dijous, 24 de desembre del 2009

LLIBERTAT I LLIURE ALBIR EN LA TEOLOGIA.

Certament la telogia és insuficient per poder tenir una visió de conjunt del problema de la llibertat moral. Què és això de la llibertat moral?. Hem de diferenciar el concepte alienant de la teologia del concepte immanent de la metafísica dels costums. Tant en un cas com en l'altre no és el mateix lliure albir que llibertat. Lliure albir és la llibertat fàctica de fer el que es vol independemment del criteri moral. La llibertat no pertany a l'àmbit fàctic o causalitat condicionada de la física, com diria Kant,la llibertat pertany a l'àmbit incondicionat de la metafísica. Però en el cas de la teologia la llibertat s'aliena en la Voluntat de l'Altre. En canvi en la metafísica dels costums kantiana l'universalisme moral es fonamenta en la immanència de la pròpia consciència. Kant fa un gir copernicà en la consciència moral.
La teologia secularment havia parlat del pecat original i de la necessitat de la gràcia per a superar la culpa. Nietzsche a "La genealogia de la moral" veu molt bé la relació entre la consciència moral i el sentiment de tenir un deute amb Algú. Això és la consciència moral fins al segle XVIII. La crítica nietzscheana de la moral teològica es podia enquadrar dins de la filosofia del subjecte, sinó fos perquè era antimetafísic de qualsevol metafísica. La humanitat creada té un deute amb el Creador i la culpa o el sentiment de culpa consisteix en l'obligació de pagar aquest deute mitjançant l'obediència.
La teologia cristiana és humanisme pesimista sobre les possibilitats de la criatura. El pecat original no és quelcom merament cronològic, perquè abans del pecat els dons preternaturals i sobrenaturals els tenien per l'obediència a Dèu. D'alguna manera la gràcia és cosustancial a la relació entre la criatura i el Creador si es vol elevar a l'ordre sobrenatural. Mai és lliure la criatura en el sentit d'autofonamentada. Això seria el pecat d'orgull o supèrbia.
La tradició no diferencia entre ontologia i ètica. De la necesària dependència ontològica de la criatura respecte del Creador la tradició dedueix l'ordre moral correcte com a acceptació de l'obediència a Dèu. Una idea semblant a la dels estoics. No veu el tall entre l'èsser i el subjecte moral lliure. Si el subjecte moral es fonamenta en l'Èsser evidemment que tindrà raó la tradició. Si el subjecte moral es fonamenta en si mateix és un buit en l'èsser creat. Aquest buit depèn remotament de Dèu quant a l'Ésser, però el fonament metafísic es troba en si mateix. Finalment deixa de ser veritat que "si no hi ha Dèu, a menjar i beure que són quatre dies". Tenia raó Sant Pau quan deia això, però referit al seu temps. Al segle I l'alternativa a la teologia era l'animalitat. Des delsegle XVIII la humanitat es fa conscient de què sense necessitat de la Llei de Dèu´es realitza l'autèntica llibertat moral.
En canvi el model kantià porta dos segles oblidats. Per què?. No és explicatiu. Kant s'ho va posar fàcil a la crítica marxista. La metafísica immanent de Kant no explica la història real del subjecte, ni les condicions materials que el fan possible. La filosofia kantiana és massa dualista. Kant ens dóna la base de la consciència moral de la humanitat lliure. "Només hi ha una cosa incondicionalment bona en aquest món: una bona voluntat". En la teologia tota voluntat humana és caiguda i només per la redempció del Crist és possible alliberar-la del pecat.
La tradició cau en un atzucac quan diu que la llibertat és un misteri ja que és fer la voluntat d'un Altre. No, això no és cap misteri de Dèu. La teologia mai ha cregut en la llibertat delsubjecte moral. Sempre ha pensat que fora de la mà de Dèu s'enfonsaria en el caos.
La llibertat moral kantiana és superior a la llibertat teològica, és la base de l'ateisme pràctic. Kant és la frontera entre l'era de l'esperit i l'era del subjecte. La criatura és inferior a Dèu per l'esperit. Allò finit és necesàriament inferior a allò infinit. Però pel subjecte és l'autèntica imatge i semblança de Dèu. Per l'esperit la criatura és l'eterna submissió a Dèu. Pel subjecte és el desplegament etern de la llibertat humana. Llibertat legítima, no necessitat d'acompliment de la Llei de Dèu i llei moral pròpia. La llei divina són les cadenes que no permeten la llibertat dels que s'han entregat a l'Esperit per la gràcia.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (16-XI-2009).