dimarts, 12 de maig de 2009

IMMUTABILITAT DIVINA I HISTORICITAT EN EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT DE LA VERITAT REVEL.LADA.

Personalment crec que no és un problema fàcil el del coneixement de la Veritat Revel.lada. El problema ontològic bàsic és el de la contradicció entre immutabilitat divina i historicitat de la Revel.lació. Aquest problema ja el va veure Sant Agustí d'Hipona (354-430) quan comenta la veu que prové del Cel quan baixa l'Esperit Sant sota la figura d'un colom. Aquesta veu diu: "Aquest és el meu Fill estimat, en Ell m'he complagut". La veu que se sent diu: "A-quest és el meu Fill es-ti-mat,...", per tant hi ha succesió temporal. En canvi en Dèu no podem concebre succesió temporal. La immutabilitat de Dèu no pot ser tan trascendent com per fer impossible la comunicació entre la divinitat i la humanitat, però si que implica necesàriament que la veritat divina no pot ser immanent a la consciència humana de manera immediata. El coneixement humà de la veritat sempre es dóna dins d'un context històric determinat. Quan s'assoleix la veritat aquesta és necesàriament universal i suprahistòrica. El fet d'estar sempre dins d'un context històric és el que implica la impossibilitat humana de la posesió absoluta de la veritat.
La funció històrica de l'Esglèsia Catòlica és ser un pont entre la immutabilitat divina i la interpretació correcta de la Fe. L'Esglèsia és, doncs, l'instrumentum Dei per tal de conèixer la Seva Voluntati realitzar el pla salvífic. L'Esglèsia en tant que il.luminada per l'Esperit Sant és infal.lible. Qui pot dubtar d'això des d'una perspectiva de fe?. En canvi la realitat històrica és molt més complexa. L'Esglèsia és espiritual en tant que la seva funció terrenal és la salvació de l'ànima, però al mateix temps no pot evitar ser temporal. Dins del context històric és impossible que es fongui amb Dèu. L'Esglèsia no pot evitar la seva historicitat. Per això hem d'interpretar que les seves constitucions dogmàtiques més que veritats absolutes són orientacions per a la comunitat dels fidels. Sense l'Esglèsia Dèu no s'hauria pogut comunicar amb el seu poble. Però la Veritat amb tot el seu esplendor només la pot gaudir l'Esglèsia triomfant o la comunitat dels sants. I fins i tot en aquest cas no serà la veritat eterna en acte, cosa només possible en Dèu, sinó el gaudi de la veritat que prové de Dèu. Només en una situació suprahistòrica és possible la posesió de la veritat sense cap mena de contingències.
Malgrat que l'Esglèsia Catòlica sigui l'instrument de Dèu per al coneixement de la veritat i específicament de les veritats necesàries per a la salvació no vol dir això que fora de l'Esglèsia no hagi salvació ni coneixement de la Veritat. "Extra ecclesiam nulla salutis" és una idea precipitada d'Orígenes. L'Esglèsia Catòlica és l'instrument principal de Dèu per al coneixement de la veritat i la salvació. És el camí recte i normal. Però la complexitat i la contradicció que hi ha entre vocació trascendent humana i coneixement eficaç de les Realitats Últimes, determina que hi hagin vies alternatives al coneixement eficaç de les Realitats Últimes, determina que hi hagin vies alternatives al coneixement de la Veritat. Tenia raó Luter quan deia que un sol individu pot tenir raó contra tot un Concili si està il.luminat per l'Esperit Sant. Poques vegades pasa això, però pot pasar. Era més prudent l'Esglèsia mitjaval quan preveia que molts es perdrien per interpretacions errònies. Però el lliure examen encara que en la majoria dels casos porti a interpretacions errònies, si no absurdes, pot ser també una via vàlida d'accès a la veritat.
L'Esglèsia Catòlica no és Dèu a la Terra, encara que Jesucrist sigui el seu cap invisible, sinó que és un subjecte pensant. El fet de ser un subjecte pensant implica la seva pròpia historicitat. Això no ens ha de portar a un escepticisme. El caràcter històric del dogma no vol dir que se'l pugui superar històricament. El dogma apareix en unes determinades condicions històriques del desenvolupament del pensament teològic. A més l'Esglèsia fa dogmes del què és més històric, no del què és més immutable. Una vagada aparegut històricament el dogma aquest fa la funció d'orientació pràctica dels fidels. A més d'acord amb l'evolució dels coneixements humans cal distingir el que és autèntic dipòsit de la fe del què són errors d'interpetació històricament condicionats.
La infal.libilitat del Papa s'entèn en tant que sucesor de Pere. No pot ser infal.lible en qualsevol matèria. Pot ser infal.lible, evidemment quan parla ex cathedra, i en relació a matèries necesàries per a la salvació. Evidemment només pot tenir autoritat per al poble de Dèu al qual no està unit per vincles polítics, sinó voluntaris.
L'acceptació de l'evolucionisme de Darwin el 1950 i la rehabilitació de Galileu el 1983 demostren que l'Esglèsia és un subjecte pensant.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (6-v-2009).