EL MIRACLE COM A SUPÈRBIA DE L'ESPERIT CREAT.

El miracle es defineix com a vulneració de la llei natural o de l'ordre natural creat per Dèu. Només Dèu pot vulnerar el seu propi ordre o l'ordre creat per ell. Per tant l'autor del miracle sempre és el mateix Dèu. La criatura sempre fa miracles a travès de Dèu. Cap criatura pot fer un miracle per si mateixa, sinó perquè ha aconseguit que el mateix Dèu el faci. Només per la fe pot aconseguir la criatura el miracle. En el cas de Jesucrist en tant que els fa en el seu propi nom, només els pot fer per raó de la seva neturalessa divina.
Sembla que el miracle és un bé volgut per Dèu. Mitjançant el miracle beneficia la criatura. Quan Moisès obre les aigües del Mar Roig és el mateix Dèu que ha afavorit el seu poble per tal d'alliberar-lo de la dominació egípcia. Quin sentit té, doncs, dir que el miracle és la supèrbia de l'esperit creat?. Mitjançant el miracle la criatura vol que el Creador vulneri el propi ordre creat.
El miracle consisteix en posar tot l'ordre creat en funció d'un interès particular. La llei universal de la natura és vulnerada per una qüestió merament individual o particular. Evidemment que Dèu vol el miracle, Ell és l'autor. Ara bé, no el fa a iniciativa pròpia, sinó a iniciativa de la criatura. És l'esperit creat el que el necessita i demana Dèu que el faci. Quan Dèu el fa és perquè així ha estat volgut per Dèu des de tota l'eternitat. A més Dèu no condemna el miracle.
El miracle és una excepció a la què Dèu cedeix per satisfer les necessitats del fill desvalgut. No és propi de Dèu fer miracles. L'Univers no és una joguina per estar variant continuament el seu propi ordre. El fill espiritual de Dèu, el que ha lliurat la seva subjectivitat a l'Esperit, està cridant sempre el Pare per de què vingui en la seva ajuda. És el petitó incordiant que no sap valdre's per si mateix i li demana al Pare ni més ni menys que violenti tota la maquinària de l'Univers per satisfer la seva necessitat particular. Com podria el Pare amorós no cedir a la supèrbia del fill espiritual?. De fet el petitó per la gràcia porta dinjs l'Esperit de Dèu i és per això que pot fer el miracle.
Dèu vol el miracle com a excepció. El mateix ordre creat per Dèu seria impossible si el miracle fos la norma. Qui porta dins l'Esperit es pot permetre aquesta supèrbia sense pèrdua de l'amor del Pare comprensiu. Però aleshores això implica que el fill espiritual de Dèu és contadictori respecte del mateix ordre creat per Dèu. Viu exiliatr en aquest món. No està a gust al món creat. Necessita un altre ordre, l'ordre sobrenatural. Aquest ordre sobrenatural implica el miracle, la n¡vulneració de totes les lleis naturals creades per Dèu. Diu Sant Tomàs que l'ordre sobrenatural no nega l'ordre natural, al contrari, el presuposa i el porta més enllà d'on el primer sol podria arribar. L'ordre sobrenatual porta l'esperit, que ja existeix al món natural, incomparablement més lluny d'on podria arribar al món natural. Però el miracle és l'evidència de la necessitat de l'esperit d'un ordre diferent.
L'esperit creat és superb en tant que s'enlaira a les Alçades de Dèu i fa funcions divines negant el propi món creat per Dèu. Això és volgut per Dèu, però també té el seu "càstig". És Dèu qui fa la crida a alliberar l'esperit de les limitacions de la criatura. Dèu crida els seus a compartir la seva vida íntima. Però això implica la pèrdua de la pròpia subjectivitat. "La Veritat us farà lliures" implica l'entrega de la subjectivitat a Dèu. L'esperit creat serà lliure de les limitacions de la pròpia subjectivitat creada, però aleshores la seva pròpia subjectivitat estarà alienada en Dèu.
Aquesta supèrbia al mateix temps és santa i volguda per Dèu. Però no es pot tenir tot (en el cas de la criatura, és clar). S'ha de ser un home o una dona molt santa per poder fer miracles. L'Esglèsia Catòlica considera com a requisit de santedat haver fet miracles. La santedat implica no realitzar mai la subjectivitat lliure. Qui fa el miracle ho fa pel poder de Dèu. Això implica que el "càstig" a la seva supèrbia és l'alienació del subjecte en Dèu.
Qui fa miracles sense cap dubte no és d'aquest món. No li agrada aquest món creat per Dèu, encara que no pugui negar que és bo en tant que creat. Per això la seva acció s'ordena més al món sobrenatural que a aquest. El món sobrenatural, l'anomenat cel, és també un miracle preparat per Dèu per als que han mort en la seva amistat. La seva "supèrbia" ha aconseguit un món sobrenatural creat per Dèu per a ells.
Evidemment Dèu se'ls estima com a fills petitons, però el contrapés a la supèrbia de l'esperit creat és que ni actuaran ni coneixeran mai per si mateixos, sinó per Dèu.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (15-VI-2009).