dissabte, 2 de maig de 2009

LA CONSCIÈNCIA MORAL RELIGIOSA DINS DEL MARC LAICISTA CONTEMPORANI.

Des del segle XVIII fins ara la religió a Occident ha estat sotmesa a enormes transformacions. Mai ha hagut cap altra època en la història de la humanitat en què s'hagi intentat el desarrelament absolutament del fet religiós. L'ateisme militant no ha aconseguit això. Però la cosmovisió religiosa del món ha trontollat de tal manera que les seves principals tesis sostingudes fins al segle XVIII són ja fàcticament falses. Al mateix temps que això és així la consciència moral religiosa, com a consciència individual, no és incompatible amb l'actual marc laicista que viu Occident.
Fins al segle XVIII la religió ho era tot. La religió inspirava la política. La consciència moral religiosa no es podia entendre com a quelcom merament individual. Evidemment menys encara es podia concebre la consciència moral al marge de la religió. Dèu és la font de tota santedat. La política, autonomia del poder espiritual, tenia Dèu com a fonament últim. No es concebia una moral autònoma. Aleshores si el poder polñitic no tinguès un fonament religiós, es tractaria d'un poder arbitrari. És igual la forma política que adoptès: monarquia, aristocràcia o democràcia; la religió aleshores feia la mateixa funció que actualment els drets humans. La religió inspirava la filosofia. Hi havia formes diverses d'entendre les relacions entre raó i fe, però qualsevol fioosofia absolutament independent de la fe es sortia de la norma. La filosofia no podia negar les veritats últimes de la fe revelada. La religió inspirava la cultura en general. Tot havia d'expresar la glòria de Dèu. L'educació tampoc s'entenia al marge de la religió. La naturalessa trascendent de l'ànima humana o la seva vocaió de trascendència exigeix d'una formació adequada a aquesta suposada naturalessa humana. Fins i tot l'humanisme renaixentista que torna als clàssics greco-llatins no concep l'home al marge de la relació amb Dèu. No es pot dir que Thomas More o Erasme de Rotterdam fosin pagans. Eren cristians i defensors de la cultura clàssica. Fins i tot grans enemics de la religió com Maquiavel i Spinoza encara la consideren necesària per al vulgar de la gent. El savi no la necessita. En una República de savis no caldria la religió,m però el comú de la gent necessita creure en una llei trascendent que s'ha d'obeir. Per tant la religió com a mínim és políticament necesària.
Fins al segle XVIII tota aquesta situació temporal sembla cosustancial a la humanitat. El món contemporani no ha destruït el fet religiós, però si la creença per la qual el fet religiós ésw universalíssim. És possible una civilització no religiosa. Això ha afectat de manera decisiva la relació entre consciència moral religiosa i societat. La consciència moral religiosa ja no és dóna dins d'un marc social favorable. Tampoc es tracta d'un marc social hostil. L'Estat laic reconeix la pluralitat religiosa com a part de la pluralitat ideològica. Sant Tomàs d'Aquino ja tracta sobre el que ha de fer el cristià en cas de què l'Estat no sigui cristià. A la seva època, el segle XIII, tota Europa era cristiana (catòlica o ortodoxa); aleshores no es plantejava el problema. Però per al cas de què l'Estat no sigui cristià Sant Tomàs d'Aquino afirma que el fidel ha d'acomplir la llei política sempre que no vagi contra els deures de consciència. La llei política és externa, obliga al seu acompliment, però no vincula en consciència, En canvi la llei religiosa vincula en consciència, no es pot concebre com a acció objectiva i externa, sinó com a subjectiva i vinculant. El fidel cristià deu obediència abans a Dèu que a l'Estat. Si hi ha contradicció entre l'acompliment de la llei positiva i la voñuntat de Dèu, és primer la voluntat de Dèu. D'aqui no es dedueix la revolta contra l'Estat no cristià, però si la resistència u objecció de consciència contra les lleis que vulnerin la consciència religiosa.
Des del punt de vista del fidel el marc laicista actual té una doble cara. Per una banda permet l'autenticitat de la consciència religiosa, perquè precisament el marc social no ajuda. Però per l'altra les lleis de l'Estat poden anar contra la consciència religiosa i afectar la praxi individual del fidel. Una llei a favor dels matrimonis homosexuals no afecta el fidel, ningú li obliga a fer-se homosexual. Però una llei de l'avortament si que pot obligar el metge religiós a practicar quelcom que va contra la seva consciència religiosa. El conflicte és inevitable. L'individu religiós com a ciutadà té uns drets de consciència, però també el deure d'acomplir les lleis. La seva consciència moral no pot anar contra els seus deures com a ciutadà.
Amb el laicisme la consciència religiosa ha guanyat en autenticitat, però ensopega amb uns deures com a ciutadà no sempre harmònics amb la fe religiosa.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (1-V-2009).