dimecres, 2 de juliol de 2008

LA LLIBERTAT COM A PROBLEMA TEOLÒGIC.

Quan parlem de llibertat en sentit metafísic ens preguntem si les nostres accions es fonamenten en la sola voluntat racional nostra o en una causalitat aliena a la nostra voluntat. Aquest problema també es planteja fora de l'àmbit teològic. Així hi ha determinismes materialistes, psicològics, socials, historicistes, etc. Però l'àmbit que ens ocupa aqui és el teològic.
En teologia no podem negar l'omnisciència i l'omnipotència de Dèu. El coneixement de Dèu és infinit i en acte. Dèu coneix de tot allò cognoscible, per tant de tot allò real, des de tota l'eternitat i "al mateix temps". Evidemment en Dèu no hi ha el temps, perquè el temps implica la succesió del que no és al que és, cosa inconcebible en Dèu. En Dèu el coneixement és infinit i en acte, és a dir mai està en potència de conèixer quelcom, perquè implicaria que Dèu és perfectible; i Dèu és la perfecció absoluta en acte. Es pot preguntar si Dèu coneix només de les esències o també de les existències i els futurs contingents. Per què hauria de conèixer també de les existències si això pertany a un nivell ontològic inferior?. Dèu coneix de les existències i dels futurs contingents a partir del coneixement de les esències i d'allò necesari. De la mateixa manera coneix el mal com a privació de bé. No pot conèixer el mal en si perquè no té esència, sinó nomès existència. Per tant res escapa a la infinita saviesa de Dèu.
En tant que omnipotent tot és per la seva voluntat. Res del que és pot ser-ho si Dèu no ho ha volgut primer. El coneixement de Dèu no és com el nostre. És a l'inrevés. En el nostre cas la causa del coneixement és l'existència de la cosa. En el cas de Dèu el coneixement de la cosa és la causa de la seva existència. Per tant hi ha una evident relació entre omnisciència i omnipotència. A més Dèu posseeix l'omnipotència i l'omnisciència per esència. Seria blasfemia negar això.
Dèu escolleix els futurs contingents, els ha escollit des de tota l'eternitat, perquè allò contingent no implica necessaitat. Com que tot depén de la Voluntat divina els ha escollit en un acte de llibertat divina absoluta. Com que el bé pertany per esència a Dèu i dins dels futurs contingents hi ha el mal, tot allò pensat i volgut per Dèu ho ha estat per al màxim bé concebible dins de l'ordre d'allò creat. La Creació és un acte de gratuïtat divina, no la necessita. Només Ell és el bé absolut; si creava, allò creat no pot ser Ell mateix; per tant allò creat implica la posessió del bé per existència, no per esència. O creava un món que implicava necesàriament el mal, però en funció del màxim bé possible; o no creava res.
Fins aqui tot quadra. Però ara s'ens planteja el problema de si nosaltres en tant que criatura són lliures o res més que la causalitat sotmesa a la Voluntat divina. Estem dotats de lliure albir o bé tota la nostra acció ha estat predeterminada per Dèu des de tota l'eternitat?. La meva resposta és que efectivament Dèu ens ha pensat des de tota l'eternitat. Ara bé, Dèu no ha posat necessitat fàctica en el món que ens envolta. Dèu ens ha creat dins d'un món al que hi ha prou marge de contingència com per no haver d'actuar per necessitat. Respecte de la Voluntat divina no és lliure ni l'últim dels pecadors. Però la nostra manca de llibertat és remota.És trascendent. No pertany a l'àmbit de la immanència de la nostra acció. Fins i tot al cel cal distingir entre immanència i trascendència, perquè Dèu és trascendent fins i tot per a les ànimes benaurades.
Són lliures quant a la immanència creada per Dèu. Aqui exercim el nostre lliure albir. En aquest sentit podem dir que la nostra llibertat és creada per Dèu. Però quant a la trascendència, el mateix Dèu subsistent, no tindria cap sentit dir que són lliures. Tota la nostra acció és causada per la Voluntat de Dèu. No hi ha conflicte amb el Bé, perquè tota acció volguda com a mínim té un sentit bo. Tot és volgut per Dèu per al màxim bé possible de tota la Creació.
La llibertat és immanent i la dependència trascendent, és a dir, necesàriament ontològica. On està el conflicte?.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (1-VII-2008).