AMOR I CONEIXEMENT EN TEOLOGIA.

Plató relaciona clarament l'amor i el coneixement. L'amor és la inclinació a la posesió d'allò que no tenim. Això queda clarament definit al "El Convit". El filòsof estima la saviesa en tant que no la té. Etimològicament la paraula filosofia ja ho diu: "amic de la saviesa". La inclinació cap a l'Èsser és també l'amor a la Veritat. Això queda definit a "Fedre". Hi ha dos cavalls, el blanc i el negre. El blanc tendeix cap a les regions de l'Èsser i el negre tendeix enrere. El filòsof és l'auriga que procura que el carro tendeixi cap a les regions de l'Èsser, i per tant de la Veritat. Coneixement i amor coincideixen. L'intel.lecte abelleixla posesió de l'objecte desitjat.

La veritat és la satisfacció del desig intel.lectual. En Aristòtil podem trobar una concepció paral.lela sobre coneixement i amor. El Dèu aristotèlic s'estima a si mateix en tant que ell mateix és el seu propi objecte de coneixement. És el noesis noeseos, pensament del pensament. La concepció finalista d'Aristòtil implica que el coneixement de Dèu és el màxim bé de l'home. Coneixement i felicitat són dues realitats harmòniques. La felicitat és la satisfacció de la inclinació al propi bé. En l'ordre intel.lectual el propi bé és el coneixement. El coneixement suprem és el de Dèu, i per tant la màxima felicitat.
El platonisme i l'aristotelisme, malgrat les seves diferències, són pensaments complementaris. Desprès la tradició cristiana adaptarà aquestes dues filosofies a les exigències de la teologia.
En la teologia cristiana hi ha un lligam entre coneixement i amor. "Només els nets de cor veuran Dèu". Coneixement i inclinació recta van lligats necesàriament. La inclinació recta porta al coneixement de la Veritat. La inclinació recta és el desig de poseir allò que és adequat. La teologia cristiana igual que l'aristotelisme s'ha d'entendre en termes finalistes. Tot tendeix al seu propi bé com a la seva finalitat. Està dins de la naturalessa de les coses la tendència al propi bé. Aleshores el mal és la inclinació cap a allò que no és adequat a la pròpia naturalessa. El mal és la inclinació desordenada a poseir allò que no satisfà la pròpia naturalessa. El mal, doncs, va lligat a l'amor desordenat i el desconeixement. En aquest sentit podem parlar d'un cert intel.lectualisme cristià. L'amor desordenat és causat pel desconeixemnt del bé. El coneixement del bé porta a l'amor ordenat que realment satisfà l'ànima.
En teologia ningú coneix Dèu si no l'estima. L'ànima desèrtica que es complau en si mateixa o en les coses externes del món no es dirigeix cap al coneixement de Dèu. Té la seva pròpia finalitat en si mateixa o en les coses externes. És la inclinació amorosa cap al Bé Suprem el que espderona l'ànima al coneixement. Això és degut a que el coneixement de Dèu no s'imposa com a evidència a la consciència. Ningú necesita estimar res per saber que un triangle té tres angles. S'imposa necesàriament a la consciència. Però al mateix temps també és cert que l'amor a Dèu és possible sobre la base del coneixement natural de la seva existència. D'acord amb el Concili Vaticà I l'home sap de l'existència de Dèu per les soles llums de la raó natural. Es dedueix de la contingència de l'ens la necessitat de què hi hagi l'Èsser Necesari. Però aquest coneixement és argumentatiu, no és una evidència demostrativa.
Inclinació amorosa i coneixement trascendent de l'objecte com a tal també tenen un lligam necesari. En teologia distingim entre amor de cosa i amor de persona. L'amor de cosa és el desig de l'objecte pel benefici egoista que em reporta. L'amor de persona és el desig del bé per l'altre no per mi mateix, sinó per bé de l'altre com a tal. L'amor de cosa és el bé per a mi. L'amor de persona és l'amor de l'altre en tant que altre. Només l'amor de persona és realment trascendent. En aquest sentit diem que només l'amor de persona porta al coneixement de la veritat. Quan estimem l'altre en tant que altre el coneixem en si, no per a nosaltres. En aquest sentit associem trascendència amorosa a la trascendència de la veritat. Ara bé, parlem en aquests termes quan ens referim a la criatura o ens finit. Només per la trascendència en allò altre és possible el coneixement de la cosa en tant que cosa, o de l'ens en tant que ens.
Amor i coneixement són indestriables quan parlem d'ontoteologia, en tant que exigeix el coneixement de la cosa en si. El coneixement fenomènic em tamt que el seu objecte de coneixement no és trascendent no exigeix de la inclinació amorosa.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (9-VII-2009).