dijous, 10 de juliol de 2008

DEL REALISME DELS UNIVERSALS AL NOMINALISME.

El problema dels universals ha tingut una important evolució al pensament occidental. Segons quina sigui la solució al problema dels universals varia de manera decisiva la concepció filosòfica. M'interessa resaltar a partir d'aquesta polèmica la diferència de concepció entre l'empirisme metafísic clàssic i el modern, el que s'inicia al segle XVII.

Entenem per universal l'eidos, la idea, la forma, l'esència, etc. Es tracta d'allò comú a totes les coses, a una classe de coses, desvinculat de tota particularitat concreta. La idea de cadira és la seva definició, allò que necesàriament hem de trobar a tota cadira concebible. Si té tres potes o quatre, és més alta o més baixa, és d'un color o un altre,etc. això són accidents. Es tracta d'allò contingent que no podem trobar mai al concepte universal. Fins aqui tothom estaria d'acord en la definició d'universal. Ara hem de veure la diversitat de posicions filosòfiques.

El platonisme és un realisme dels universals radical. Considera que l'universal o idea té existència separada de la cosa. És més l'autèntica realitat no és la de la cosa particular, sinó la de la idea universal. Només la idea subsisteix, existeix per si mateixa independemment de qualsevol altra realitat. La Idea en tant que realitat perfecta, immutable i eterna és la que crea el món sensible. No es tracta d'un demiurg, sinó que el sensible participa de l'esència, i només pot existir com a participació mde l'esència. El coneixement sensible ens pot permetre pujar l'escala cap al coneixement matemàtic i el de les esències. Però l'únic coneixement pròpiament dit és el de les esències. Aquesta solució al problema dels universals és el que ha fet del platonisme una filosofia apta per a la religió i allunyada de tota mena d'empirisme, fins i tot dels empirismes metafísics.

La postura aristotèlica davant del problema dels universals permet un empirisme metafísic i una concepció naturalista (no materialista) de la física. La teoria aristotèlica no és materialista, ni idealista, és hilemòrfica. Les coses es composen de matèria i forma. La forma és l'esència, per tant l'universal, la idea. Aquesta postura aristotèlica es considera com un realisme dels universals moderat.. Els universals tenen existència pròpia, però no separada de la cosa. La forma és l'acte de la matèria, que és la potència; de manera que sense la forma és impossible que la cosa sigui. Aquest empirisme és metafísic perquè no es limita a la dada sensible o en tot cas, interpreta la dada sensible en clau metafísica. No té gaire sentit oposar Aristòtil a Plató com si es tractès d'un empirista cientificista modern contrari a la interpretació especulativa del món. La filosofia aristotèlica no és antitètica de la platònica. És una manera diferent d'interpretar els universals, però coincidint tots dos en creure en la realitat ontològica dels universals. Aquesta creença o postura filosòfica separa el pensament clàssic i mitjaval de l'empirisme posterior al segle XVII.
La teologia cristiana mitjaval havia col.locat el món de les Idees platònic a la ment de Dèu. El cristianisme no podia acceptar uns universals autosubsistents. Només l'Èsser, el mateix Dèu, és subsistent. Les esències són a la ment de Dèu. L'ontologia mitjaval amb Sant Agustí d'Hipona i Sant Tomàs d'Aquino segueixen la mateixa línia de Plató i Aristòtil.
La línia nominalista la seguiran a l'Edat Mitjana Pere Abelard (1079-1142) i Gullem d'Ockham (1290-1349?). Per això jo considero que aquests són precedents de l'empirisme modern. El nominalisme consisteix en la reducció de l'universal a terme mental. La idea, l'esència, el concepte significa la cosa; però no és la cosa ni té existència ontològica. Només la cosa particular existeix com a tal. El concepte és l'abstracció universalista de la pluralitat de coses particulars. Això en la història de la filosofia ha portat a la reducció de les categories ontològiques a categories de l'enteniment. L'empirisme modern pren com a punt de partida la postura nominalista quant al problema dels universals. La concepció nominalista i, per tant també l'empirisme modern, va lligada a una cponcepció idealista i fenomenològica. El fet de què els universals siguin reduïts a categories de l'enteniment implica que la dada sensible no es correspon amb quelcom d'exterior, sinó que és mera percepció de la consciència. Per tant no és possible el realisme epistemològici allò conegut es redueix a fenomen.
La filosofia de la ciència moderna i la ciència mateixa es regeixen per paràmetres contraposats a l'observació empíricaanterior al segle XVII. Això va lligat a l'evolució occidental davant del problema dels universals.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-VII-2008).