UNICITAT DE DÈU I PLURALITAT DE LA CREACIÓ.

D'acord amb la tradició metafísica no podem concebre Dèu si no com a unicitat i simplicitat. En Dèu no podem concebre la composició perquè aquesta implica la tendència a la descomposició. Allò que és Ú és l'origen del què és plural. L'èsser en tant que èsser necesàriament és ú. La pluralitat necesàriament implica el no èsser encara que només sigui per relació. El que és plural implica el no èsser encara que només sigui per relació. El que és plural implica el no èsser d'un ens respecte de l'altre. El que és plural no pot ser autosubsistent. Dèu és Ú en tant que és l'Ésser Suprem. L'Èsser Mateix no pot tenir dins seu cap mena de divisió, composició o separació.


La unicitat de Dèu en res destorba la Santísima Trinitat. L'esència de Dèu és la mateixa en les tres persones. Es tracta d'una sola naturalessa i tres persones. Les trees persones participen de la mateixa unicitat i simplicitat divines essent totes tres coeternes. No hi ha distinció de naturalessa en les tres persones perquè no hi ha el tall de la creació, sinó que són emanades del Pare. El fet de ser emanades implica posseir la mateixa esència que el Pare.

Tot èsser participa de la unitat en tant que èsser. La unitat és cosustancial a l'èsser. La pluralitat prové de la unitat.L'èsser creat té l'èsser per participació. Tot en tant que és participa de l'èsser diví. Per tant no podem concebre res al marge de la creació, que no sigui el mateix Creador. El món no emana de Dèu, com diria Plotí. Hi ha un tall ontològic entre el Creador i la creació. Allò creat rep l'esència del Creador, però no comparteix la mateixa esència. Per això parlem de la trascendència divina. La trascendència no és tan absoluta com per a què no hi hagi dependència ontològica, al contrari. L'èsser creat s'entèn necesàriament en relació al Creador. La dependència ontològica consisteix en què allò creat no és autosubsistent. És contingent i l'Èsser Necesari és el mateix Dèu.

El fet d'èsser plural la Creació és el que determina la dependència ontològica respecte de l'Ú. Dèu podia haver creat o no. La creació com a tal prové de la voluntat contingent de Dèu, cosa absurda. La Creació és necesàriament plural. Al mateix temps tot tendeix a l'Ú com a la seva perfecció. En aquest sentit Dèu és causa final de tot allò que és o participa de l'èsser. La naturalessa plural de la Creació també determina la tendència a la descomposició i la corrupció. Per això la Creació no és necesàriament coeterna amb Dèu. Ho pot ser de facto, però això depèn de la sola voluntat de Dèu. Ontològicament allò plural participa del què és i del què no és. Per si sol tendeix al no èsser, perquè no pot romandre per si mateix en el propi èsser. L'eternitat de la Creació només és possible per la intervenció actual i permanent de Dèu.
La Creació pot ser coeterna amb Dèu o no. Però en el cas de ser coeterna només ho pot ser en el plànol temporal. Dèu pot haver creat des de tota l'eternitat l'Univers. Però això mantè igualment la trascendència ontològica de Dèu. Dèu pot mantenir l'Univers (tot l'espai físico-temporal concebible) eternament. Però això depèn de la voluntat contingent de Dèu. El fet de ser plural ontològicament la Creació és el que implica la dependència ontològica respecte de Dèu.
De tota la Creació només hi ha quelcom capaç d'autofonamentar-se: el subjecte humà. Només el subjecte humà, encara que sigui creat , pot autofonamentar-se metafísicament. Això és la llibertat humana. La mateixa humanitat és plural i la unitat del gènere és bàsicament biològica. La naturalessa plural de la humanitat implica la dependència ontològica i la impossibilitat de fondre's tota en Dèu. La pluralitat en la humanitat implica que el rescat diví només pot ser individu per individu.. I no tots els individus poden ser rescatats per Dèu del pecat. No és perquè Dèu no tingui la potència, ans al contratri, és perquè la pluralitat ja implica en l'individu humà la possibilitat del pecat. Està d'acord amb la naturalessa de les coses que la humanitat no sigui unívoca. La humanitat sencera cerca la felicitat. Això és comú a tots els èssers humans. Però varia la forma de cercar-la. La vocació trascendent i la subjectivitat lliure són les dues formes bàsiques de realització de la humanitat.
El fet de ser Dèu Ú implica l'eternitat atemporal. El fet de ser la Creació plural implica la temporalitat contingent. Ni la humanitat salva podrà compartir l'atemporalitat de Dèu per raó de la resurrecció de la carn.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (21-V-2009).