui és equiparable a la causa incausada. Només en la causa sui i la causa incausada és possible la llibertat metafísica de no èsser fonamentat per res extern a si.
Tots dos fills són agradables als ulls de Dèu, però només és imatge i semblança en sobirania el fill subjectiu. La humanitat lliure és la divinitat en el seu desplegament infinita i progresiu.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (21-VII-2009).