dimecres, 30 de desembre de 2009

SOBRE UN CONCEPTE DE DÈU. EL MATERIALISME FILOSÒFIC COM A PROBLEMA.

Abans de tot vull afirmar el meu rebuig més ferm de l'anomenat cristianisme progresista. Dues coses determinen el meu rebuig d'un cristianisme marxista. He llegit aberracions de l'ordre de què: "El Reialme dels Cels s'aconsegueix mitjançant la lluita de classes". La segona gran aberració és presentar l'interès de Jesucrist pels com si es tractès d'un interès de classe. "El meu reialme no és d'aquest món".
Els pobres en sentit cristià són els pobres d'esperit. Són els que no tenen ni l'orgull de les riqueses materials, ni l'orgull de les riqueses intel.lectuals. Aquests són els pobres del Crist, no els explotats pels potentats. Que la lluita de classes és una via al Reialme dels Cels és inconcebible. Això és confondre l'ordre temporal amb l'espiritual. La lluita de classes tñe com a funció la superació de les injustícies temporals. Però Dèu nop jutja d'allò temporal, sinó d'allò espiritual. És inconcebible tenir com a finalitat la superació de les injustícies temporals i no la de la injusticia de l'ànima vers Dèu (la separació pel pecat) i pretendre el Reialme dels Cels per aquesta via.
El concepte de Dèu ja ha estat desenvolupat secularment. És incompatible amb el materialisme filosòfic entès com a fonament últim de tota realitat possible. No és possible cap adaptació de la divinitat al materialisme cientificista.
El Dèu en el què jo crec és el Dèu dels filòsofs. Jo no sóc capaç de fer una filosofia explicativa de la totalitat sense arribar a la noció de l'Ipsum Esse Subsistens. Només el Mateix Èsser Subsistent pot ser fonament de tot allò real.
Nio podem negar raonablement l'ontologia grega, malgrat kant. ara bé, la filosofia kantiana redueix Dèu a la raó pràctica, cosa inacceptable per a un filòsof. L'ús teòric de la raó si no pot conèixer de l'incondicionat no pot arribar a una explicació última de la totalitat. Kant és un materialista epistemològic quant a la física. Hem d'acceptar l'autonomia del món físic com a objecte de coneixement propi sense fonamentació ontològica. La descripció fenomenològica de la dada objectiva de la sensibilitat és l'àmbit propi del coneixement científic. D'aqui neix el miratge contemporani segons el qual la filosofia de la ciència és incompatible amb l'ontoteologia. Ara ens hem d'enfrontar al porblema cabdal de la filosofia: com fer compatible la filosofia de la ciència amb l'ontoteologia.
Com és possible entendre fenomenològicament allò que al mateix temps es pot fonamentar ontològicament?. La solució ha de venir per costat de la relació entre percepció sensible i percepció intel.lectual.
Les nocions epistemològiques de percepció sensible o percepció intel.lectual no tenen sentit fora del context filosòfic dins del qual es donen. Per això el problema no té solució en la situació actual de la filosofia. No és el mateix la percepció sensible en sentit metafísic que en sentit empirista. No és el mateix l'empirisme metafísic que l'empirisme fenomenològic. La percepció senseible metafísica presuposa l'objectivitat del coneixement de l'èsser. Aquesta és la percepció sensible que nega Kant. És un parany de la fenomenologia kantiana pretendre que únicament és percepció sensible la dada objectiva de la sensibilitat. Aquesta pretensió ja implica que no és possible el coneixement de la cosa en si o noumenon. La dada objectiva de la sensibilitat és la base del coneixement real de l'ordre físic. És la base filosòfica de la ciència física. Aquest coneixement no és filosòfic. D'aqui el gran avenç científic front a "l'obscurantisme" mitjaval.
Tota la filosofia materialista contemporània cau en la negació de la percepció sensible metafísica. Però des del punt de vista filosòfic es tracta d'una fal.làcia. No podem acceptar la física aristotèlica, però si la metafísica. La metafísica no és experimental, no pot arribar al coneixement empíric. Però sense la metafìsica no és possible el coneixement de l'ens en tant que ens. La percepció intel.lectual en un sentit materialista estricte no existeix. Això és el fisicalisme radical, cosa absurda. Aleshores no hi ha res més que neurones i observació de fets. Implica la destrucció del concepte ètic.
La reducció del materialisme a fenomenologia és compatible amb el concepte de Dèu.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-XII-2009).