SOBIRANIA SUBJECTIVA I PECAT.

Parlar del pecat té la complexitat de què ho hem d'interpretar des de vessants diferents: la socio-històrica i la individual-espiritual. Fins al segle XVIII no és gens fàcil fer la distinció entre ambdos àmbits. El pecat s'associa al mal per dues raons. No es pot separar la societat del vincle espiritual amb Dèu i no es pot concebre cap sobirania legítima sobre l'individu que no sigui la de Dèu. Si observem els deu manaments la majoria són de tipus social. Cal defensar la vida i la propietat per fer possible l'ordre social. Evidemment jo estic molt lluny d'una interpretació sociològica i positivista de la religió. La religió té arrels espirituals que neixen de la mateixa naturalessa humana. No és possible separar la religió de la societat on neix, però tampoc es pot reduir a un mer fenomen sociològic.
Paradoxalment el fet pròpiament teològic és el de la relació de l'individu amb Dèu. La llei positiva no és el que defineix el pecat. La infracció de la llei positiva no és el pecat. La Llei de Dèu. És la Llei de Dèu la que tendeix aconvertir-se en llei positiva a les societats presecularitzades. El pecat és el fet d'incomplir la criatura els seus deures vers el Creador. El Dèu de l'Antic Testament, que és Dèu, està sempre irat amb el seu poble perquè incompleix continuament el pacte: "Sou durs de clatell!!.ç
Aquesta duresa de la Llei fa referència a la dificultat humana per a acomplir les exigències divines. L'èsser humà sempre és pecador perquè per si sol no pot acomplir les exigències divines. Per tant el pecar s'ha de definir per la relació subjectiva amb Dèu. Evidemment que això que acabo de dir no és una concepció luterana anticatòlica. La relació del catòlic amb Dèu és igualment individual, però no és directa. El catòlic es relaciona individualment amb Dèu a través de l'Esglèsia. El luterà ho fa directament amb la sola mediació de l'Esperit Sant.
Les societats presecularitzades tendien a associar el pecat al mal. En tant que la llei religiosa és l'eix vertebrador de la societat el pecat era socialment conflictiu o disolvent de la necesària unitat social. Encara que la llei social no sigui el que defineix el pecat era teològicament necesari associar el pecat al mal donada la inevitable fonamentació teològica de la societat. Aquesta fonamentació teològica de la societat la reconeixien autors tan poc creients com Maquiavel i Spinoza. Era necesari abans de trobar la humanitat la pròpia autofonamentació.
Si definim el pecat d'acord amb el Gènesi consisteix en regir-se per la pròpia llei. Dèu explulsa Adan i Eva del Paradís perv haver menjat de l'arbre de la ciència del bè i del mal. D'aqui el rebuig cristià de "l'orgull de la raó". El pecat és, doncs, el fet de realitzar la criatura la funció d'autofonamentació exclusiva del Creador. L'únic sentit que pot tenir aquesta associació del pecat amb el mal és la necessitat social de les societats "primitives" (de fet ja agràries) de tenir un fonament religiós. També era necesari per a l'individu, en tant que fora de la societat no existeix l'individu.
El pecat és, doncs, l'exercici de la sobirania subjectiva per part de l'individu humà. La lletra de la Bíblia abomina continuament de l'autofonamentació metafísica del subjecte. Però ningú entèn el sentit d'un enunciat sense conèixer la intenció de l'autor i la lògica de la situació. Dèu es dirigeix mitjançant el Llibre als seus. Partint de la lògica del pacte amb Dèu és inadmissible la vulneració de la llei divina. Dèu condemna els altres, els que no volen el pacte. Dins del context històric en el què es dirigeix Dèu a la humanitat qui no es regeix per la llei divina no es regeix per cap llei. En la circumstància històrica de les primeres societats agràries el pecat és el mal, perquè no es concep cap altre àmbit de legitimitat que no sigui el que prové directament de Dèu. A més el pecat és suicida per la naturalessa antisocial que revesteix a les societats teocràtiques.
Donades les circumstàncies històriques en les què podem concebre l'autofonamentació metafísica del subjecte o el descovriment de l'universalisme moral en la immanència de la pròpia consciència, no té sentit que el pecat sigui el mal. El pecat és un mal relatiu en tant que vulneració de l'àmbit de legitimitat diví. El pecat mai és el mal referit als fonaments de legitimitat del subjecte. Eva va pecar, va fer un mal relatiu dins del seu ordre relatiu, el Paradís; però Eva és també la metàfora del subjecte moral lliure. I pel pecat la imatge i semblança amb Dèu és quant a la sobirania, no quant a l'Esperit.

JOAN PWERE SALMERÓN I CLARES. (14-VII-2009).