dilluns, 28 de juliol del 2008

TEOLOGIA NATURAL I TEOLOGIA SOBRENATURAL.

Al llarg dels segles ha hagut diverses postures sobre la possibilitat de conèixer Dèu. Hem de diferenciar entre conèixer la seva existència i conèixer la seva esència, El fideisme nega la possibilitat de conèixer Dèu per la sola raó. El fideisme, al menys en les seves formes més radicals, és incompatible amb el concepte mateix de teologia natural. La meva postura en aquest punt, en la realció entre teologia natural i teologia sobrenatural, és aproximadament tomista. En general la meva postura teològica oscil.la entre Sant Tomàs d'Aquino, Luter i Calví. Però en les relacions entre teologia natural i teologia sobrenatural sóc clarament tomista.

La relació entre teologia natural i teologia sobrenatural té a veure amb la relació entre raó i fe. La teologia és la ciència o doctrina que té com a objecte de coneixement Dèu. La teologia natural és el coneixement racional de Dèu, o sigui el coneixement de Dèu mitjançant el sol ús de la raó. La teologia sobrenatural o dada positiva de la fe, és la que només és possible el seu coneixement mitjançanmt la revel.lació. La teologia sobrenatural és el que Dèu ens ha volgut donar a conèixer. En aquesta segona forma de teologia intervé la raó no com a potència cognitiva, sinó com a intel.ligibilitat del contingut donat. La raó com a potència cognitiva té la capacitat per si sola de conèixer el seu objecte de coneixement. En aquest cas no és necesari el concurs de la fe revel.lada. La raó com a intel.ligibilitat es limita a la coherència i el raonament sobre la base de la premisa de fe. En aquest ca la fe és el contingut donat que cal interpretar.
La Sagrada Escriptura encara que tota ella és Paraula Revel.lada de Dèu té continguts cogn oscibles per la sola raó. L'existència de Dèu i la immortalitat de l'ànima són cognoscible per la sola raó. Guillem d'Ockham afirmava que la immortalitat de l'ànima és només una veritat de fe. Sant Tomàs d'Aquino afirmava que és una veritat de raó. El cert és que sobre la immortalitat de l'ànima ja es raona al "Fedó" de Plató sense, evidemment, el concurs de la veritat rebvel.lada. Sant Tomàs d'Aquino afirmava que els àngels només els coneixem per la fe, però per la raó ja sabem pels graus de perfecció que és necesària una "escala" intermitja entre l'home i Dèu. La imatge tomista consisteix, doncs, qn què fe i raó són complementàries. La fe no nega la raó, ans al contrari, li permet conèixer el que sola no podria conèixer mai.
La teologia natural. la raó. ens permet conèixer només de l'existència de Dèu. Des d'aquesta perspectiva la teologia natural és un coneixement objectiu igualment possible encara que no haguès existit mai la Bíblia. Aixi ho declara el Concili Vaticà I (1869-70) segons el qual l'home sap de l'existència de Dèu per la sola llum de la raó natural. Per això hi ha arguments a favor de l'existència de Dèu com les vies de Sant Tomàs. També hi ha l'argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury. El problema d'aquest argument és que presuposa la veritat ontològica dins de la veritat lògica. De totes maneres Dèu no és "demostrable" en el sentit d'arribar a fer evident a la nostra consciència la seva existència. El raonament a posteriori és el que ens obliga a concloure un fonament necesari d'aquest món contingent, per tant ens obliga a concloure un Dèu trascendent.
L'esència de Dèu, els seus atributs, és objecte de la teologia sobrenatural. La infinitud trascendent de Dèu no pot ser copsada per la finitud immanent del nostre raonament. Només la revel.lació divina ens permet conèixer els seus atributs: bondat, amor, bellesa, justícia, etc. El caràcter infinit de Dèu fa impossible que sigui reductible al concepte humà. El concepte,la definició posa sempre els límits d'allò cognoscible. Un cavall es defineix pel que el diferencia de la resta d'èssers. Però Dèu és la totalitat trascendent. Res el pot definuir en el sentit de diferenciar-lo d'una realitat aliena. Per això el coneixement humà en teologia ha d'oscil.lar entre la teologia natural i la sobrenatural.
Des d'un punt de vista antitomista es pot pensar que l'harmonia entre raó i fe és preestablerta, ja que la raó ha d'estar d'acord amb la fe. La concordància entre raó i fe seria, doncs, antifilosòfica, perquè no neixiria d'una autèntica autonomia de la raó. Aquesta és la crítica moderna. Sant Tomà pensava en la metafísica del seu temps, la que es venia desenvolupant des de l'èpoxca dels grecs. Aquesta metafísica, com a producte exclusiu de la raó especulativa, si que era complementària amb la fe. Dins del seu context Tomàs d'Aquino no fa cap trampa. Altres usos de la raó posteriors si que seran incompatibles amb la fe cristiana, i la fe religiosa en general. Però això és ja una altra història.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-VII-2008).