dijous, 4 de juny de 2009

LA FE RELIGIOSA AL SEGLE XX.

Sense cap dubte el segle XX ha sigut un dels segles més ateus de tota la història de la humanitat. El segle XX ha destruït hipòtesis religioses que abans semblaven veritats inqüestionables. Política i religió no només no han d'anar necesàriament unides, sinó que fins i tot poden ser antitètiques. La religió no és necesària per a l'educació, és possible una educació totalment laica. El segle XX ha construït un món ateu. L'expansió de l'ateisme ha sigut mundial.
Nietzsche deia que a la seva època, la segona meitat del segle XIX, hi havia uns 15 ó 20 mil.lions d'ateus a Europa, però que al segle següent el continent s'ompliria d'ateus. Més o menys la previsió fou correcta. El segle XX va començar amb un moviment obrer laicista i anticlerical a l'Europa Occidental. El marxisme i l'anarquisme eren igualment beligerant amb la religió. França ja era tradicionalment laicista. A l'Estat espanyol va provocar una profunda divisió entre el clericalisme i l'ateisme militant. En general els cops contra la religió van ser molts durs. El triomf de la Revolcuió bolxevic a Rússia el 1917 va donar una dimensió internacional a l'ateisme. La Rússia soviètica perseguia la religió. La revolució comunista no només anava contra la propietat i la Corona, sinó també contra la religió que considerava obscurantista. Aleshores la lluita antirreligiosa es desplaça cap a l'Orient. Ja no només es veien afectades l'Esglèsia Catòlica i la reformada d'Occident, sinó també l'Esglèsia d'Orient, l'Esglèsia ortodoxa russa. Posteriorment la Xina comunista serà igualment profundament antirreligiosa. Encara que a la Xina la penetració cristiana era molt minoritària. La religió en general estava prohibida a la Xina de Mao (1949-76).
El món musulmà era un món en decadència a la primera meitat del segle. La caiguda de l'imperi otomà el 1918 donà pas a la Turquia de Kemal Ataturk. La nova República era clarament laicista i anticlerical. Les reformes de Kemal Ataturk anaven en la línia de la modernització de l'Estat d'una manera semblant al Mèxic postrevolucionari desprès de Zapata i Pancho Villa. Turqjui a és el pais del món musulmà més clarament laicista. El mateix Exèrcit vetlla encara per la laicitat de l'Estat. És la França del món musulmà. Al món musulmà no hi ha una resposta islamista radical a l'occidentalització laicista fins a la Revolució de Khomeini el 1979.l Aleshores es produeix el moviment invers. La prova del canvi de rumb històric és que el nacionalisme àrab antioccidental pasa de marxista a islàmic. El nacionalisme pasa d'econòmic i antiimperialista a identitari d'arrel cultural religiosa. El motiu de l'odi a Occident ja no és l'agresió imperialista, l'espoli econòmic, etc.; sinó la identital religiosa del poble àrab front a l'Occident infidel.
Actualment la religió més dinàmica i militant és la musulmana. El procès mundial de laicització no li ha afectat tant. La revolució khomeinista desperta una civilització religiosa aparemment morta. Aquesta religió tendeix a l'expansió mundial. Ara bé, el seu àmbit natural és el poble àrab. Ho té difícil per estendre la guerra santa o jihad per tot el planeta. Té Estats integristes, el més poderós dels quals és l'Iran. Ha capgirat situacions com la de l'Afganistan. Aquest pais ha passat de l'ocupació comunista al més radical dels integrismes islàmics, el dels talibans. Utilitza la lluita armada contra Occident. La caiguda del comunisme li ha anat bé. Ha tret més rèdit que les Esglèsies cristianes.
La caiguda del comunisme ha sigut motivada en part per l'acció dels catòlics. El comunisme ateu era antitètic de la religió. Era natural que l'Esglèsia Catòlica fès el que poguès per desempallegar-se del seu enemic. Però la caiguda del comunisme no ha produït els rèdits polítics que esperava el Vaticà. Polònia no és tan integrista catòlica com ells voldrien. No ha hagut cap mena de renaixença dels integrisme cristians. S'ha acabat la persecució comunista. La situació de l'Esglèsia Ortodoxa russa és incomparablement superior a la de l'era comunista. De perseguida o il.legal ha passat a realitzar funcions oficials que l'apropen al poder polític. Però en cap cas s'ha produït res de similar al renaixement dels integrismes islàmics.
Al finalitzar el segle XX i començar el XXI la fe cristiana està immersa en els efectes del lacisme mundial. Ara molt més suau, compatible amb la llibertatb religiosa; però sense res que s'asembli a la restauració de la cultura religiosa. L'islamisme agresiu i militant té en front tot un món hostil que no es regeix per criteris religiosos. El predomini laicista és incompatible amb el sobiranisme religiós, però no amb la llibertat religiosa.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (31-V-2009).