dimecres, 17 de juny de 2009

L'ESPERIT I LA SUBJECTIVITAT COM A FONAMENTS DE LA LLEI MORAL. LA RELACIÓ AMB DÈU.

Des d'un punt de vista teològic no podem concebre cap llei moral que no provingui de Dèu. Ara bé, la relació de la humanitat amb Dèu no és unívoca, sinó anàloga. Tothom comparteix la dependència ontològica respecte de Dèu, però no la relació ètica i moral. La llei moral, sigui la que sigui, ontològicament prové de Dèu. Però la subjectivitat humana té el potencial d'autofonamentar-se metafísicament a si mateixa. L'anomenada Llei de Dèu té dues vessants: la socio-històrica i l'espiritual. No és estrany que la Llei de Dèu copincideixi fins i tot amb la llei positiva de països ateus. Hem de pensar que fins al segle XVIII no es pot concebre l'autonomia política respecte de l'ordre religiós. No hi havia cap llei que no tinguès fonament religiós. Per això el mateix Dèu era el legislador. Autors tan pocs favorables a la fe religiosa com Maquiavel o Spinoza opinaven que sense la fe religiosa el vulgar de la gent no acompliria cap norma moral o política. Per això la Llei de Dèu és social. "No robaràs" és la garantia del dret de propietat privada. "No mataràs" és la garantia de la seguretat individual davant el veí. "No desitjaràs la dona del teu pròxim" és la garantia del la cohesió social, ja que el desig sexual desbocat és antisocial. Si mirem així la Llei de Dèu gairebé tota té un contingut social. Sembla més pensada per agarantir l'ordre social que per la relació individual amb Dèu. Fins i tot l'onzè manament que donà Jesuscrist: "que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat" té un sentit social. Ja deia Aristòtil que el fonament polític de la societat és l'amistat entre els seus membres. Al menys és evident que l'amor i la fraternitat afavoreixen l'estabilitat social i política. Ara bé, el primer manament: "Estimaràs Dèu, el teu Senyor, sobre totes les coses" és estrictament espiritual. Abans de les societats laiques fins i tot el manament d'estimar Dèu podria semblar social, perquè l'ateisme era quelcom estrany i en qualsevol cas marginal.

En els moments inicials de la història de la humanitat hi ha la inclinació humana a cercar l'Esperit. Hi ha la sospita de què darrera del què observem hi ha una altra realitat més fonamental. Amb el Dèu jueucristià la humanitat assoleix l'abstracció conceptual necesària per a enmtendre l'Esperit en si. Aleshores es barregen espiritualitat i sociabilitat. Però el sentit últim de la Llei de Dèu no és la sociabilitat, sinó la relació espiritual de la criatura amb el Creador. La Llei de Dèu és el mitjà pel qual la criatura pot participar de l'Esperit de Dèu i té la funció d'elevar la criatura a l'ordre sobrenatural de l'Esperit. Per això Dèu lliura les Taules de la Llei a MOisès. Al mateix temps és llei social i positiva perquè aleshores la humanitat no coneix cap altra llei. En les societats precontemporànies Dèu és el mateix legislador.

Amb l'aparició del liberalisme a partir del segle XVII la situació es capgira.Es separen els àmbits polític i el religiós. La religió pertany a l'àmbit d'allò tolerat a la vida privada. La Llei de Dèu pasa a tenir una dimensió merament espiritual. La dimensió social la va ocupant progresivament una llei que no és d'origen diví. Està neixent la subjectivitat humana. El primer liberalisme no és antirreligiós, ésw escèptic respecte de quina és l'autèntica voluntat de Dèu. A partir d'aqui justifica la tolerància vers les diferents formes d'adorar Dèu. Però amb el temps això provocarà l'expansió de l'ateisme. Hi haurà un fort increment de la irreligiositat. Cada vegada més individus viuen al marge de la Llei de Dèu. Tendeixen a desaparèixer o minoritzar-se les ètiques de vida bona o com a ideal de perfecció individual. L'ètica el conjunt de normes sobre el que és correcte o incorrecte, es redueixen a les relacions socials. Aleshores l'individu esdevé sobirà a l'àmbit privat. La vida individual ja no es regeix per l'ideal de perfecció espiritual. Hem passat de la persona al subjecte. En ambdos casos es tracta de fins en si mateixos, però només el subjecte exerceix la sobirania. El subjecte contemporani coneix l'universalisme moral a l'interior de la seva consciència sobirana sense la mediació de la trascendència divina.
Aleshores per primera vegada en la història de la humanitat hi ha una llei moral que no és d'origen diví. Això implica la separació de criatura respecte del Creador. La subjectivitat lliure humana és ara el fonament de la llei moral. Ara bé, jo opino que aquesta independència ètico-moral de la criatura no només és volguda per Dèu, sinó que a més el bé més alt que es pugui concebre dins de l'ordre creat. La dependència de la criatura és només ontoteològica, no ètico-moral. Per tant el subjecte és superior a la persona.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (13-VI-2009).