dissabte, 19 de setembre de 2009

UTOPIA I TALL ESCATOLÒGIC EN LA PRAXI HISTÒRICA DEL SUBJECTE I L'ESPERIT CREATS.

Alguns pensen que la fe cristiana és una branca més de la filosofia de la història i del pensament utòpic. En tot cas eria una teologia de la història. La intervenció de Dèu a la història porta l'anima a la salvació eterna. Sant Agustí fa una teologia de la història. La ciutat de Dèu ha de superar la ciutat terrena. La història humana adquireix sentit per la suparació del pecat i la justificació eterna davant Dèu. Es podria dir que això és també pensament utòpic. Jo crec que és millor entendre la fe cristiana com a teoria del tall escatològic que com a filosofia de la història o pensament utòpic.

Les utopies normalment es refereixen a aquest món. És l'anhel de trobar un món just i equilibrat en aquest món. Les filosofies de la història optimistes desemboquen inevitablement en pensament utòpic. Quan la humanitat es planteja el triomf de la justícia i l'harmonia aqui sense necessitat de la intervenció de Dèu desenvolupa una utopia. La utopia platònica en certa manera és una d'aquestes utopies. La República platònica té uns fonaments filosòfics que l'apropen molt a la religió, però en cap moment està plantejada la necessitat d'intervenció divina. En Plató no hi ha la consciència del subjecte en sentit modern. No hi ha cap noció que s'asembli a l'individu lliure, ni tampoc hi ha cap noció que impliqui un subjecte col.lectiu lliure. La Idea del Bé, fonament de la política, és clarament trascendent. Però en cap cas és una idea escatològica. És quelcom a realitzar aqui. Per això la República platònica forma part del pensament utòpic.

Les idees religioses sobre el Paradís, el Reialme dels Cels, i tot allò que implica alliberar-se de les contingències d'aquest món no són utopies. No hi ha un camí progresiu que pugui alliberar l'ànima del pecat. L'ànima s'allibera del pecat per la intervenció divina. I el repòs definitiu i etern de l'ànima en Dèu és necesàriament escatològic. La diferència amb la utopia és que no és d'aquest món. Això no ha d'implicar una interpretació de la fe cristiana en el sentit de contentus mundi. El contentus mundi és una radicalització del tall escatològic que no està implicada necesàriament en la fe cristiana. Evidemment que l'esperit vol alliberar-se de les cadenes d'aquest món per tal d'assolir la llibertat de l'esperit. Però si això ho interpretem en sentit platònic ens separem de la fe cristiana. Aquest món en tant que creat per Dèu és necesàriament bo. Per tant també està d'acord amb la naturalesa de les cosesla satisfacció de les necessitats materials. Fins i tot la fe cristiana en tant que implica la resurrecció de la carn no vol alliberar l'esoperit en sentit platònic. El cos glorificat és lliure de les temptacions de la carn, però no nega el cos com ho fa Plató.

La fe cristiana implica que no té sentit la utopia en aquest món. Aquest món en tot cas és instrumental per a la satisfacció de les benaurances de la vida eterna. Thomas More (1478-1535) era home de profunda fe cristiana i va escriure "Utopia" (1516). El que volia era la reforma social front a les evidents injustícies de l'Anglaterra del seu temps. Ara bé, hi ha una diferència bàsica que distingeix la utopia de More de la de Marx. En Marx la utopia social és el tot,no hi ha més emancipació que la social. Les utopies cristianes no tenen un concepte de salvació immanent. És impossible, ja no serien cristianes.
La salvació de l'ànimano éscap utopia que es realitza en el procès històric. Al contrari, implica un pesimisme respecte de la història humana. La intervenció de Dèu a la història, sobretot la Segona Vinguda de Jesucrist, no ens ha de portar a engany. La intervenció divina és la constatació del fracàs de la humanitat com a ama de la pròpia història. Jesucrist no ha de fer culminar la història, sinó que només la Seva intervenció pot alliberar-nos de la nostra pròpia història. Per tant l'alliberament del pecat i el triomf de la comunitat dels sants no és la culminació del procès històric, és el tall escatològic. Aquesta diferència entre utopia i tall escatològic en la fe cristiana es deriva de l'alienació del subjecte en l'Esperit. Si la humanitat no és el subjecte de la pròpia història no és possible un final feliç. Ha de venir de fora la intervenció alliberadora. Això també es deriva de la concepció espiritual de la naturalessa humana. L'esperit humà en tant que encarnatno es pot fonamentar en si mateix. L'esperit és presoner de la carn. Per això ha de tenir el seu propi fonament fora de si. Només per la gràcia aconsegueix sotmetre l'esperit la carn. La llibertat de l'esperit, doncs, està necesàriament fora de si. Sinó cau en la esclavitud del pecat carnal.
A partir del segle XVIII la concepció de la història humana es capgira de tal manera que per primera vegada s'arriba a concebre la humanitat com a subjecte de la pròpia història. Kant celebra la Revolució francesa com el fet històric que per primera vegada allibera la humanitat de forces externes. Quan entenem la humanitat com a subjecte de la pròpia història parlem de filosofia de la història i d'utopia. Difícilment podem separar les utopies de la filosofia de la història. Una concepció filosòfica de la història de la humanitat, si no és escèptica, condueix a una utopia. La utopia és la secularització de l'ideal religiós. Però la diferència és sustancial. Per primera vegada la humanitat es concep a si mateixa com a lliure. En aquest sentit no afecta el determinisme històric. Lliure vol dir que no està sotmesa a forces històriques al seu quefer històric. Les utopies antigues normalment eren del passat. Va haver una etapa daurada i la humanitat ha degenerat. El progresisme contemporani situa la utopia en el futur. Venim d'un passat d'opresió i anem cap a un futur d'esplendor i llibertat.
La secularització contemporània que ha fet possible el concepte d'humanitat lliure no implica necesàriament la utopia. És possible un positivisme antiutòpic. Però sense la concecpiño espiritual de la naturalesa humana qualsevol alliberament ha de ser utòpic i no escatològic.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-IX-2009).