LA RELACIÓ ENTRE EL PODER TEMPORAL I L'ESPIRITUAL A L'EDAT MITJANA.

L'Edat Mitjana és l'ampli període de temps que va de l'abdicació de l'últim emperador romà d'Occident el 4 de Setembre de 476 a la caiguda de Constantinoble el 1453 a mans dels otomans. Altres situen la fi de l'Edat Mitjana el 12 d'Octubre de 1492 amb el descovriment d'Amèrica. Aproximadament és un mil.leni. Aquest període de temps coincideix amb el màxim esplendor de l'Esglèsia cristiana. Hi ha la separació de l'Esglèsia Oriental el 1054, però no es tracta d'una separació tan profunda com la posterior amb l'Esglèsia reformada. Des de la perspectiva catòlica la separació oriental és cismàtica i la reformada herètica.
La concepció cristiana del món impregna tots els aspectes de la vida humana durant el llarg període mitjaval. La vida política mitjaval no és gens ni mica aliena a la concepció religiosa.
Quan es produeix l'ensorrament de l'Imperi Romà d'Occident la religió cristiana fa molt que és legal. La fe cristiana va passar gairebé sense solució de continuïtat de perseguida a oficial de l'Estat. L'última persecució és la de Dioclecià el 305 i el 313 ja és legal. Els intents posteriors per tornar al paganisme van resultar infructuosos. El paganisme va anar progresivament desapareixent o adaptant-se a les exigències de la fe cristiana. Alguns costums pagans es van cristianitzar. La civilització cristiana va suavitzar la situació dels esclaus o fins on va ser possible la va abolir, però va endurir els costums. Dins del marc cristià són impensables les orgies cristianes.
El cristianisme va establir un nou tipus de relació entre política i religió. A Roma la figura del Summus Pontifex i la de l'emperador era la mateixa persona. Això explica que els dos àmbits es confonen. En canvi el cristianisme separa els dos àmbits., perquè no són els mateixos els que exerceixen el poder polític i els que exerceixen el poder espiritual. Evidemment aquesta separació no té res a veure amb el laicisme modern. El món contemporani occidental ha bandejat la religió de l'àmbit públic. Lluny d'això l'Edat Mitjana es caracteritza per l'Estat teològic, però no teocràtic. L'Estat mitjaval és cristià. Això vol dir que no és que el poder temporal no tinguès cap mena d'interès religiòs, sinó que el seu àmbit propi és el que afecta qüestions o assumptes d'aquest món. Ara bé, la subordinació de la política a la religió es produeix dins de l'àmbit mateix de l'Estat. La concepció cristiana de l'Estat implica que la seva legitimitat prové de Dèu. La legislació mitjaval es dóna dins del marc de la concepció cristiana de la virtut. Les societats mitjavals són societats cristianes. La fe religiosa constitueix l'eix vertebrador de la societat. És clar que això no és incompatible amb el fet de què Dèu estima individu per individu, i que l'autenticitat religiosa consisteix en l'entrega voluntària i amorosa de l'individu a Dèu. La societat es constitueix sobre la base del bé comú. El bé comú es pot entendre com a dret natural. Però aquest en última instància prové del dret sobrenatural. Per tant el poder polític, fins i tot entès com a autònom respecte del poder espiritual, s'entèn dins del marc d'una concepció cristiana del món i es legitima com a tal.
De totes maneres des d'una perspectiva històrica és fals voler simplificar tota l'Edat Mitjana a la separació entre el poder temporal i l' espiritual. Més d'una vegade els papes han volgut tenir les dues "espases". I més d'una vegada els reis o emperadors han interferit el poder eclesiàstic. A principis del segle XIV es va produir justament aquesta situació.
El Papa Bonifaci VIII va interpretar les paraules de Jesucrist a Sant Pere: "tot el que lliguis a la terra lligat quedarà al cel" en el sentit de què el poder espiritual ha de controlar també el poder temporal. El Papa com a succesor de Pere té la mateixa potestat, per tant les seves decisions afecten no només l'ordre espiritual (el cel), sinó també l'ordre temporal (la terra). Tal cosa implicava l'absolutisme papal. El rei de França, Felip IV, no estava gens d'acord amb la interpretació papal de les paraules de Jesucrist. Aleshores el Papa va excomunicar el rei. La reacció del rei va ser empresonar el Papa. Va posar el Papa que li convenia i pocs anys desprès, el 1309, va traslladar la su papal a Avignon. Així el poder papal estava millor controlat pel rei de França. Felip IV va invertir la situació.
En general la cristiandat mitjaval es caracteritza pel reconeixement de l'autonomia del poder temporal respecte de l'espiritual. Però moltes vegades tots dos poders han entrat en conflicte de jurisdiccions fins a l'enfrontament militar més d'una vegada.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (20-IX-2008).