ESPERIT I SUBJECTE EN LA RELACIÓ DE LA CRIATURA AMB DÈU.

És possible que la criatura visqui d'esquenes a Dèu?. És possible. El nostre món contemporani ha creat un món d'esquenes a Dèu. Ni la política, ni l'art, ni l'educació, ni els costums es fonamenten en la Veritat revel.lada. L'èsser humà ha construït un món ateu. És dins d'aquest món ateu que l'home ha arribat a assolir de debó el coneixement del món físic que l'envolta. Quan l'interès de la humanitat era principalment religiós el coneixement científic del món era mínim. El coneixement científic en general ha anat acompanyat del vincle de la criatura amb Dèu. Aquest procès secularitzador no ha implicat tampoc la destrucciño de la consciència moral. "Si no hi ha Dèu a menjar i beure que són quatre dies" com deia Sant Pau no es pot aplicar al nostre món contemporani. La llei ètica ha perdut la seva connotació religiosa, però hi ha una consciència ètica laica. La lei moral ja no prové de Dèu. Què ha passat, doncs?.

A primera vista els últims dos segles són decebedors per a la interpretació religiosa del món. No hi ha manera d'entendre com la humanitat pot organitzar un món al marge de Dèu. Una cosa és que Dèu permeti el pecat i una altra és que permeti un món dins totalment aliè a Ell. el pecat ja s'entèn dins del context de la llei divina. Però un món ateu no és una infracció de la llei divina, és una llei alternativa pròpia d'un món aliè a Dèu. Com és possible això i que hi hagi el Dèu omnipotent?.

Fins ara la Bíblia s'ha interpretat en un sentit unidimensional com si el Dèu Ú haguès de voler també una humanitat una. En canvi la Bíblia deixa molt clar que el destí de la humanitat no és unívoc. La interpretació teològica no li ha donat cap importància als condemnats. Sembla que aquests siguin merament els infractors de la llei divina, no capaços per a construir un món d'acord amb una llei moral pròpia. Es pot viure d'esquenes a Dèu encara que hi hagi Dèu perquè l'home és capaç de dominar el món físic que l'envolta i dotar-se de la pròpia llei política i moral. Això ha de tenir conseqüències. L'interès humà es trasllada de l'esperit trascendent a la immanència del món que l'envolta. Quin interès pot tenir l'home en Dèu si ja es realitza dominant aquest món?. L'home espiritual existeix encara, però minoritzat. En canvi no podem negar l'omnipotència de Dèu. Res escapa a la seva voluntat. Aquest home lliure ha de ser també a imatge i semblança de Dèu i de fet encara que no ho sàpiga dóna glòria a Dèu. El que seria absurd és dir que té la gràcia. No la té, i tota la seva potència històrica consisteix en què no la té. La gràcia eleva l'esperit a l'ordre sobrenatural, però anorrea la capacitat creadora del subjecte.

L'esperit i el subjecte són la mateixa realitat, però en relació diversa vers Dèu i vers si. L'esperit creat és el subjecte que s'ha lliurat a Dèu perdent així la seva sobirania i assolint a canvi la participació en la vida íntima de l'esperit. El subjecte és l'esperit que s'autofonamenta a si mateix, no assoleix els béns més alts de l'Esperit, però subordina tot allò material a si, deixant en tot el segell de la pròpia subjectivitat. L'esperit creat que s'entrega a Dèu és la línia de l'infant. El paral.lelisme amb el pare humà és limitat. S'asembla en què no té sobirania. Però es diferencia en el gaudi etern de la visió beatífica. En el fill humà seria antinatural viure sempre a la casa del pare, perquè a partir de la majoria d'edat tots dos són recíprocs. Però entre el fill humà de Dèu i Dèu hi ha una irreciprocitat eterna que justifica la pèrdua de la sobirania a canvi de la visió beatífica, que d'altra manera no tindria. El fill emancipat de Dèu Pare és sobirà, , però aleshores no pot tenir la contemplació de la Veritat espiritual cara a cara. Mitjançant la seva sobirania no pot pasar mai del coneixement natural al sobrenatural. No de la mateixa manera. Sempre serà de manera entelada, perquè únicament pot contemplar el món sobrenatural darrera la cortina del món natural. aquest és el càstig per a aquell que ha gosat trobar en la immanència de la seva pròpia consciència l'universalisme moral. En aquest sentit "qui es busqui es perdrà". Partint de què el bé suprem per a la criatura és la visió beatífica està exigida la renúncia a la pròpia sobirania. Per altra banda el bé més alt que es pugui concebre és l'exercici de la pròpia sobirania quan és legítima. Dèu adverteix l'home que no es regeixi per si mateix. Però l'imperatiu diví és hipotètic o condicional, no categòric. Si et rtegeixes per tu mateix no podràs gaudir dels béns sobrenaturals. Però qui ha dit que els béns naturals són dolents?. Els béns sobrenaturals són superiors en la línia de l'esperit. Però en la línia del subjecte la sobirania humana només es pot realitzar dins del món natural. D'aqui no s'ha de deduir que el subjecte humà lliure sigui materialista perquè no pot gaudir dels béns més alts de l'esperit. El que caracteritza el subjecte lliure no és el gaudi dels béns materials,sinó l'autofonamentaci´ño metafísica de si. Aleshores allò material esdevé cosa per a si.
Les terribles amenaces de Dèu a qui no obeeixi els seus preceptes no es poden entendre en sentit literal, però menys encara com a mentides a la criatura. "Sigui només Dèu declarat veraç i tot home mentider". Les amenaces tenen sentit en el context històric del poble d'Israel i de l'època de Jesucrist perquè fora de la Llei de Dèu o de la fe que dóna com a fruits les obres de la Llei no hi havia res més que l'abisme. La criatura que assoleix l'autocomprensió moral de si havia encara de patir moltes transformacions històriques. aleshores dins del context de la llei divina el pecat si qè és l'abisme. Però el subjecte moral lliure ja no ja de teni9r por de Dèu. Dèu no només vol petitons a Casa Seva i sota la seva sobirania. També ha de voler la humanitat lliure. Es tracta de dues formes de realització de la humanitat lliure. Es tracta de dues formes de realització de la humanitat igualment volgudes per Dèu.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (9-IX-2009).