dimarts, 5 de maig de 2009

LES RELACIONS ENTRE FE I RAÓ DINS DEL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT.

"Què és la veritat?" pregunta Ponç Pilat a Jesucrist als Evangelis. Evidemment la resposta de Jesucrist és teològica. Ell mateix és la Veritat, Ell mateix ha vingut ha donar testimoni de la Veritat. Evidemment Jesucrist adopta la postura de la fe davant del problema del coneixement. Qui té la fe, certesa sense evidència, necesàriament presuposa els continguts de la fe. Ara bé, el problema del coneixement és un problema de la filosofia, i s'ha de resoldre filosòficament. Evidemment que en tant que admetem la fe com a fo9nt de coneixement vàlid no tot es pot reduir a filosofia, entesa com a autonomia de la raó. Però el problema de la raó com a tal és pròpiament filosòfic.
El pensament cristià no és uniforme en la qüestió de les relacions entre fe i raó. El fideisme tendeix a creure que l'úinica font de coneixement vàlid és la fe. L'autonomia de la raó humana no té capacitat per assolir el coneixement de la veritat, segons els fideistes. Aquesta postura la desenvoluparan Sant Bernard de Claravall i Luter (sola fides). En canvi Sant Agustí d'Hipona i Sant Tomàs d'Aquino si que creuen en la capacitat humana d'assolir el coneixement per la raó. Ara bé, no es pot concebre des d'una perspectiva cristiana la raó com a independent de la fe. La capacitat cognitiva de la raçó pot coincidir des de la sola seva autonomia amb els continguts de la fe. En aquest sentit diu el Concili Vaticà I (1869-70) que l'home per les soles llums de la raó natural pot conèixer l'existència de Dèu. Per tant el coneixement de l'existència de Dèu no pertany a les veritats de fe. La raó no pot anar contra les veritats de fe. Com que la teologia és superior a la filosofia, la revel.lació regula i limita el coneixement racional. Si la raó va contra la fe és que la raó s'equivoca. Per tant l'autonomia de la raó cristiana no té res a veure amb el racionalisme, que si que estableix aquesta autonomia en sentit propi. El cristià parteix de la fe, fins i tot el que no és fideista, en el sentit de què la veritat de fe és inqüestionable. En canvi els arguments a favor de l'existència de Dèu són racionals i a posteriori. Sant Tomàs no parteix del concepte de Dèu com a a priori per a explicar el món. El coneixement metafísic del món el porta a la conclusió de l'existència necesària de Dèu.
Podem nosaltres a l'alçada de començaments del segle XXI acceptar les premises tomistes?. Això implicaria que podem conèixer la veritat de fe uindependemment de la filosofia especulativa i fins i tot de la ciència empírica. El procès històric ha falsat aquesta hipòtesi. No podem definir correctament els continguts de fe, si no és sobre la base d'una filosofia especulativa i una ciència empíriques correctes. Evidemment que les veritats de fe són les més elevades, però són les més elevades en tant que venen de Dèu, i justament per això són les més llunyanescognitivament parlant a nosaltres. La veritat de fe per definició ha de limitar la raó. Ara bé, nosaltres no coneixem la veritat de fe, si no és dins del conjunt general del coneixement. Només podem definir els continguts de fe al llarg del procès històric. La immutabilitat de la veritat eterna només se'ns fa palesa en la contingència de l'evolució racional del pensament humà. La mateixa Esglèsia Catòlica, com a realitat històrica, només ens pot orientar en l'esdevenir històric.
No podem començar a partir de la fe Hem de començar de l'ontologia i només desprès podem acceptar la fe qyue més s'adequa. És més la mateixa ontologia ja pot definir determinats continguts de fe que estan implícits en la naturalessa metafísica de la teologia. Encara que la fe sigui certesa sense evidència l'edifici cognitiu no pot començar per la fe. La certesa és un estat subjectiu de la consciència. La fe implica la confiança en Aquell de quim prové i en la seva Paraula. Però per tenir confiança en algú al menys s'ha de saber del cert que existeix, sinó seria una fe sobre la base d'una altra fe. Només una ontologia racional pot donar compte de l'existència de Dèu. La fonamentació racional de l'ontologia és l'exigència del pensament humà de donar compte dwe la totalitat de l'ens. A partir d'aqui ja es pot tenir confiança en la Paraula de Dèu.
La raó no pot ser limitada per la fe subjectiva, seria limitada per la veritat de fe si la coneguessin; però contra Tomàs afirmo que la mateixa raó ha de definir i limitar els continguts de few subjectiva, per tal d'assolir el coneixement objectiu de la fe.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (4-V-2009).